Dones decoratives, hòmens funcionals

  • «Continuem acceptant que una treballadora hagi de sacrificar el propi confort si és per la causa més elevada del lluïment a la pantalla»

Marta Rojals
04.01.2021 - 21:50
Actualització: 05.01.2021 - 20:09
VilaWeb
Les presentadores de les campanades de Cap d'Any a TV3 fent una connexió en directe.

Tot passa molt de pressa i ja som a Reixos, però alguns encara deveu recordar la imatge de les periodistes que van presentar les campanades a TV3, i ara no penso en l’estilisme: penso en les mànigues, de primes fins a transparents; en les mans que es refregaven al final dels punys; en els cabells batuts per l’aire gelat del Tibidabo en combat amb els canons tèrmics instal·lats a terra perquè –per a què si no?– les professionals no caiguessin redones d’una hipotèrmia. Penso, també, que si en comptes de presentadores haguessin estat presentadors, quines probabilitats hi hauria hagut que els haguessin fet sortir en cos de camisa. Si comptem amb els precedents, entre zero i zero, fent joc amb la temperatura ambient.

A les pantalles del segle XXI, quan es tracta de mudar, les dones encara se les vesteix per a ser decoratives, i els hòmens se’ls vesteix i prou. Continuem acceptant que una treballadora hagi de sacrificar el propi confort –és a dir, la possibilitat de desenvolupar la feina en les mateixes condicions físico-tèrmiques que els seus companys–, si és per la causa més elevada del lluïment a la pantalla. A casa meua, d’això se’n diu discriminació. No recordo quin dissenyador va dir que un vestit era ridícul quan, posat en el sexe contrari, ens semblava ridícul –em sap greu que no puc aportar la frase literal, però ja s’entén la idea. En tot cas, més que qualificar de ridícul un estilisme o un altre, que no hi entenc tant, en moda, allò que segur que ho seria és un vestit d’un sol sostre per a acabar dissimulant el fred en una nit d’hivern.

No caldria insistir en l’evidència, però sempre hi ha qui surt amb l’argument que ningú no ha encanonat mai ningú perquè es vesteixi d’estiu per Cap d’Any. Un argument que coneixem d’altres intents: ningú no obliga ningú a depilar-se, ni a portar un calçat inestable, ni a encoixinar-se la respiració amb sostenidors farcits, i això és perquè no cal, perquè hi ha maneres més subtils que les pistoles per a instar la gent que passin per un embut: amb una pressió cultural ben aplicada en tens prou. Ni tan sols cal que ens obliguin a comprar-nos un mòbil nou abans d’hora, oi que no? Doncs amb la vestimenta passa igual. N’hi ha prou de conformar els cervellets, de ben menudets, amb el patró d’una determinada cultura visual i comercial, i a partir d’aquí la maquinària va sola: a mesura que creixin, tot l’entorn els encaminarà a la mena d’indumentària –de discriminació– que els serà acceptable i els allunyarà de la que no.

Col·lateralment, a tall d’incís, us recomano que mireu aquest petit experiment que ens convida a la reflexió (el trec de la conferència “D-generades: repensant moda i gènere”, de la Bel Olid i el Pol Galofre, també ben recomanable): es tracta de presentar un mateix nadó vestit de rosa o vestit de blau a les mateixes persones, i el que passa a continuació (no) us sorprendrà: el nadó vestit de rosa el pressuposen xiqueta i tot són moixaines i paraules dolces, que bonica, que bona i que bonica que ets; quan el vesteixen de blau, el pressuposen xiquet i les manipulacions es tornen més brusques i actives, oh, que fort, que fort que ets, què seràs quan siguis gran? La roba és l’extensió d’aquest missatge, el de la dona decorativa i l’home funcional; quan ens demanem si un nadó és nen o és nena, el que volem saber en realitat és com l’hem de tractar, o, en paraules d’Olid, quines discriminacions li podrem aplicar; i, per a la qüestió que ens ocupa, si de gran treballa a la tele i li encarreguen les campanades, si podem esperar que ens el mudin i avall, o que ens la guarneixin com un arbre de Nadal.

A l’estat espanyol, la reina del debat sobre la vestimenta campanària és la presentadora Cristina Pedroche, que cada any justifica l’exhibició de la pròpia seminuesa sota un pretès feminisme apoderador. Pedroche també agrada molt als de les pistoles, perquè comparteixen el mateix argument fal·laç: que, com que el feminisme defensa “la llibertat de les dones de triar”, qualsevol tria que faci una dona ja serà feminista, encara que acabi coincidint amb els estereotips sexistes de sempre. Roda el món i torna al born. També passa per alt Pedroche, com els pistolers, que l’elecció de mostrar-se amb la mica de roba que li plau, abans que emparar-se en el feminisme, s’empara en el privilegi de tenir un cos jove i heteronormatiu, i si no, patates. Perquè, amb trenta quilos més i/o vint anys més, només li quedaria haver nascut senyor i poder gaudir d’un privilegi superior: el de no haver d’amoïnar-se pel vestit, ni per fins on s’haurà de depilar, ja de passada, com el seu hirsut i canós presentador consort.

De moment, i si la cosa no canvia molt a les pantalles, haurem de reconèixer a aquestes treballadores la seua professionalitat, que és com se’n diu de vegades a la capacitat de sacrifici. En aquest cas, la capacitat de fer la feina amb el mateix rigor que si fossin a peu pla i no dalt d’unes sabates torturadores; com si fora dels seus vestits eteris fos menys hivern que l’any de l’abric de la Mari Pau Huguet; com si no els vingués d’una altra hora de maquillatge i perruqueria, també un dia més, perquè el seu temps no val igual que el dels seus col·legues presentadors. Perquè d’elles s’espera de naixement un altre tracte, una altra predisposició. I, sobretot, saber somriure davant l’adversitat i ser agraïdes. Ara bé, si volguéssim començar a fer canvis per alguna banda, no seria desaforat demanar als qui vesteixin aquestes dones, com a creatius que són, una mica més d’imaginació.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor