Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Alícia estava farta de badar quan va veure a l’improvís un Be Negre amb potes rosses abrigat amb un abric de quadres cafè i un mocador vermell a la falcia, com una Meritxell Batet qualsevol o un presentador de TV3 de Cap d’Any en mànigues de camisa (v. Rojals d’ahir). “Ai, ai, que faig tard!”, cridava el Be Negre mirant l’hora, una mica com un Confinador Pandèmic a Terminis, en un rellotge que s’havia tret de la butxaca de l’armilla rovell d’ou. Alícia va fer un bot i el va perseguir, però el Be Negre es va ficar de cap en un cau, com un d’aquells independentistes de la Llei a la Llei i les Estructures d’Estat. Alícia també s’hi va ficar, al cau, que, de fet, no ho era, un cau, sinó un túnel que trencava sobtadament avall avall, com una Constitució Espanyola o una petició d’Amnistia, si voleu. Alícia no va poder aturar-se i va caure vertiginosament per un pou molt fondo, a la manera, com si diguéssim, d’una Crisi-de-Mai-Acabar. O potser no era tan fondo com semblava, el pou, sinó que ella hi anava caient a poc a poc i tenia molt de temps per mirar al voltant i pensar què vindria després, tot molt a la manera una mica empordanesa, una mica valenciana, ja m’enteneu. A les parets del pou hi havia armaris i lleixes, mapes, quadres i cartells, i àdhuc gràfics com els que fan els Economistes sense res a predir, els enquestadors de La Vanguardia que han de capgirar tendències a preu fet, o els Epidemiòlegs Esgargamellats per la inèpcia dels poders. També hi havia una gerra on posava “producte de la terra”, i era mig plena mig buida d’aire. “Ostres”, va pensar Alícia, “després d’una caiguda com aquesta, quan torni a dalt, trobaré ben natural de rodar escales avall sense trencar-me res. La gent es pensarà que sóc la mar de valenta i, si caic d’una teulada, tampoc no em queixaré”. Ella no pensava en la Repressió, però vosaltres segur que sí, ja m’enteneu. El fet és que Alícia anava caient i caient i caient i no podia saber del cert si mai acabaria de caure, com un Independentista Pragmàtic qualsevol. “Potser estic arribant al centre de l’Estat”, va dir en veu alta. “A quina longitud i latitud hi hauré arribat? I si surto d’Europa i travesso tot Espanya i em trobo a Austràlia o Nova Zelanda?” Va pensar en el seu gat Missifús, a qui posaria llet al plat, com si fos un Indigent de Nau Abandonada a Badalona. Ara voldria el Missifús amb ella, però en el buit no es cacen ratolins, sinó muricecs, que són com ratolins voladors. Potser els gats mengen muricecs. O potser els muricecs mengen gats. O potser es mengen els uns als altres. Una mica com entre els Partits, els Líders d’Opinió, els Columnistes, els Tertulians, els Escriptors, els Crítics, els Correctors, els Sociolingüistes, i els Aspirants a la Presidència de la Generalitat, no cal que m’hi aboni, suposo. Alícia s’adormia, i mentre s’anava adormint es veia passejant amb el gat de la mà quan, de sobte, va aterrar amb gros terrabastall sobre un munt de pals i fustes seques. El viatge s’havia acabat, una mica com si hagués agafat un Rodalia, ja ho compreneu, o com si esperés el Mediador Internacional d’un 10 d’Octubre-per-Oblidar. No s’havia fet mal, i es va alçar d’un salt, tot era a les fosques, com quan fas una Llei contra la Pobresa Energètica i el Constitucional t’apaga el llum sense avisar. Per un llarg passadís va veure passar una altra vegada el Be Negre amb potes rosses. No podia perdre l’oportunitat, com quan un partit espanyol va de gira per províncies i et posa un Illa qualsevol de cap de llista. O sigui que va córrer rere el Be Negre, que continuava cridant “Faig tard!”, mentre es feia escàpol per un tombant del passadís, com un President en Funcions o un Diputat quan els pregunten per un tema que no volen tocar, ja ho pesqueu, em sembla. Alícia es va trobar en una gran sala d’estar, amb totes les portes tancades, per no dir barrades. Una mica a la manera europea, tan despòtica i tan discreta, oi?, d’ignorar els Pobles sense Estat. Damunt una tauleta de cristall de tres potes, estil Transparència Pública, va trobar una clau d’or molt petita, per no dir tan invisible com els Interessos dels Estalviadors. Tan petita i tan invisible com les esperances dels Aprovadors de Pressupostos d’Estat i altres estabilitzants d’upa. Va provar de fer-la entrar pel forat del pany de cada una de les portes, però fou inútil: les portes no volien descobrir el seu secret –que no era, ai las!, el de Pulcinella, sinó una mica, perquè us en feu càrrec, com el del Consell per/de la República. Provant i provant, Alícia va descobrir una cortineta baixa que amagava una porteta alta de dos pams. La claueta d’or va obrir la porteta. Rere la porteta hi havia un passadís estret com una ratera, ella no va pensar en la Justícia Espanyola –passeu-me el contrasentit–, però vosaltres segur que sí, que hi penseu. Es va agenollar i, al fons de tot, va veure un jardí ple de flors i plantes sota uns lledoners, però no podia ficar-hi el cap. “I encara que hi fiqués el cap, de què em serviria”, pensava, “si no hi podria fer entrar la resta del cos”, una mica com quan vas de diputat al Parlament, si em voleu entendre. “Si almenys em pogués plegar com un Telescopi Neoautonomista…”, va dir en veu alta. Tampoc devia ser tan difícil, tot és començar. Al cap i a la fi, li havien passat unes coses tan extraordinàries, els últims temps, que res no li semblava impossible de fer, en el llarg Procés que va de la vigília al somni, del somni a la vigília, i tornem-hi que no ha estat res, amb el Procés, una mica com quan desfilaves tres diades seguides i pensaves en la quarta i en la quinta i en la sexta… per acabar esperant l’Indult (v. Resina abans-d’ahir).

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.