Crònica de cap de setmana colonial

Primer (I)

• “Encara hi ha partit”, diu el conseller de Política Lingüística, i un sociolingüista pel bilingüisme pren nota –en un diari espanyol– de la situació, que “el percentatge de joves que tenen el català com a llengua inicial és netament superior al percentatge corresponent de la població més gran”. No dirà, és clar, per quins set sous, o jocs de mans de l’optimisme metafísic bilingüe, a mesura que es facin grans, aquells joves aniran perdent el percentatge inicial “netament superior” i entraran a formar part del percentatge que haurà de demanar perdó per continuar utilitzant la llengua pròpia a la seva terra…
• No parlaran, és clar, de poder nacional, el conseller i el sociolingüista: no el troben a faltar.
• Seguidament, una ferma defensora (encara avui dia) de les polítiques de normalització lingüística del passat remot, afirma, en un altre lloc, que “cal multiplicar els espais de convivència en què catalanoparlants i persones que volen acabar sent-ho es relacionin i estableixin lligams a través d’interessos comuns”. ¿A què sona…? En efecte: al retorn al paternalisme, que ha tingut tant de rèdit lingüístic, en favor de la llengua políticament imposada, al llarg dels gairebé quaranta anys d’autonomisme. Fa poc, per cert, la filla de Francesc Candel deia, en un altre lloc, que calia plantejar “uns altres catalans” per als nouvinguts recents. No s’adona que la ingènua voluntat o la mirada neta del seu pare va ser ben aprofitada per legitimar, políticament i retorçadament, el pacte amb l’estat per allò que érem un “sol poble” i que era “català qui vivia i treballava a Catalunya”.
• No parlaran, és clar, de poder nacional, la defensora de la fallida normalització i l’optimista filla de Candel: no el troben a faltar.
• “Vaig aprendre català a escola, però no el necessito i l’he anat oblidant. Ara em costa molt parlar-lo. Vaig al cine i tinc amics aquí, però això ho faig en castellà”, diu, en un altre lloc, un xinès de vint-i-tres anys, veí del Fondo de Santa Coloma. Una servidora i la dona a qui estimo fa dies que ens escarrassem a parlar en català al Lee, un xinès que ha deixat una fruiteria, perquè diu que a Mercabarna fan patota amb les bàscules, i s’ha fet càrrec del bar de sota, que era a les mans d’una salada catalana de Gràcia i el seu bon jan de marit. Lee hi posa voluntat i simpatia, però, cada vegada cal partir gairebé de zero (“sei-tons”, “mus-clos”, “ta-llat”) perquè, al marge de la seva competència per a aprendre llengües, tothom se li adreça en castellà, mentre que la seva la mare ensenya el net de tres anys a dir “adiós” al personal.
• Nosaltres sabem que és per falta de poder nacional, però encara patim les inèrcies de la bona voluntat sociològica, sempre favorable per passiva al poder dominant.

Segon (II)

• Entretant, segons fonts del govern, sembla que la reunió Illa-Junqueras es va fer en un clima de “cordialitat”. Delegat de la metròpoli i vassall mesell encaixen com guants. I és que “som” a les portes d’una setmana clau per a les diferents comissions bilaterals, que abordaran afers rellevants en “matèria d’infrastructures i en matèria econòmica”, i cal escenificar la submissió colonial a l’arrogància metropolitana.
• També ens assabentem que la ministra de la Hisenda espanyola, María Jesús Montero, ha de presidir la comissió bilateral estat-Generalitat, que es reactivarà avui, 24 de febrer. Pel mateix preu, la mateixa senyora, dona forta del PSOE andalús, es posarà al capdavant de la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera, on es preveu la condonació d’una part del deute de Catalunya, amb els preceptius interessos, però no pas l’actualització de l’actual sistema de finançament autonòmic.
• Són on eren, aproximadament, quaranta-cinc anys enrere: el discurs oficial, abonat per l’encaixada “cordial” entre el president espanyolista de Catalunya i el president autonomista d’ERC, put a colònia sense perfum. Perquè Junqueras, nou Pujol sense Pujol, no té cap as a la màniga, com Pujol, que es posava Floïd genuí a les galtes després de cada afaitada matinal i autonomista.
• Última nota del dia. José Luis Rodríguez Zapatero es va reunir a Suïssa amb el “líder de Junts”, Carles Puigdemont. La direcció federal del PSOE fa sonar la cítara: hi ha “bones sensacions”, no veuen Puigdemont “distant”, sinó “serè”. Si s’acaben les picabaralles entre els partits, l’executiu espanyol ja podria pensar en l’aprovació del pressupost del 2025. Llàstima de no disposar, per part nostra, d’un diari de la situació, perquè podríem saber de primera mà com s’hi va sentir Puigdemont (“sencer”, “exigent”, “resolutiu”?) en aquella entrevista amb l’emissari d’estat Zapatero, que va llançar Pasqual Maragall a la cuneta de la carretera estatutària.
• Sigui com vulgui, l’evolució de Carles Puigdemont, en el seu rol bifront com a president real de Junts (partit) i president in pectore exiliat (Catalunya), és digna d’una psicoanàlisi conscienciosa: cap poder real però escenificacions simbòliques a tentipotenti rere el teló. Que no tingui un atac d’esquizofrènia política. Ves que el dia del seu retorn (que sigui aviat, però no per Setmana Santa), després de tant reunir-se amb l’estat i de tant oblidar la gent del seu país, no ens vingui transvestit de Tarradellas i ens etzibi un altre “ja sóc aquí!”. Si això passava, seria bo que trobés un poble conscient que el poder nacional li pertany, lluny d’aquell a qui no van deixar ser un Primer d’Octubre.
• Pacificats? Normalitzats? ¡Amos, anda!