EFE/Javier Lizón

Quan Josep Borrell va retirar la subvenció a la conferència ‘Iberian (In)tolerance: Minorities, Cultural Exchanges, and Social Exclusion in the Middle Ages and Early Modern Era’, organitzada pel Kings College i la London Arts and Humanities Partnership, va destapar sense proposar-s’ho el mecanisme amb què l’estat greixa l’aparell extraterritorial que és l’hispanisme. Greu error, perquè, tret d’aquest cos de delegats oficiosos, Espanya compta amb ben poca projecció internacional en l’àmbit de la cultura. Això i el flamenc, una mica d’art, unes gotes de cinema, i para de comptar. Boicotant aquesta activitat impulsivament, Borrell s’ha posat al nivell dels ministres que, aviat farà cinc anys, van menystenir preventivament els historiadors d’una conferència organitzada per l’Institut d’Estudis Catalans. Si Borrell s’hagués informat abans de castigar l’hispanisme britànic per raó d’un títol anodí, s’hauria estalviat d’aconseguir manu propria d’embrutar la imatge d’Espanya. L’hispanisme és una institució conservadora i, fins quan s’empara de la idea de conflicte, evita escrupolosament de pronunciar-se sobre res vital. A hores d’ara, parlar d’exclusió social a l’edat mitjana i a l’Espanya dels Àustries és un lloc comú. I cal ser molt, però molt negacionista per a considerar-ho una provocació. Us imagineu que el Departament d’Estat dels Estats Units fes escarafalls per una conferència sobre l’esclavatge als estats cotoners del Sud? Doncs aquest és el paper que fa el ministre Borrell amb la seva croada per esborrar la llegenda negra.

Els dies 16 i 17 d’aquest mes tingué lloc als Estats Units, concretament a Princeton, una altra conferència que hauria fet tornar lívid el ministre d’Afers Estrangers espanyol. El títol, igualment fornit amb parèntesi d’ambivalència i encara amb interrogant relativitzador afegit, evitava escrupolosament d’afirmar res: ‘In(ter)dependence Days? A conversation on democracy, (post)nationalism and the Spanish State’. Diguem, de passada, que a l’acadèmia angloamericana agraden molt les grafies vacil·lants, perquè reparteixen joc semàntic i la pilota pot anar tant cap a una banda del terreny com cap a l’altra. Vénen a ser l’equivalent editorial de: ‘Aquesta publicació no és fa responsable de les opinions dels seus col·laboradors.’ Princeton és una universitat de progressisme ben entès, i les ponències no sols eren temàticament més agosarades que les del Regne Unit, on l’hispanisme sempre ha estat més ranci, sinó també més properes a la realitat política, és a dir, més propenses a sortir de l’atmosfera poc ventilada de l’acadèmia i córrer el risc d’involucrar-se en l’actualitat.

De fet, més d’un i més de dos dels participants practiquen el periodisme, la qual cosa deu voler dir que se senten al·ludits pels esdeveniments. Hi aporten un punt de vista que, tant si ho volen com si no, els situa políticament, i evidentment ho saben. Per això mateix, la imparcialitat acadèmica en el conflicte català amb Espanya és la prova del cotó fluix de la seva, diguem-ne, sinceritat democràtica. No hi ha cap dubte que rebel·lar-se és bo, però convé saber per a què i contra qui es fa la rebel·lió. I quan l’hispanisme desplega la seva desconfiança ancestral envers el catalanisme, la rebel·lió cau en la retòrica i no és creïble. Els hispanistes no hi poden fer més, car, fins i tot quan més d’esquerres es defineixen, mostren, com en una radiografia, l’imaginari espanyol encastat al moll de la disciplina. Si no són espanyols d’origen, ho són d’adopció lingüística, i això implica una jerarquia de valors, alhora territorial i cultural, i una emotivitat més o menys inconscient, que situa la qüestió catalana en perspectiva espanyola. En aquesta qüestió, la pretesa equidistància sempre acaba demostrantse tan falsa com entre els comuns. Tothom està d’acord en la maldat del franquisme i tothom coincideix a riure’s dels clowns de l’extrema dreta, com per exemple Federico Jiménez Losantos, però ningú no és capaç de copsar, no ja emotivament sinó ni tan sols intel·lectualment, la revolució que els passa per davant. Perquè és cosa de catalans, ja ho sabeu, la dreta burgesa.

El ‘nacionalisme’ és una eina contrarevolucionària molt eficaç entre els professors que s’abonen a les idees ‘progressistes’. Com que per a ells la correspondència d’una idea amb la realitat no té cap importància, poden escoltar embadalits el discurs d’un periodista català d’ideologia indefinida entre Ciutadans i comuns, qui amb el pretext de parlar dels nacionalismes autoritaris de l’Europa de l’Est i la decantació dretana de les democràcies d’Occident, hi barreja el procés català per denunciar el referèndum del primer d’octubre com una manipulació. Sota el paraigua d’un pretès esquerranisme de tradició llibertària, hi entra tot, des d’acusar l’ANC de ser una operació subvencionada i pseudo-democràtica, passant per la dubtosa afirmació que l’independentisme és exclusivament de matriu catalanoparlant i xenofòbica, fins a denunciar la voluntat de votar com una estratègia antidemocràtica, gairebé feixista, contraposant-la a la sacrosanta refulgència platònica de la llei. Sense explicar, però, ni l’origen de la legitimitat de la llei, en aquest cas heretada directament del franquisme, ni l’abús a què la sotmet l’estat espanyol.

En tant que conceptes nominals, el nacionalisme i la democràcia serveixen en aquesta mena de discurs com un passe-partout indiferent al que hi hagi dintre del marc de reflexió. I els hispanistes, enamorats del difuminat i les síntesis no comprometedores, s’empassen com un caramel l’afirmació del ponent que no se sent ni espanyol ni català, sense pensar ni per un moment en l’observació d’André Gide que no podem sortir d’un sistema sense caure immediatament en un altre. Però és molt més fàcil proclamar el rebuig d’una identitat que no pas rebutjar-la. En aquesta mena de discursos és tan important allò que es calla com allò que es diu. Mentre el dret de denunciar el moviment revolucionari català es compra al preu de denunciar també el neofranquisme del Partit Popular, posant víctima i botxí al mateix sac, el ponent es desidentifica de qualsevol jurisdicció nacional alhora que s’identifica amb la tradició avui intranscendent de l’anarquisme romàntic (tant pis per la llei) sense que el públic protesti l’orsai.

L’hispanisme, que, tant si ho vol com si no, tant si ho sap com si no, és sempre dintre d’un sistema, té un dret indiscutible de mirar els toros des de la barrera. Però quan presumeix de compromís polític i alhora homologa aquest discurs falsament llibertari com si servís l’ideal d’objectivitat acadèmica, aprofundeix la seva irrellevància. Si espera a judicar els fets fins que la història no els hagi resolts, com ja va fer durant la guerra civil i el franquisme, la seva opinió continuarà essent prescindible. Borrell, si fos intel·ligent, no sols mantindria les subvencions sinó que les augmentaria. A Espanya li convé que hi hagi un petit marge de crítica anodina per a assegurar que res no canviï en aquests posts avançats de la nació espanyola.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb