Costa-Gavras (1933) és un dels grans directors de cinema europeus. Nascut a Grècia, educat i format a França, té vuitanta-set anys i una filmografia de títols memorables, com ara Missing, Z, Section spécialeAdults in the room. Al costat de Ken Loach, és un home amb una mirada política, crítica i des de l’esquerra de la societat. Ha retratat la dictadura xilena i la grega, les purgues comunistes, la corrupció al Vaticà, i la crisi del deute europeu en obres que barregen temes de fons, amb trames de ritme cinematogràfic. Guanyador de premis Oscar, Palma d’Or i Ós d’Or, l’any 2017 va rebre el Premi Internacional Catalunya de mans de Carles Puigdemont. Aquesta setmana ha estat a Barcelona per presentar a la Filmoteca de Catalunya el cicle “Signoret i Montand: complicitats“, sobre tots dos actors francesos, amb qui va fer amistat i carrera. VilaWeb va entrevistar dimecres passat el senyor Costa-Gavras al barri del Raval de Barcelona.

 

 

Un ocellet em diu que heu fet tard per una raó de pes. Veniu de l’enterrament del músic Mikis Theodorakis.
—He anat a Atenes per saludar a Mikis. Havíem fet coses junts i era algú a qui coneixia bé. Un home importantíssim a Grècia, no tan sols per la música, sinó per la vida en general. Va fer una feina extraordinària durant la dictadura grega. Parlava amb la música contra els militars. I va fer més feina ell amb la seva música que tots els discursos junts. Un personatge difícil. No sempre havíem estat d’acord, ell i jo, però vam ser amics fins al final. Al funeral hi havia una multitud enorme.

L’any 2019 vau rodar el primer film en grec. L’obra, basada en el llibre de Varufakis, Adults in the room, explica la crisi del deute del 2008. És un retrobament amb la cultura grega?
—No és això. Vaig fugir de Grècia quan tenia vint anys. Ara en tinc vuitanta-set. Però tenia família i amics a Grècia. Em considero francès. La meva cultura, vida, família i amics els tenia a França i gràcies a França. Em van tractar com un fill. Em va obrir les portes dels estudis i vaig treballar amb persones importants.

Vós i Ken Loach sou exemples de gent que fa política mitjançant el cinema. Pot ser?
—Tots els directors de cinema fan política. Encara que no ho sàpiguen, la fan. Tots els films mostren una relació política amb la gent. Els films donen a la gent una idea, un plaer, un riure, i tot això és política. Quan parlo de política no parlo de quin partit votes. La política és el comportament davant la vida. Com acceptem els altres, com ens comportem amb els altres. A vegades tenim poder. Tots en tenim: amb la família, a la feina. És com una piràmide. La manera de fer servir aquest poder és política de la vida quotidiana. I el cinema mostra això.

Sou a Barcelona per presentar un cicle sobre Simone Signoret i  Yves Montand, actors francesos i parella a la vida real, amb qui vau congeniar molt. Tots tres éreu fills de famílies antifeixistes.
—MontandSignoret i Jorge Semprún. Jo era una generació per sota la seva. I vaig tenir la sort de freqüentar-los durant molts anys. Ells van ser la meva escola superior. Jo ja tenia les meves idees polítiques i culturals, però ells tres van ser la meva universitat. Vaig aprendre a comportar-me políticament.

Per exemple?
Per exemple, no creure que un partit, un dirigent polític, pot canviar el món. No passarà. S’ha de ser crític, s’ha d’estudiar. Aquesta va ser la gran lliçó al costat del seu coneixement del cinema i la literatura. Quan els vaig conèixer el món es va obrir. Era el 1968. El vell món queia i hi havia l’esperança de fer un món nou. Va durar uns quants anys, però ara tenim una situació totalment contrària a la que havíem somniat aleshores.

Heu fet films sobre la dictadura a Xile i a Grècia. Hi ha qui afirma que el feixisme torna. Vós que el vau conèixer de prop, com ho veieu?
Que sí. El feixisme és aquí. Ara tenim Trump, tenim el feixisme nou, tenim el feixisme dels diners, el de les grans empreses que parlen dels diners com si parlessin d’una religió. Avui el problema enorme de la societat és que molt poca gent mana i dirigeix. Els dirigents són uns altres. Hi ha empreses i amos d’empreses amb molt més poder que la gent que escollim. Aquest és el problema d’avui. I a vegades, com hem vist amb Trump, que aquests es converteixen en dirigents d’un estat, i n’hem vists els resultats.

