Il·lustració de Leonetto Cappiello per a les màquines d’escriure Remington (1910).

Fa uns dies que penso en Borges i en el seu conte que més em ve al cap quan copio textos d’altres. Per circumstàncies que ara no interessen, he copiat un conte de Rodoreda, teclec, teclec, en un estat de felicitat lectora que recomano molt perquè deixa un pòsit que encara em dura. Copiar un text és llegir-lo tan a poc a poc que en sents els grinyols de tots els mecanismes. El llibre obert al faristol, la pàgina subjectada amb una agulla d’estendre perquè no es tanqui, i anar retenint bocins de frases, de vegades murmurant-los en veu alta, perquè gràcies als teus dits apareguin a la pantalla, i adonar-te, quan copies Rodoreda, que tot hi és essencial, que allà, en aquelles sis pàgines, hi ha una feinada de precisió ara diria que gairebé malaltissa, però no, la precisió duta a l’extrem no ha de tenir cap connotació negativa quan parlem de crear, d’escriure.

La copiava, la Rodoreda, i anava pensant si no seria útil recomanar-ho als meus col·legues, perquè ens fem un tip de dir que la traducció és la lectura més profunda que es pot fer d’un text, però potser no és ben bé així: la traducció és la lectura, en el sentit d’interpretació, més profunda que se’n pot fer, sí, però la còpia és una lectura sense distracció, perquè no hi has d’aportar res, no trasllades el que llegeixes profundament a una altra llengua, només has de teclejar-ho fil per randa, errors inclosos (si n’hi ha). I teclejant-ho penses sobre el que escrius, i de vegades t’avances a l’autora i poses una paraula per una altra, pensant que ella hauria posat aquella, i no, aquella és teva, treu-la, que ella en vol una altra, i aquest avançar-te, treure i posar de paraules et porta a pensar en l’escriure amb un detallisme quasi encegador.

Copiava Rodoreda i pensava en Borges i el seu Pierre Menard, aquell seu autor francès que en un conte, a El jardín de senderos que se bifurcan (1941), volia escriure el Quixot. «No volia compondre un altre Quixot —cosa que és fàcil—, sinó el Quixot.» Alto, Menard no pretén escriure’l copiant-lo, l’associació la faig jo, ell el que vol és escriure de debò el Quixot: «El mètode inicial que imaginà era relativament senzill. Conèixer bé el castellà, recuperar la fe catòlica, guerrejar contra els moros o contra els turcs, oblidar la història d’Europa entre 1602 i 1918, ser Miguel de Cervantes.»

Hi ha tota una reflexió sobre escriure, tota una teoria literària, rere aquest conte de Borges, que no us explicaré, val més que el llegiu (o que el copieu!), però en rellegir-lo després de copiar Rodoreda, he volgut tornar a una conversa de Borges amb Octavio Ferrari sobre el Quixot (a Diálogos. Barcelona: Seix Barral, 1992) on deia, per exemple, que «es podrien perdre tots els exemplars del Quixot, en castellà i en les traduccions, es podrien perdre tots, però la figura del Quixot és part de la memòria de la humanitat», i també: «al Quixot les aventures són una mateixa aventura —l’important és el fet que veiem contínuament Alonso Quijano, que ha somiat que és el Quixot; que a vegades ho aconsegueix i unes altres no; l’important és ell. Juan Ramón Jiménez va dir que et podies imaginar el Quixot amb unes altres aventures, i jo crec que tenia tota la raó».

Les lectures que Borges va fer del Quixot tota la seva vida («Jo, com Alonso Quijano, me’n recordo més dels llibres que he llegit que de les coses que m’han passat») me’l fan imaginar copiant-ne capítols mentre renega de la novel·la com a gènere (no en va escriure mai cap), copiant-los per després destruir-los, com ho fa Menard amb els que arriba a escriure (no copiar) ell del Quixot. Veig un Borges-Menard assegut davant del faristol, sabent-se’n fragments de memòria, dedicant-li algun poema, imaginant noves aventures per a Quijano i els seus somnis de cavaller, però sobretot reproduint les paraules de Cervantes fil per randa, amb paper i llapis o amb la màquina d’escriure, o recitant-les en un mormoleig, i sentint-ne tots els engranatges, tants anys després, com si l’obra s’escrivís mentre ell la reprodueix, com si l’obra desaparegués si ell no la llegís.

Borges el relector, l’«escriptor de llibres», que en deia Pla, contraposant-lo a l’«escriptor de la vida». Als diàlegs amb Ferrari sembla que Borges contesta a Pla quan diu: «Tinc poques idees, i sempre les expresso diverses vegades.» Borges, Pla i Rodoreda, coetanis, van escriure sempre a mà o a màquina i per tant van haver de copiar el que escrivien quan volien reescriure-ho, la taula plena de papers guixats, la nova versió emergint del rodet de la màquina, i la còpia com a relectura, com a reescriptura i com a camí cap a la precisió que hem quedat que no és malaltissa, que és, o hauria de ser, la fita, poques idees però cada cop més ben expressades, perquè hi insisteixes, hi dónes voltes, les reescrius, o si més no les copies, perquè no en tenim tantes, d’idees, el que tenim, el que podem tenir, són infinites maneres d’exposar-les fins que en trobem la manera definitiva, la més precisa, la que, si un lector la copia, fa tocar la felicitat lectora amb els dits, teclec, teclec, fins a voler ser el Pierre Menard d’aquell text, de voler escriure no com aquell autor, no una versió del que ha escrit, sinó d’escriure sent ell, encara que sigui copiant, per reviure’n el tecleig i els grinyols de la primera vegada, copiar per llegir feliçment atent.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb