Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Ara fa una setmana que VilaWeb publicava aquesta entrevista amb el president Quim Torra, la darrera del seu mandat, en què el 131è president afirmava: ‘He arribat a la conclusió que un dels obstacles per a la independència és l’autonomia.’ La frase i l’explicació que hi feia van causar un notable enrenou, i encara més quan ho repetí durant el darrer discurs oficial al capdavant del govern.

Una setmana més tard, ahir, també el president Carles Puigdemont, en la intervenció final del congrés de Junts, s’hi va referir en una explicació molt detallada. Ampliant-la. Puigdemont va dir que el sostre del poder autonòmic és tan baix que ‘que si fos un edifici diríem que és fora de la normativa’. I que per aquesta raó el govern autonòmic simplement no pot oferir als ciutadans la justícia, l’equitat i el benestar que mereixen. Cap govern autonòmic, ni un d’hipotètic encapçalat, una altra vegada, per ell. Només ho podrà oferir la república. I encara afegí que en el supòsit que algun govern espanyol pogués adoptar mesures en la línia de fer arribar la justícia, l’equitat i el benestar a tots els ciutadans, l’experiència acumulada ja demostra també que aquestes mesures no arribarien a Catalunya perquè sempre, essent com som una minoria nacional, resultem discriminats tant del punt de vista econòmic, com cultural, com polític…

En una sola setmana, doncs, hem vist emergir un concepte nou que divergeix d’una manera molt contundent d’allò que durant el darrer segle ha estat la línia majoritària del catalanisme. I això no és poca cosa. Si més no, a mi em crida molt l’atenció. Sobretot perquè he de recordar que durant l’entrevista el president Torra també va insistir a dir que l’independentisme no pot ser com el catalanisme, una paraula que ben bé no significa res i que pot escaure a tothom, tant se val si no reivindica res o si ho reivindica tot.

És evident que hi ha unes eleccions a la vora, en les quals el combat per l’hegemonia entre Junts i Esquerra tindrà segurament el moment estel·lar. I podem pensar, per tant, que aquesta posició tan rellevant de Junts té alguna cosa a veure amb la necessitat de marcar perfil de manera nítida. Esquerra té des de l’endemà del 27 d’octubre del 2017 el discurs absolutament contrari: cal reforçar l’autonomia i governar, aparcant l’envit per la república al moment hipotètic en què la majoria siga tan indiscutible que gairebé caiga tota sola.

Calendari immediat a banda, però, el fet que el discurs contra l’autonomia, finalment, l’encapçalen els dos darrers presidents autonòmics en qualsevol país normal aixecaria un debat apassionant i seriós que no tinc cap esperança que es puga fer en aquest. Simplement perquè és evident que ho coneixen de dins i de primera mà i que no es refereixen tan sols a la qüestió de l’autodeterminació. L’experiència del president Torra amb la pandèmia serviria per a fer una autèntica tesi doctoral sobre el sostre baix, l’edifici fora de normativa i la necessitat de tirar pel dret. He dit que crec que no hi haurà debat, dissortadament, i ho he d’explicar: crec que en aquest país nostre el control sobre la producció intel·lectual i l’intent, reeixit en general, del control dels mitjans és massa fort per a permetre debats sense apriorismes o sense estar enganxats a objectius partidistes a curt termini com seria bo que fos aquest. Algun dia haurem de parlar també del sottogoverno intel·lectual i mediàtic…

Eleccions a banda, doncs, perquè el resultat de les vinents serà en qualsevol cas menys important que aquest canvi de marc teòric si es consolida, tenim davant allò que s’anomena un moment definitori. Suposant, ho torne a dir i ho diré mil vegades, que es transforme en fets, que ja n’estem prou escamats, dels eslògans. En el passat, quan l’independentisme era marginal, ja s’havia formulat aquesta tesi de la ‘gàbia autonòmica’, però no és igual que això ho formule una minoria que un partit de govern. I que ho facen dos presidents. I no és igual que es formule després de l’experiència acumulada aquests darrers tres anys que fer-ho en abstracte.

Ara, això reclama conseqüències o no serà creïble. Si Junts vol avançar en aquesta línia, per aconseguir-ne la credibilitat, haurà de fer gests. I gests forts. Si creus això, quin sentit té, per exemple, participar de la política espanyola? O quin sentit té anar a Madrid al parlament espanyol i acatar de manera submisa que no s’hi pot parlar en català? Si es tracta de denunciar la discriminació contra la minoria nacional catalana, que li impedesquen sistemàticament de parlar al congrés és un bon exemple. O si creus això, seria un altre cas, com pots sostenir alhora pactes com el de la Diputació de Barcelona? O encara: com fas compatible el govern de l’autonomia, al qual entenc que no vols renunciar, amb la creació d’institucions o territoris alliberats, republicans. I més i tot: és possible això que ens diuen?

Tot això que ens passa és, doncs, a parer meu, molt interessant. Evidentment, no podem exigir que tot canvie d’avui per demà, però si reïx aquesta línia ideològica, i sobretot si la gent l’entén i si realment Junts és capaç d’actuar en conseqüència –que tot això encara s’ha de veure–, caldrà convenir que s’acosta un canvi de rasant molt important per a la història dels Països Catalans. I, diguem-ho tot: quan aprendran que la millor manera de sobrepassar l’autonomia és deixar de pensar només en les quatre províncies que la conformen, com si aquesta construcció espanyola fos la nació dels catalans?

 

PS. Algunes veus, sempre n’hi ha de pessimistes, van interpretar ahir aquesta posició com una barrera a les possibilitats concretes i immediates de l’independentisme, tenint en compte que ERC no acceptarà ni tan sols de discutir aquests conceptes, que troba aberrants, segons que hem pogut deduir per les reaccions de la setmana passada. Tanmateix, he de recordar que els vots no tenen amo i que la gent vota com vol cada vegada que vota. Els resultats que aparentment tindríem avui en unes eleccions no necessàriament els tindrem demà, com es pot constatar en el curs de la història. I en relació amb això, em sembla una magnífica notícia aquesta posició de Junts, també perquè permetrà que la gent –potser no encara en aquestes eleccions, que arriben massa aviat per a poder validar un tomb com aquest, però sí més endavant– tindrà la possibilitat de triar entre dos projectes cada dia més nítids i aclarits. I es desfarà l’empat, ja veurem en quina direcció…

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.