El darrer film que heu fet ha estat sobre el llibre de Varufakis, Adults in the room, que explica com Europa va tractar Grècia durant la crisi del deute. Què n’heu après, del llibre de Varufakis?
—Allò que deia Varufakis ja ho sabíem. No és important, en aquest cas. En aquest cas la cosa important era la veritat. Si era possible de sentir-la directament. Coneixem les veritats pels mitjans, però aquí hi teníem accés gràcies al telèfon de Varufakis, i sentíem les coses que es deien dins les reunions importants d’aquells dies. No volíem veure quina Europa existia. I que Europa estava dirigida, com sempre, pels alemanys. I que els europeus, quan arriben temps dramàtics, com ara la covid-19, no pensem com a europeus, sinó que cadascú mira per si mateix. Un altre exemple és el cinema europeu. Què és el cinema europeu? No hi ha cinema europeu. De manera general, és un cinema personal, una manera de presentar-se, no únicament a l’exterior, però internament. La gent s’hi veu reflectida. Europa diu “us ajudem a fer cinema europeu”. Però no ajuden. No fan res.

Com a periodista tinc gelosia del cinema, i ara de les sèries de Netflix. Expliquen més bé, i de manera més documentada, la realitat política que no pas nosaltres, els diaris. I de manera més valenta. Hi ha assumptes polítics que no surten als diaris, però surten a les sèries. Vós ho vau començar a fer fa molts anys. Em podeu comentar aquest triangle, periodisme, cinema, política?
Fa anys es deia, “no volem fer cinema polític, nosaltres fem art. Entreteniment”. I què és l’entreteniment? Els grecs antics feien teatre, i era entreteniment, però parlaven dels problemes de la societat. Directament o indirecta. I de mica en mica s’ha anat veient que l’audiovisual ha de parlar del món. Com deia abans, tot és política. I s’ha entès que la gent s’hi volia veure reflectida. El cinema sempre ho ha fet, a la seva manera. Fins i tot el cinema mut (que no era mut) de Charles Chaplin, per exemple.

Us veuríeu fent un film sobre Catalunya i Europa?
Ha! Aquest l’han de fer els catalans. S’ha de veure què pensa la gent, i per què ho pensa. I quines poden ser les solucions per a la majoria. Ja sabem que aconseguir que tots hi estiguin d’acord no passarà. Però s’ha de trobar una manera perquè la gent no vagi a la presó, ni aparegui la violència que hi ha hagut. La democràcia és això.

Recordeu el Primer d’Octubre i la violència d’aquell dia?
Sí. Inacceptable. Les solucions definitives d’una sola part… S’ha de parlar. I que tots acceptin de parlar. Perquè hi ha gent que no vol parlar. Aquest és un altre problema. La religió sempre ha estat així. Mira els cristians. Quants n’hi ha? O els musulmans, els comunistes… No hi ha cap altra manera sinó parlar. Si no, és la guerra civil permanent. No pot ser que constantment no t’agradin els altres. S’ha de trobar una solució.

De tots els vostres films, a quin li teniu més afecte?
Els films són com els fills. Els que interessen més són els que no han tingut èxit, ni una vida normal, humana. I en el meu cas, és Hanna K [film de ficció entre israelians i palestins]. Deu ser el film més important. Parla d’un problema de fa molts anys, que encara continua. I no ha canviat.

Per què heu fet tants films basats en llibres?
Agafa com a exemple La confessió [L’Aveu, a la Filmoteca aquests dies]. Ja s’havien fet films que criticaven el partit comunista. En alguns casos, ridículs. Però el llibre L’Aveu, del militant Artur London purgat pels comunistes, era perfecte. Al film Z explicava una història que va passar de veritat. Sense els llibres, trigaria anys a trobar el personatge, la història, els fets. Aquí em vénen donats.

Heu estat mai comunista?
Mai. Però a la meva generació va haver-hi un moment que es proposava un canvi de societat. Una societat interessant. I es parlava d’un món lliure. Molt ràpidament es va veure que no anava així.

Els anarquistes catalans de la guerra del 1936-1939 els coneix?
D’aquella guerra, amb el Jorge Semprún teníem una idea que al final no va funcionar. Fer un film d’Espanya i la guerra a partir del cas d’André Malraux i de les dificultats de triar. De fer això, i de no fer allò. Malraux va conèixer de prop la guerra i les diferents posicions els anys trenta.

Algun projecte al cap?
Sí. Però no m’agrada parlar-ne. Són projectes.

Teniu vuitanta-set anys. Un rodatge és dur. Com ho aguanteu?
—A l‘últim film, el de Varufakis, tenia vuitanta-cinc anys. No vaig tenir problemes. Veurem com la mare natura es comporta amb mi al següent.

Una última pregunta: per què al sud d’Europa hi ha hagut més dictadures que al nord d’Europa?
Som gent de sang calenta. Però això no és una explicació. L’explicació és que venim d’una cultura on la raó l’hem de tenir nosaltres. I l’altre no. No ens preparen per a la discussió, el teatre. El teatre antic era una discussió. Els actors parlaven al públic, i el públic parlaven entre ells. I així es creava discussió i naixia la filosofia. I així avancen també les matemàtiques i tots els temes de la terra. Mitjançant la discussió. És això que ens passa. Però pot ser que canviem. I que diguem prou.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.