cosmopotites nuria cadenes

Hi ha aquesta eterna postureta de mestretites, d’home o dona de món i que sap taaaant (que ho sap tot), displicent, banalitzadora, que menysprea qualsevol cosa que no sigui allò que la metròpoli ha decretat com a acceptable, com a homologable i universal. És el vellíssim (vetust) cosmopotitisme, el mot que resulta d’unir el seu suposat (i aparent) cosmopolitisme amb el seu practicant mestretitisme.

La cosa és més vella que anar a peu, prou que ho sé, i té el lleig costum de treure el nas cada vegada que la cultura en català despunta o respira o es recupera o brilla. Com si no ho poguessin suportar. Perquè no ho poden suportar.

No entraré ara a analitzar si es practica per interès o mala fe, per aquella actitud tan trista del provincià (en l’accepció del diccionari: ‘Mancat de grandesa o de personalitat pròpia’ enfront d’allò que considera la capital), per autoodi, pel que sigui. El cas és que cíclicament, com ja va passar en la recuperació del darrer terç del segle XX, veiem com treu la banya el mateix vell cosmopotitisme (o potser el mateix no: a mesura que el temps passa i que es demostra la inanitat de la seva empresa, guanya en pansiment de cosa repetitiva i inútil), encabotat a fer voltes a la corcada sínia: que si la llengua no importa, que si no llegeixo en català perquè blef, que si tot és universal i guai quan s’expressa en castellà i es torna insignificant i carrincló i prescindible quan és en català, que si naps i que si cols. En el seu moment, els cosmopotites de torn es van inventar allò tan despectiu de la ‘cultureta’ i van intentar, per terra mar i aire, que ens ho acabéssim creient.

No va passar.

Vam tenir barreres poderoses que no van permetre que passés: Pedrolo, Rodoreda, Llach, Brossa, afegiu-hi noms, tants com vulgueu que n’hi ha a manta, l’Ovidi, Fuster, no ens ho acabarem.

Per això deia que els nous intents són inútils: perquè la millor resposta a la mentalitat que representen ha estat la pràctica i el tremp que va consolidant una cultura diversa, potent, que des de la seva consciència de pot petit (petit quantitativament dins els paràmetres de població o territori) té qualitat i capacitat per a mirar-se el món de tu a tu i oferir-li molt bona confitura.

Per això, si és que encara ningú gosa sortir amb un ciri trencat i exhibir la pròpia ignorància (que no llegeixo en català perquè blef), aquest atreviment que segurament al mateix algú que el pronuncia li faria vergonya de mostrar si en compte de ‘català’ posés a la frase el nom de qualsevol altra llengua del món, queda deixatat per l’evidència: perquè si diu que les traduccions al català ‘no són tan bones’ la frivolitat es desfà ràpidament només de preguntar, càndidament: ‘Ah, no? Quines?’

(És una resposta que practico tant com puc, i que adapto sempre que puc, des que en alguna banda algú la va fer servir un dia per esbandir aquella cosa tan estulta de la defensa de ‘la llengua del carrer’, associada a l’acceptació de la catanyolada, i li va dir, simplement: ‘Ah sí? De quin carrer?’)

Perquè per a l’exemple de la traducció, i acompanyant el famosíssim aforisme fusterià que diu que no facis de la teva ignorància un argument, és fàcil de recitar, ara i aquí, una bona collita de noms que ens forneixen contínuament d’esplèndides traduccions al català. I diré Anna Casassas i Carme Geronès i Jordi Martín Lloret i Miquel Cabal i Dolors Udina i tornaré a deixar espai perquè hi afegiu noms que tampoc ara no ens ho acabarem.

Sortosament.

L’altre dia vaig sentir a la ràdio la crítica de l’obra El jardín de los cerezos. És una producció del Centro Dramático Nacional espanyol que ha programat el Teatre Nacional de Catalunya. En fi. No la deixaven gaire bé. Ni per les interpretacions ni per la direcció ni per res. No l’he vista, no en puc dir ni que sí ni que no ni que blanc ni que negre ni que or ni que plata. Només que encara tinc present, i ben a flor de pell passats els mesos, les emocions que va saber transmetre una escenificació recent d’aquesta obra que ens voreja el drama i el ball, d’aquest cant nostàlgic del pas del temps que tan esplèndidament, i tan subtilment, va bastir Anton Pàvlovitx Txèkhov. Era El jardí dels cirerers en la versió de Manuel Molins. Una producció del Teatre Micalet. Dirigida per Joan Peris. Amb una magnífica (magifiquíssima) Pilar Almeria com a Liubov Andrèievna. Amb aquella humilitat de mitjans. Amb aquella grandesa teatral. La que no es veurà al Nacional.

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb