Fotografia: Albert Salamé.

Hem fet un camí llarg per arribar fins avui. Fa anys que us explique que hi ha un moment en què les coses s’acceleren i que tot passa molt de pressa. Massa. Ací és on som. I ací és on som per a bé i també per a mal. Són hores i dies transcendentals i per això mateix difícils de gestionar. Són els dies en què tota la feina acumulada, tot l’esforç de tanta i tanta gent, es posa en joc. A una sola carta.

Per això es pot entendre, encara que ens faça posar molt nerviosos, que hi haja dubtes. No podem demanar a cap dels qui han de prendre una decisió com la que es votarà en aquest ple que no s’hi pense una vegada i dues i tres, que no analitze fins a l’extrem tots els pros i tots els contres. Preneu-ho com una forma de responsabilitat. La resposta de l’estat pot ser molt violenta, serà molt violenta. I ningú que no siga un irresponsable de cap a peus no pot deixar de pensar en les conseqüències dels seus fets.

Però al costat dels dubtes, i estic segur que per damunt dels dubtes, hi ha el coratge. El coratge consisteix precisament a afrontar la por i el patiment, controlant-les i convertint-les en acció. El coratge és necessari per a fer llum i és imprescindible per a crear qualsevol cosa nova.

El coratge serà, doncs, present en aquesta sessió del parlament que comença avui, on s’hauria de proclamar la república. I serà present en un grapat de diputats conscients que han estat posats en el lloc que ocupen exactament per fer això. Ho serà, sobretot, perquè el primer d’octubre a cada escola d’aquest país gent anònima i gent coneguda es va enfrontar amb molt de coratge a la repressió, i guanyà així el dret de fer realitat allò que volia aconseguir.

Aquest país ha donat mostres continuades de coratge des del referèndum d’Arenys de Munt, ara tan llunyà, quan ja ens hi van enviar uns autobusos de falangistes a provocar. Catalunya ha tingut el coratge de somniar que la independència era possible. I ha superat, amb coratge, dificultats que semblaven insalvables, des de la lluita partidista a la repressió directa. Cada bandera al balcó, cada vot a les urnes, cada cartell enganxat, cada passa en una manifestació han estat en aquests anys la definició viva del coratge. Ens van dir una vegada i una altra que això no seria possible, que ens esclafarien abans de poder-hi arribar. N’hem pagat un preu més que excessiu, ja, especialment ara la presó dels dos Jordis. Però avui som ací. I només una sola decisió ens separa de fer realitat allò que tots ens havien dit que era impossible. Coratge, doncs, diputats. Coratge.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]