Benvulgut Pau,

T’escric perquè vaig llegir un artícul on parlaves d’un chaval marroquí o no sé d’on que es quexava de que els catalans no li parlaven català [es refereix a aquest], i que tenia molta ràbia. Em vaig sentir molt identificat, encara que yo soc molt més gran, i a aquestes altures necessito dir-lo. Com que tu tens una columna al Vilaweb potser me podràs donar un cop de ma.

Perdonam perquè primer te tinc que explicar una mica la meva vida. Saps quan els catalans es queixen d’aquella gent que ‘porten cuaranta anys aquí i no diuen ni bon dia’? Bueno, pues jo soc un. I cada vegada que lo sento me fa molta ràbia. Vaya, bon dia sí que lo dic, i alguna coseta més, però poc. I és lo que em quexo. Mira, yo vaig arribar de nen, com tants, la meva família eren pobres de solemnitat i vem tenir la mala sort d’anar a parar a una barriada que era com un gueto. Un poble prop de Barcelona (et dono una pista: aquests dies s’ha parlat molt d’ell per allò de la cultura charnega. Quins ous, també. Si precisament és lo que fujim, els charnas, de la incultura…). Bueno, el cas és que si anavas a parar a una ciutat aixi, era més fàcil que et relacionesis amb gent del teu lloc d’origen (el Bierzo, en el meu cas, perquè els emigrants emigraven junts) que amb catalans. El Paco Candel va dir que erem els altres catalans, però te asseguro que allà català no se sentia ningú. I no perquè fosim molt espanyols (bueno, espanyols normals sí, clar), perquè al meu barri, per exemple, molts no parlavam castellà si no lleonès, anque ara es diu asturlleonès (ho he buscat a la Wikipedia). Però no espanyols dels anticatalans, ya m’entens. En fi, que teníem molt clar lo que erem, sobretot perquè lo normal és que t’acabesis casant amb algu del pueblo. Només et diré que de tot el meu carrer solsament conec una persona que es va casar amb un català, era una noia que va trobar feina en una tenda de texits de Barcelona i es va engalipar (m’encanta aquesta paraula, ‘engalipar’, és molt divertida) amb el fill del propietari.

Seguexo. El problema venia quan tenies fills. A tots ens hi semblava molt bé que al colegit aprenguesin el català perquè això los donaria més oportunitats. Però també va crear divisió. Deseguida vem veure que es feien dos categories: els que s’hi anaven a Barcelona, o a puestos com Sant Cugat o Vilasar (al Maresme van anar molts), tots van apendre l’idioma i tenien més bons treballs que els que es quedaven al barri o per la zona. Eren com si fosin més catalans. Es dificil d’explicar, perquè tothom (vaya, casi tothom, que sempre n’hi ha aquells del “yozoyepañó” que son molt cerrils, pero bueno) volia que els fills prosperessin, pero després a molts no lis agradava que es fesin… bueno, tan catalans, ya m’entens. Era com que si els que es quedaven al poble fossin menos, no? Ara una opinió personal: yo crec que això té molt que veure amb lo que ha passat de Ciudadanos i tans vots, perquè n’hi ha gent (no sé si molta o no, però jo lo veig cada dia) que está com resentida per això. I no dic els de la meva quinta, dic els joves, de l’edat dels meus fills, els que ara tenen entre trenta i cuaranta. N’hi ha molt de paro, els treballs que fan no son calificats, i és com si entre la malicia pels que s’han fet de la burguesia (ei, que això lo dic de broma, com que alguns diuen que tots els catalans sou burguesos…) i els nous inmigrants que han arribat, se sentisin com atrapats. No son la majoria, clar, perquè almenos aquí on visquem els companys dels meus fills són bons chavals i no es fiquen amb ningú, se surten com poden i uns quants hasta voten partits catalans, els comuns, alguns socialistes i així. Pero si que em preocupa que veig grups que ara tornen a anar amb la bandera espanyola (nosatros no la treiem mai, ni al balcó ni al cotxe ni a cap lloc) i fan propaganda del Rivera i de VOXS, i diuen ‘catalufos’, que quan yo era petit t’asseguro que no lo deia ningú.

Total (disculpa que m’enrolli, es que yo no sé resumir be com los que sortiu als diaris, yo hi treballat al metro tota la vida), que amb la Mari (la Mari es la meva dona) no solsament teniem clar que els nostres nanos serien catalans, si no que nosaltres també ho teniem que ser una mica. No sé si m’entens (tu no deus de ser catalán catalán, com diem al barri, si et dius Gavilán, no?). Per a mi era llogic que si tu vas a viure a un puesto aprenguis l’idioma, es lo normal, no? Doncs aprofitant quan els dos chavalins van començar l’EGB, vam decidir que yo m’apuntaria a clases de català (per mi era més fàcil que per la Mari, perquè els ampleats de TMB tenim cursos gratis de l’empresa), així després podria practicar amb ells a casa. Ya era massa vergonya, haver arribat als cuaranta sense parlarlo. Doncs mira, aquí va començar la, no sé com dirlo, la desilusió, la ràbia que ara porto a dintre i que també es molta pena.

El cas es que vaig començar el curs amb molta ilusió (pensa que t’estic parlant de fa almenos 25 anys). Yo no tinc gaire facilitat, això és veritat, i al principi em costava. Vaig tardar temps a passar de ‘Bon dia, com va? Em dic Ginés i visco al Prat’, i suposava que per això els catalans em seguien parlant castellà, com sempre. Pero al final vaig aprovar tot el Digui digui 1 i res. Igual. Pensa que em vaig matricular i tot al Digui digui 2, anque faig moltes faltes, com ya veus (el corrector de l’ordenador no el posso mai, no em fio). Però el cas es que l’unic que puc fer en català es escriure una mica (no, i mirar la tevetres, que está molt millor que la Uno, si tots aquestos burros de veins meus que tot el dia veuen Tele 5 la miresin un dia segur que no serien tan… En fin, dexemlo estar). Perque no hi hagut manera. Mira que m’he fartat de demanar-lis que em parlin en català, pero no n’hi ha res a fer. Perquè els hi costa tant? Yo primer em pensava que era per ayudarme, després per pena… molt sovint (aquesta també m’encanta, ‘sovint’, és com molt poetica, no?) me diuen que ho fan per respecte. Per respecte! Pero que no entenen que es tot lo contrari? Si yo et demano que vull apendre catala, el respecte es que tu m’ayudis, no? Mira, això que et dire ara em sap molt mal, Pau, pero te lo dic perquè tu que ets de filologia segur que ya ho has estudiat: he arribat a pensar que en realitat ho fan perquè no volen que els charnegos siguem com ells. Ya sé que no es així, o almenos per la mayoria, pero es que fa una rabia que no te ho pots imaginar. Yo quan entro en una tenda i m’esforso a demanar en català (que és un català molt penós, ya ho sé, perquè clar, com que no el puc practicar no millora molt), i deseguida em passen al castellà, saps què? M’agafen ganes de contestarlis en lleonès, ya veuries quina cara farien. No dic que els catalans siguin racistes, eh?, pero es que fan lo contrari de tot el mon. I no lo entenc. Com pot ser que no vulgin parlar el seu propi idioma?

No patexis que ya estic acabant. T’hi dit que estic enrabiat amb els catalans, i ara quan t’escric això falten tres dies per les eleccions i encara no sé a qui votaré. Hi han moments que penso que voldria fer vot de castic, anque després m’arrepentexo… Però bueno, per acabar lo que te volia dir és que a més a més em dona molta pena, perquè veig que les coses van a pijor. Ara, desde fa uns anys a aquesta part, els catalans estan fent lo mateix amb els inmigrants del tercer mon: xinos, àrabes, africans… Els marginen igual que m’han marginat a mi. No entenen que si no lis parlen en català no s’integraran mai? Però si son els catalans del futur! I mira, nosaltres encara agafàvem i miràvem la tevetrès, si volíem; però aquestos ni l’entenen, el català, com van a mirar una televisió que no comprenen? I a més a més tenen cinquantamil canals, i internet, i tot lo que vulguis… Els nanos van al colegit, sí, però després el català no lo utilisen per res, i al final sels hi oblida, que yo ya lo veig aquí al barri, que a vegades, per practicar, lis dic coses, i sempre, sempre contesten en castellà. No m’extranyaria que en poc temps es fiquin a votar Ciudadanos…

Bueno, ya está bé. Disculpa el rollo i les molesties, Pau, pero és que tot això em posa molt trist, i em fa enfadar. Hi han dies que penso que ya que no em dexen ser català, valdria més que me torni cap al Bierzo. Ho dic en sèrio.

Ginés [cognom], el Prat de Llobregat, 25 d’abril

[PD: Perdona la ortografia. Ya te dit que no em fio del corrector, i no lis puc demanar als nois que me la corregexin perquè… a cada un per lo seu, no crec que lis agradés. Anque es una carta personal, la pots utilisar, però no diguis el meu cognom, per favor. Moltes gràcies].

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb