presos polítics
Jordi Sànchez a la presó durant la conferència de premsa com a candidat electoral. Foto: EFE

1. Són imatges d’una contundència extrema, que difereixen en la posada en escena. Les primeres són de dilluns, les altres de dijous. Les primeres són d’exterior nit, en terminologia dels enregistraments de cine i tele; les segones són d’interior dia sense finestres i llum crua.

Anem a les de dilluns: Crema Notre-Dame. Les imatges t’arriben fort als ulls, per whatsapp, per la tele. No és un atemptat, per bé que en un primer moment et tornen a la retina, on s’han quedat, les torres que vas veure caure del perfil novaiorquès com si fos un espectacle cinematogràfic. No és Nova York, és París. Sembla impossible, però no, és possible, ho estàs veient. No és preparat, no és posat en escena, són imatges sense retocar. És la setmana de Pasqua i crema Notre-Dame. Els simbolismes t’arriben en processó, en dansa de la mort coreografiada per algun espavilat director d’escena burleta i saberut. Un símbol de la cultura europea per antonomàsia, les gàrgoles amenaçadores que vas veure un dia de ben a la vora, l’Esmeralda de Víctor Hugo, els rosetons, l’agulla que cau, l’agulla que ja no hi és. Europa, Europa. Més simbolismes? Uns quants, sí.

Van passant les hores i els dies, dimarts, dimecres, vas llegint coses sobre la transcendència del simbolisme notre-damià i t’assabentes d’alguna cosa sobre quin preu s’hi posa i s’hi posarà a la pèrdua. Les grans fortunes franceses han deixat caure una pluja de milions per a refer (?) la catedral. L’estat francès i l’alcaldia de París no es van voler fer càrrec dels 150 milions que el rector de Notre-Dame els demanava fa pocs anys i la restauració que de moment ha liquidat l’agulla cremada es feia amb diners de donacions privades. Ara mateix són gairebé 1.000 els milions recaptats o en procés. Els simbolismes que la realitat procura ella soleta acostumen a ser tan eloqüents que quan els escrius i descrius semblen demagògia.

Si les primeres imatges i cròniques de l’incendi evocaven i transmetien una certa comunió entre els ciutadans, els polítics i la catedral, aviat s’acaba la comunió i engega el realisme brut. Les armilles grogues continuaran les derives per la capital o hauran de plegar veles? L’assegurança que la catedral no tenia –igual que la nostra Sagrada Família no ha demanat el permís d’obres ni l’ha pagat durant 133 anys—com s’ha d’entendre? Són pertinents els paral·lelismes amb la crema i anorreament del Museu Nacional brasiler, a Rio de Janeiro, amb la destrucció de Palmira, amb la dels budes afgans? París val una missa? A Notre-Dame?

2. Dijous, les altres imatges que si les descrius semblen demagògia i no, són exactament així, tan explícites com la presó. Conferència de premsa del candidat Jordi Sànchez des de Soto del Real, on hi és de fa 549 dies. Ja ho sabeu, el diari n’ha fet crònica d’Odei A.-Etxearte i el director l’analitzava en l’editorial de divendres. Sense haver vist la conferència de premsa d’Oriol Junqueras (escric divendres a primera hora), compto que la veurem i en traurem impressions i algunes conclusions. A diferència de les imatges que arriben de París, en aquests casos l’escenografia ha estat preparada.

Ho va manar la Junta Electoral, que hi hagués la bandera espanyola i un retrat del monarca vigent? Fa anys que no faig periodisme de carrer i sóc ben conscient que les condicions de treball actuals dels col·legues són molt difícils, en salaris i en mitjans. Imaginem doncs com podia anar la cosa si la JE decideix dimecres al vespre que Jordi Sànchez podrà fer la conferència de premsa telemàtica l’endemà al migdia. Tots a córrer. M’agradarà de saber algun dia les impressions del tècnic de l’agència de notícies Efe que va muntar el dispositiu. Entrar a la presó per fer aquesta feina et deu deixar imatges inesborrables.

La vida escriu el guió, i tant. Ens ofereix, en viu i en directe o per via telemàtica, imatges símbol que tot bon publicitari, agent de premsa, cap de campanya, ha imaginat però no ha gosat de posar en escena. Què hauria de passar perquè les armilles grogues deixessin de marejar pels carrers de París? Que cremi Notre-Dame? Vinga. Què hauria de passar perquè sigui clar qui mana a Espanya? Vinga: interior dia, bandera i retrat reial a la paret del fons, taula de cel·la o similar per al pres polític a qui, això sí, hem fet un bon tall de cabells i una barba ben retallada, hem deixat que es vesteixi bé, fins i tot que dugui un llacet groc a la solapa i, per acabar d’enllestir bé el pla, que surti ben arraconat en l’angle que fan les parets de la presó. Interior dia, llum crua.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb