‘Donar la idea que en pocs mesos ho tindrem solucionat era un bon esquer, però al final ha fet un efecte bumerang.’ Segons la sociòloga Cristina Sánchez Miret aquest ha estat un dels grans errors que han comès les institucions durant els primers mesos de pandèmia. Fer-nos creure que en pocs mesos arribaria un vaccí i tot tornaria a la normalitat només ha fet créixer la frustració. Miret afirma que els governants han jugat amb la por per aturar-ho tot, i ara això els pot complicar encara més aquesta segona onada. La ciutadania està molt crispada i molt enfadada. Vol obtenir resposta a totes les preguntes que li sorgeixen, a totes aquelles incoherències que veuen. ‘La metxa és encesa i l’extrema dreta atia el foc.’

Què ha après la societat aquests mesos?
—Hem après que això ja no se n’anirà. Si més no, que serà més llarg que no pensàvem. I sabem que no estem ni estàvem preparats per això. Un gran error va ser que els mesos que vam estar tancats no ens vam preparar. S’ha treballat molt malament pel que fa a la comunicació. Ens van posar a l’horitzó què arribaria un vaccí i ho arreglaria tot. Ens hem centrat a pensar que tornarem a la normalitat, a la vida que coneixíem abans de la pandèmia. No hem desenvolupat eines de resiliència, per viure així en un termini mitjà o llarg.

Aquesta segona onada serà pitjor?
—No tinc ni idea de quant durarà, i essent conscients d’això, aquesta onada serà pitjor que la primera. Hi ha massa gent al límit. Ens trobem en situacions molt complicades per a moltes famílies. I quan passa això, quan una persona té gana o li perilla el menjar, es passa tot el dia pensant com menjar aquell dia. Les perspectives que genera la pobresa són centrades en un sol tema, sense capacitat de reacció i de tirar endavant més enllà. Tot passa a ser subsidiari. Ara se’ns demana que com a comunitat siguem responsables els uns dels altres. Però aquest missatge ja no és tan poderós com la primera vegada. Ara sabem que hi ha gent que pateix les conseqüències i n’hi ha que no. Així és molt més difícil tenir un esperit comunitari. I encara més en una realitat com la nostra, que fa molt de temps que és més centrada en l’individu que en la col·lectivitat.

A la primera onada semblava que tothom estava afectat de la mateixa manera. En canvi ara tothom lluita pel seu sector?
—És molt fàcil de fer una lectura des de l’egoisme, però val més no fer-ho. S’ha d’intentar no jutjar situacions que no coneixem. També és molt important mirar-ho tot des del punt de vista estructural. Hi ha moltíssimes famílies empobrint-se, desesperades i sense cap horitzó clar. Què han d’aguantar? Un mes, dos mesos? Suposo que quan el començament parlaven del vaccí ho feien per això, per mirar de trobar una data mentalment, però s’ha de ser més responsable. Perquè, és clar, donar la idea que en uns quants mesos ho tindrem solucionat era un bon esquer, però al final ha fet un efecte bumerang. Si no compleixes les expectatives i quan passa aquest temps els dius que no saps quant de temps més trigaran, la gent s’ensorra. Tot queda massa a l’aire, la gent no té a on agafar-se, no té seguretat. En aquest temps ens havíem d’haver tornat resilients, en un món en què la seguretat ha desaparegut. La covid-19 ha vingut a destruir aquest suposat paradís que existia en societats benestants.

‘Donar la idea que en uns quants mesos ho tindrem solucionat era un bon esquer, però al final ha fet un efecte bumerang’

Els primers mesos els polítics van fer servir un to bèl·lic, en el qual s’havia de lluitar contra el virus. Van fer servir el llenguatge de la por?
—L’eina de la por la van fer anar a l’engròs. Va ser una cosa curiosa d’observar. Els estats sempre hi han jugat. Sempre han tingut la por com a eina de control. En el cas de la pandèmia es va jugar a totes. A més, saben que la por de perdre la vida, la por d’allò que és desconegut, funciona molt. Però s’ha de saber gestionar molt bé, perquè en un primer moment funciona. Ara, si després la realitat va per una altra banda, la situació es complica molt. Hi ha molta gent que encara té por.

