«En la reunió de dijous passat, el consell de govern del Banc Central Europeu (BCE) ha decidit que els tipus d’interès aplicables a les operacions principals de finançament, la facilitat marginal de crèdit i la facilitat de dipòsit es mantindran sense variació en el 0,00%, el 0,25% i el -0,40%, respectivament. El consell de govern espera que els tipus d’interès oficials del BCE es mantinguin en els nivells actuals, com a mínim, fins a l’estiu de 2019 i, en tot cas, durant el temps necessari per a assegurar la continuació de la convergència sostinguda de la inflació cap a nivells inferiors, encara que acostats, al 2% a mitjà termini.

En relació amb les mesures de política monetària no convencionals, les compres netes d’actius en el marc del programa de compres d’actius (APP) acabaran el desembre del 2018. Al mateix temps, el consell de govern reforça les indicacions prospectives sobre reinversions. En referència a això, el consell de govern preveu de continuar reinvertint íntegrament la part principal dels valors adquirits en el marc d’aquest programa que vagin vencent durant un període prolongat després de la data en què comencin a apujar els tipus d’interès oficials del BCE i, en tot cas, durant el temps que sigui necessari per a mantenir unes condicions de liquiditat favorables i un ampli grau d’acomodació monetària.»

Aquesta era la breu nota que el BCE va fer pública abans de la compareixença de premsa del president de l’entitat, Mario Draghi. No se n’esperava més, però sí que se sabia que un ajornament en la finalització de la compra d’actius hauria estat valorat molt negativament pels mercats, perquè s’hauria interpretat que l’economia europea està pitjor que no es pensa. Posteriorment, davant la premsa, Draghi no va explicar gaire més, i va deixar a l’aire una incògnita important: la durada del període en què continuarà reinvertint en el deute que vagi vencent. És a dir, quan vencin mil milions de deute espanyol que té en el seu poder (d’un total de 260.000 milions que té ara), els tornarà a comprar –n’allargarà la possessió– sense crear diners nous com ha fet fins ara? Pensem que el 2019 vencen uns 200.000 milions d’actius de països de l’eurozona que té en cartera el BCE, que des del 2015 ha anat comprant títols –deute públic i privat– per valor d’uns 2,6 bilions d’euros.

La compra d’aquests actius, doncs, s’acaba el 31 de desembre. I de seguida es va especular que aquestes reinversions –que són clau per al manteniment dels tipus d’interès del deute a llarg termini– podrien allargar-se fins al 2020. Però això no són sinó elucubracions dels mercats. No cal dir com n’és, d’important, aquesta data. Per això, per no enganxar-se els dits, Draghi es va negar a precisar-la en la compareixença de premsa. Crec que és lògic que no ho digués, perquè la decisió dependrà com vagi evolucionant l’economia dels països de l’eurozona i del grau de liquiditat que necessitin.

Sobre l’evolució de l’economia, va ser més aviat pessimista, i va rebaixar les previsions de creixement per al 2018 i el 2019. En aquest sentit, les seves paraules exactes van ser: ‘El balanç de riscs s’ha mogut a la baixa [ha empitjorat] a causa de la persistència d’incerteses relacionades amb factors geopolítics, l’amenaça del proteccionisme, les vulnerabilitats dels mercats emergents i la volatilitat dels mercats financers.’ Res que no hagin dit abans l’FMI i l’OCDE, però quan ho diu el BCE –que té l’aixeta dels diners– resulta més contundent.

I això passava dijous, el mateix dia que es feia pública la Comptabilitat Trimestral de Catalunya (Idescat) corresponent al tercer trimestre. L’avanç ja el sabíem de feia unes setmanes, però la informació d’ara és més completa i permet d’analitzar millor l’evolució. El més important és que confirma la desacceleració de l’activitat, com ha fet Draghi per a l’eurozona i també han fet, entre molts altres, els experts del panell de Funcas per a l’economia espanyola. Sí, creixem menys, però continuem creixent a molt bon ritme. Hem passat d’un 3,1% interanual el segon trimestre al 2,7% el tercer. Hi ha dos aspectes en què la desacceleració és més patent si s’analitza pel costat de la demanda. Es tracta del consum de les administracions públiques i la inversió en béns d’equip. En el primer cas, el creixement interanual passa del 2,2% a l’1,2% i en el segon, del 7% al 3,5%.

Però el fre de la inversió, tot i implicar una certa preocupació, pot portar a l’engany. Vegem-ho. El creixement intertrimestral ha estat negatiu de l’1%, la qual cosa no és bona… si no fos perquè el trimestre anterior, el creixement va ser anormalment alt, amb una taxa intertrimestral del 5,6% (més del 22% en termes anualitzats) i la comparació sempre ha d’estar esbiaixada. Per això, cal donar més importància al creixement interanual del 3,5% i, sobretot, al volum monetari en valor absolut, que és una xifra robusta i important.

Per cert, en l’aspecte inversor cal citar la construcció, que continua creixent a un ritme alt –el 4,3% interanual– encara que, en volums absoluts, les xifres són la meitat de les d’abans de la crisi. Sí que m’ha cridat l’atenció que el consum privat hagi crescut un 4% en termes corrents, és a dir, la xifra que desemborsa de la seva butxaca el consumidor respecte a un any enrere. Pot ser que el crèdit tingui alguna cosa a veure en això, si fem cas del que deia, dimecres passat, el governador del Banc d’Espanya als banquers, incitant-los a controlar l’aixeta, perquè ‘el crèdit al consum creix un 15% interanual el setembre del 2018 –després d’haver registrat avenços superiors al 20% en trimestres previs– i, cosa que és més simptomàtica, la morositat associada a aquesta activitat ha començat ja a accelerar-se substancialment’. Compte amb l’avís!

Pel costat de l’oferta, els serveis mostren un ritme de creixement poc subjecte a sobresalts. Creixen al 2,8%, igual que fa un any, destacant les activitats immobiliàries i professionals, amb el 3,7% i l’hostaleria, el transport i el comerç, amb el 2,5% (que s’acceleren per quart trimestre consecutiu). En canvi, la indústria és el sector que presenta un alentiment més acusat. Fa un any, creixia al 5,2% interanual i ara ho fa al 2,0%. És una frenada important i, sens dubte, té a veure amb l’exportació i els temors que hi ha a escala europea. No oblidem que el 65% de les nostres exportacions es dirigeixen a la Unió Europea, i d’aquestes, un 35% va a França, Alemanya i Itàlia. I ja hem vist que Draghi adverteix de la desacceleració a l’eurozona. Les exportacions de béns i serveis han crescut a un ritme interanual del 0,8%, i fa un any creixien al 6%. El problema que podria aparèixer ben aviat –i ens podria tocar– és al sector de l’automòbil si Trump decideix d’apujar aranzels. Però, si de cas, passaria l’any que ve, i no cal avançar esdeveniments.

M’agradaria de fer un advertiment abans d’acabar. No descartem que es vulgui vendre la desacceleració de l’activitat catalana com un producte directe i negatiu del procés. Per això, cal tenir molt clars un parell d’arguments per a negar amb contundència aquesta possible eventualitat. El primer, que la desacceleració és un fenomen europeu i, com a tal, ens afecta directament per la via de l’exportació. I el segon, que l’economia catalana continua creixent per sobre de l’espanyola (2,7% enfront del 2,5%), igual com passa als serveis (2,8% enfront del 2,6%) i a la indústria (2,0% enfront de l’1,3%), mentre que som una mica per sota en la construcció, i el producte agrícola cau tant a Catalunya com a Espanya. També és molt important no perdre’s en el laberint de la semàntica. Que l’economia creixi menys de pressa no vol dir que caigui, és a dir, que creixi en termes negatius. Mireu, quan un tren redueix la velocitat, no vol dir que vagi enrere. És bo no perdre-ho de vista, això, perquè si quan el creixement era molt fort ja es deien barbaritats, ara que això s’ha frenat una mica…

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb