L’últim ball dels quatre de Pego, entre somriures i llàgrimes

L’any 2010, quatre nois de Pego van decidir de muntar un grup de música. Com expliquen ells mateixos, eren joves crescuts en temps d’incertesa enmig dels paisatges de la Marina Alta i havien après a guanyar aquesta incertesa a cop de cançons. Tenien el referent de la Gossa Sorda, pegolins també, i ganes de menjar-se el món amb les seves guitarres, el baix i la bateria. Fins ací, res d’extraordinari. Somniar és a l’abast de tothom. Però vet ací que amb el temps i una tralla, o molta tralla, Carles Caselles, Pau Camps, Josep Bolu i Miquel Àlvarez, posteriorment substituït per Marc Miralles, van fer realitat el somni i van aconseguir això tan difícil de definir que és l’èxit.

Encara que costi de creure, per alguns l’èxit és fitxar per una multinacional i traslladar-se a Miami. O arribar a dalt de tot dels 40 Principales. O fer prou diners per a poder pagar tots els vicis i que encara te’n restin per a comprar un Ferrari i anar a jugar a un camp de golf com el que volen fer a Pego. Ahir justament hi va haver una manifestació en contra al poble convocada per l’entitat Guaitem la Terra. Coneixent-los una mica, no sembla que cap d’aquestes tres siguin les vares de mesurar l’èxit dels Smoking Souls. Ells sempre han anat a la contra, metralleta i cafè, i no s’han venut mai a ningú. Més aviat, com deia Caselles en una entrevista recent en aquest mateix diari, són feliços perquè saben que les seves cançons han passat a formar part de la vida de moltes persones, arreu del país i més enllà. L’èxit, o almenys una part, és passar de tocar en pubs i tuguris a fer-ho en grans sales i festivals multitudinaris, amb el públic corejant totes i cadascuna de les lletres. Connectar i deixar un rastre de llum.

3, 2, 1, concert.

Deixar de cantar i que centenars de veus facin que la cançó continuï el seu camí deu ser el somni de qualsevol cantant. Passa a molts concerts, però no a tots. Anit, a la Trilladora de Pego, sí. Aquest va ser l’espai triat per al quart i últim concert de comiat, després dels dos de Barcelona i el de Madrid. Ací es va fer també fa un parell d’anys el concert solidari amb els catorze antifeixistes encausats de Pego. Com indica el seu nom, antigament a la Trilladora s’hi separava el gra de la palla, en aquest cas, l’arròs. Quan a quarts de dotze va sonar “Soledat”, la primera cançó del concert, va quedar ben clar que música i emocions anirien ben barrejades i serien difícils de trillar. La calor humana substituïa la xafogor que havia fet durant el dia i milers de persones iniciaven l’últim ball.

Música i emocions, l’eterna força. Per als de dalt de l’escenari, les emocions implícites d’haver-se passat quinze anys vivint plegats una aventura molt intensa, un projecte de vida que no oblidaran mai, compartint assaigs, cinc discs, hotels, proves de so, centenars de concerts i milers de quilòmetres. Per al públic, prendre consciència que aquest era l’últim, que no hi haurà més “Murs”, ni “Referents”, ni “Alcohol i sal” en directe, que a partir d’ara aquests esmolats riffs de guitarra ja solament sonaran enllaunats, al cotxe o al menjador de casa. Aquestes i moltes cançons més van sonar ahir. Especialment emotiva va ser “Metralleta i cafè”, amb David Fernàndez introduint i tancant la cançó al crit de “No passaran!”.

Convidats especials per a un concert especial, des de les gallegues Anxela i Violeta, de Bala, fins a Xavi Sarrià, passant per Àlex Seguí de la Gossa Sorda, Esteve Tortosa d’Auxili i alguns dels integrants de Mafalda. També hi són Anna Millo, Laura del Pino i Núria Pino, les tres coristes que els han acompanyat en aquesta ronda de comiat i que tenen la felicitat escrita a la cara. Crits de “Mazón dimissió”. Estelades entre el públic i banderes palestines dalt l’escenari. La gent té set i les barres estan col·lapsades. Després de “Passatgers del món” i “Immortals” en format acústic, per a oferir una treva, sonen “L’últim ball”, “La revolta” i “Flors i finals”. Encarem la recta final i Caselles aprofita per fer un agraïment personalitzat, un per un, a tots els companys de viatge i de trinxera d’aquests quinze anys. Destil·la sinceritat i humanitat. També alguna llàgrima d’emoció quan parla dels qui van creure en ells al principi, quan tot és més difícil i menys lluminós.

Arriba la traca final i ja se sap que al País Valencià no escatimen en pólvora: “Eterna força”, “140k”, “Fera”, “Volves de neu”, “Nit salvatge”, “Trinxera” i “Adeu”, una rere l’altra. Ara sí, punt final. Res ni ningú dura eternament, tampoc els grups de música. Fa una dècada van plegar amb pocs anys de diferència Obrint Pas, la Gossa Sorda, Orxata Sound System i Aspencat, quatre pilars de la música en català. I la vida va continuar. I en van sortir de nous, com Zoo, que també semblava imprescindible i l’any passat va dir-nos adeu. Segur que uns altres agafaran el relleu de Smoking Souls i ens emocionaran amb noves cançons. Potser Quinto serà la baula de la continuïtat, un grup de Pego encapçalat per un jove Josep Quinto, que va créixer al so de les cançons dels Smoking com Caselles ho va fer amb les de la Gossa Sorda.

Ahir, mentre el públic es perdia en la nit de Pego, ressonava en l’ambient imaginari aquest fragment de “L’espenta”, una de les primeres cançons del grup: “Donar-li impuls a l’esperança, mitjançant melodies que ressonen, que sonen per remoure emocions i despertar la vida, agafem-nos de la mà i deixem la ciutat, ens queden motius per a continuar, junts trobarem la manera d’espentar el vent i riure de nou…” Amb el concert d’anit s’acaba un combat d’amor, com deien les teles del costat de l’escenari, perquè hi ha combats que es guanyen abans de començar-los però que no poden durar eternament. Cal acabar per poder tornar a començar. Per tornar a carregar les bateries. Per no perdre ni malmetre el que s’ha construït, amistats incloses. A més, qui no vol morir a casa, acompanyat dels qui més estima? Les trinxeres hi són, i vindran més cançons i hi haurà més balls.

3, 2, 1… silenci.