Por del virus, però també por de relacionar-se?
—És molt irresponsable generar por entre nosaltres. Això va fer que totes les mobilitzacions s’aturessin de cop, no tan sols la de Catalunya. Vivíem un moment de molta revolta social a tot l’estat espanyol. S’havien fet evidents totes les desigualtats que la crisi del 2007 havia posat sobre la taula, s’havien cronificat. El conflicte, que era latent, havia emergit. Amb la covid-19, van jugar amb la por per aturar-ho tot. Fem que la gent tingui por i ella mateixa es coarti a sortir de casa. S’ha fet servir a moltes revolucions. Aquestes últimes setmanes hem vist polítics dient que la ciutadania havia de denunciar a la policia aquells que no compleixen les mesures.

‘És molt irresponsable generar por entre nosaltres. Això va fer que totes les mobilitzacions s’aturessin de cop, no tan sols la de Catalunya.’

Sí, ho han dit en conferència de premsa.
—Però, no tan sols ho fan els polítics. Hi ha pares que diuen als seus fills que no comparteixin els colors amb els seus companys perquè es poden infectar. Ho fan amb la millor intenció. Però tot plegat fa forat a la nostra arrel bàsica: som éssers comunitaris, ens hem d’entendre els uns amb els altres. No hem de tenir por de l’altre, al contrari, hem de construir una comunitat. Tot plegat fa que quan representa que sortim d’aquesta guerra contra el virus, molta gent es faci preguntes. Per què arriben les vacances, i de cop s’aixequen totes les barreres perquè vinguin els turistes? I resulta que no ve ningú, i tornem a estar fatal? La gent es comença a preguntar què passa. No dic que neguin l’existència del virus i que pot tenir conseqüències perilloses, però hi ha gent que pensa que les decisions dels polítics també tenen unes conseqüències més negatives. I es pregunten si tot plegat no s’hauria pogut gestionar d’una altra manera.

Suposo que el fet que els polítics constantment es contradiguin en conferències de premsa, no hi ajuda gaire…
—No, gens, aquests mesos ha faltat transparència i coherència. Es poden equivocar, només faltaria, és una situació molt complexa. No crec que ningú estigués preparat. Hauria estat bé que hi hagués hagut alguna planificació d’alguna mena, però si no ha estat així ho podem entendre. Ara, no s’entén que no hi hagi coherència en les polítiques, ni en els objectius ni en les mesures que prenen. De vegades la coherència no cal que hi sigui, només que sembli que hi és. Però ni això, no donen ni aquesta imatge. És un desgavell absolut. Tu pots complir una ordre, perquè qui ho diu té poder perquè la compleixin i et pot posar una multa, o perquè li reconeixes l’autoritat, i dius: faré el que diuen perquè ens convé. En aquesta segona opció, fas cas de les normes, perquè creus que els governants et portaran pel bon camí. Però aquesta no és la sensació que tenim, ni de bon tros. Al contrari. En aquesta pandèmia se’ns complica molt la vida personal i econòmica. I tot això vol un canvi que estàs disposat a fer si penses que el camí és el correcte. Però ara tenim dubtes, perquè hi ha massa situacions ambigües, massa contradiccions, massa coses que no tenen sentit. Hi ha coses que de dalt a baix no quadren.

‘En aquesta pandèmia se’ns complica molt la vida personal i econòmica. I tot això vol un canvi que estàs disposat a fer si penses que el camí és el correcte. Però ara tenim dubtes, perquè hi ha massa situacions ambigües, massa contradiccions, massa coses que no tenen sentit.’

La falta de lideratge també ha estat important? Ara a Catalunya no tenim ni president…
—No sé si el fet que no hi hagi president ho ha afectat tant. És una situació completament anòmala, que hem normalitzat en una rapidesa que ens ho hauríem de fer mirar. La situació es troba com anestesiada, és precisament allò que busquen quan fan servir el missatge de la por. Ara, aquesta falta de lideratge és sobretot perquè a Catalunya i a l’estat espanyol no hi ha líders que tinguin una gran preeminència en la població. I això no té res a veure amb el nombre de vots que han obtingut a les eleccions. Hi ha molt pocs líders que respectis, independentment de si els votes o no. Això significa una gran crisi per la política, i és nefast en una situació com l’actual.

Això si parlem de lideratge polític, però el doctor Argimon no s’ha convertit una mica en aquest líder?
—Argimon va suposar un canvi important. S’explica d’una altra manera, i no dubta d’allò que diu. Això és molt important. No vol dir que en sàpiga més o menys que els altres. Hi ha un canvi comunicatiu. L’encarregat d’explicar-ho tot plegat ha de dominar el tema, no li han de fer bons discursos. Molt bé que un guionista et faci un gran discurs, però han de saber respondre les preguntes als periodistes, i més quan et trobes enmig d’una pandèmia i hi ha rodes de premsa cada dia. Però això és molt important saber de què parles. Cal comunicar a la gent que saps a on vas. Això tranquil·litza. Per això és nefast que Argimon s’hagi posat malalt ara, hi ha un buit. Necessitem més d’un líder.

‘Argimon va suposar un canvi important. S’explica d’una altra manera, i no dubta d’allò que diu.’

I de Fernando Simón què en penseu?
—No, Simón ha estat nefast per a capitanejar la crisi. No posaré en dubte els seus coneixements, però no ha sabut liderar. És molt diferent que Argimon. Simón dubtava absolutament de tot allò que se li deia. No parava de dir vaguetats. Recordaré sempre quan va confessar que ens deien que no calia portar màscares perquè en realitat no en teníem. Collons, digues això des del principi! Perquè no ens van dir que no sortíssim si no en teníem. O que ens les féssim a casa? Hauria estat millor, hauria estat coherent, com a mínim. A més, si tan important és la màscara perquè l’han posat a un 21% d’IVA? O per què la gent se la pot fer a casa seva? Quin desgavell és aquest? No hauria de ser regulat, tot plegat? O és que potser no és tan important i algú s’hi enriqueix, amb tot això? O és que el fet important és fer veure que fan alguna cosa? Quan hi ha aquesta incoherència s’obren massa interrogants.

Ara que parleu de posar interrogants. Durant molts mesos si et feies preguntes semblava que negaves el virus i no era pas sempre així.
—És un element més que es posa sobre la taula perquè ens volen com una ciutadania estúpida. Quan ens fan por, ens en fan des de moltes perspectives. Una de les primeres és que tallen la possibilitat de tenir preguntes. Només faltaria que no poguéssim fer-ne. Al revés: el seu deure és respondre-les bé. Però què fan? Posar-nos l’etiqueta que estem tocats de l’ala, que som negacionistes. Al final acaben dient que són negacionistes tots aquells que tenen preguntes a fer-se. I no és així. És clar que n’hi ha uns que neguen l’existència del virus, i ells ja deuen saber per què. Però no han de ficar tothom al mateix sac simplement perquè es pregunta coses sobre tot això que passa. Tots no són negacionistes. En una societat sana del segle XXI, hem de poder preguntar. Però això que fan és estigmatitzar el qui pensa diferent, i així no anem enlloc.

‘Al final acaben dient que són negacionistes tots aquells que tenen preguntes a fer-se. I no és així.’


—Volen controlar el relat oficial, i quan passa això és que hi ha alguna mentida al darrere. Si no, no quadra. No pot ser que no puguem tenir un debat científic i madur sobre què passa. Jo mateixa tinc dubtes: per què tenim les mesures més estrictes d’Europa, i tenim el nombre de casos més elevat? Això ens ho han de poder explicar!

Hi ha científics que han fet investigacions per a respondre això. BIOCOMSC n’ha fet estudis. En un deia que s’havia desconfinat massa aviat. I en un altre deien que no portàvem la màscara correctament. La portem pel carrer on moltes vegades no hi ha perill, però en canvi ens la trèiem al bar on hi ha més risc.
—D’aquestes preguntes hauríem de discutir, i no dels negacionistes. Per què hi ha manca d’informació? Us en recordeu, els primers mesos, quin embolic de xifres hi va haver? Em fa patir moltíssim, pensar en mans de qui estem; ens hi va la vida, en això. Si en l’àmbit de dades ha estat així, com pot ser en altres nivells. Aquest interrogant és lícit, hi ha massa pràctiques mal fetes. I per una altra banda, això de la màscara. Per què no en tenim un debat madur? Quantes vegades passejaves pel carrer amb la màscara, i al teu costat hi havia terrasses plenes sense distància de seguretat ni res. Eren al mateix carrer que jo i no portaven la màscara. O per què em poden passar pel costat tres persones corrent sense màscara si van vestits del Decathlon. Per mi, anar d’una botiga a una altra ja és fer esport, m’ofego. Però resulta que jo l’he de portar si vull complir la norma. M’hauré d’anar a buscar un xandall, i llavors podré no portar la màscara. Això no pot ser. No té sentit. Ho aguantes els dos primers mesos de confinament perquè penses que entre tots tirarem endavant, però quan veus que va per llarg, no pot ser.

Hi ha molta gent que té la sensació que les restriccions no afecten tothom igual. Suposo que imatges com la de l’altre dia amb el ministre Illa a la festa d’uns premis no hi ajuden gaire.
—Com han de deixar de fer entrompades, els joves, si els polítics no ho fan. Les fan a la seva manera, però ells no han canviat el seu lleure. Durant el confinament vam veure com Aznar se n’anava al Parc Nacional de Doñana a passar les vacances de Setmana Santa o Rajoy sortia a córrer quan era prohibit. Ara fa poc, també vam saber que Francina Armengol era a les portes d’un bar quan no tocava… És impossible que la població respecti les normes, si tens la sensació que qui ho imposa no ho respecta. Hi ha massa casos… Felipe VI anant de visita pertot arreu o Sánchez marxant a veure el Papa

‘És impossible que la població respecti les normes, si tens la sensació que qui ho imposa no ho respecta. Hi ha massa casos…’

I sense màscara…
—Exacte, però no solament això! Ostres, que representa que no ens podem moure! Se suposa que els ciutadans hem de ser responsables i no anar ni al Montseny, i ell ha marxat a Itàlia? És escandalós. Ja està bé.

Els joves són els grans oblidats de la pandèmia?
—I tant, hi ha joves que ho passen molt malament. Són en un moment de separació dels seus pares, de construir-se de forma independent. Necessiten més que mai el seu espai entre iguals. I la pandèmia els ho ha complicat. Com a societat, tenim uns llocs i uns rituals per convertir-nos en persones autònomes. De cop i volta els ho han tancat tot. Les institucions han pensat molt poc en ells. És clar que hi ha grups que han fet coses malament. Però els polítics també. En cap moment no s’ha pensat en aquests joves i com els podíem fer entendre per què és important la seva actitud. Potser caldria no solament ressaltar què fan malament, sinó també coses positives. És molt diferent dir: ja hi ha una escola més tancada per la covid-19, que les escoles tancades només aón un 1% de les que hi ha Catalunya. Si tu no vols criminalitzar un col·lectiu, posa en percentatges que vol dir aquella notícia. És igual que amb els morts: per què ens expliquen cada dia la gent que mor o que hi ha a l’UCI, i no la gent que surt de l’hospital? Jo no vull menystenir els morts que hi ha, però balancegem-ho una mica. Ja n’hi ha prou d’aquesta història de la por i l’absurditat!

Aquests últims dies hi ha hagut manifestacions a tot l’estat espanyol contra les noves restriccions. Això augmentarà?
—Sí, n’hi haurà més, encara que siguin una aquí i una allà. Potser no veurem grans manifestacions amb molta gent. Però la població està molt crispada i molt enfadada i, per tant, veurem mobilitzacions. Algunes seran per sectors, però també veurem explosions de violència que no sabrem gaire bé d’on vénen ni a on van. Sempre hi ha certs moviments que els interessa aquesta situació.

A qui li interessa? A l’extrema dreta? Això pot ser un problema?
—Si, de fet ja fa dies que ho és. Ara agafaran més embranzida, però això ja fa temps que passa, i no ho hem vist. Fa molt de temps que el malestar fa bullir l’olla. Veníem d’una crisi econòmica, i ara tenim una nova crisi. A més, hi ha un gran desgavell de qui ho gestiona tot. És impressionant. I això pren tota l’autoritat a les mesures que es posen sobre la taula. La metxa és encesa i l’extrema dreta atia el foc. Per aturar això, és important que els governs facin autocrítica. Cal transparència. S’ha de tractar la ciutadania com a adults, no com a infants. Cal donar explicacions. Donar la cara, explicar per què han anat canviant les mesures i esmenar les cagades que han fet. Encara tinc la festa de l’Illa de la setmana passada clavada a l’ànima.

‘La metxa és encesa i l’extrema dreta atia el foc. Per aturar això, és important que els governs facin autocrítica.’

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.