Street Soccer Barcelona
Fotografia: Street Soccer Barcelona.

Hem dedicat quaranta anys a sepultar el lo-entiendo-pero-no-lo-hablo amb tones i més tones de propaganda, i ha funcionat: les enquestes diuen que només la meitat dels residents al país exerceixen el bilingüisme productiu cat/cast, però en canvi el cent per cent s’empassen l’eslògan segons el qual ‘Catalunya és un país bilingüe’. Ja en vam parlar la setmana passada, i si ara hi torno és per completar-ho. Perquè no és que hàgim perdut el temps i prou, és que ens estem clavant la tapa nosaltres mateixos. La llengua catalana, primer cas de glotocidi per apedregament massiu de la pròpia teulada.

Aquest dia en Hassan, un xiquet amazic de dinou anys, em va engaltar aquesta: ‘Llegué hace un año y medio y ya no me pienso marchar. Los catalanes me lo han dado todo.’ Pausa. ‘Bueno… todo, menos la lengua.’ Era a la mitja part d’un partit organitzat per Street Soccer Barcelona, i la ràbia amb què va pronunciar l’afegitó delatava la vergonya que sentia per no poder-m’ho dir en català. La humiliació de qui, tot i haver decidit que es vol quedar, sap que sempre serà un estranger perquè els seus (futurs) compatriotes no el volen. #Volemacollir, però no del tot. N’havíem tingut la mostra més clara abans de començar el partit. En Fredi, el promotor de tan admirable iniciativa [*], va fer el discurset de benvinguda. Els dos equips al centre del camp en rotllana, tot d’esblanqueïts a una banda, tot de foscos a l’altra. A la segona frase s’atura i demana si ningú té cap inconvenient per l’idioma de la xerradeta. Endevineu a quina banda es van alçar les dues úniques mans proposant canviar al castellà. Exacte, a la dels blanquets. La submissió en tota la cruesa. El pànic del catalanoparlant que el prenguin per mal educat és tan irracional, tan pregon, que li bloca la raó. No se li acut anar una passa més enllà i pensar què preferiria ell si es trobés exiliat, posem per cas, a Letònia (suposo que l’impuls d’Ada Colau amb els seus vídeos no deu ser gaire diferent). O per barrinar que en Hassan i els seus companys, que fugen de països pobres, de vegades en guerra, de llocs on les han passades putes, l’última cosa que els passaria per la barretina seria coartar a ningú la pròpia llengua. Saben molt bé què és l’abús i la discriminació perquè ho han viscut en carn pròpia. No són erasmus italians plens de prejudicis, ni executius francesos plens de supèrbia, ni turistes anglesos plens de sangria: són nois que han patit, alguns fins i tot repressió lingüística, també. Però res. La submissió està incrustada i mana, s’imposa, com unes ulleres amb un banner que anés repetint: ‘Prou pena tenen, només falta que els obliguem a aprendre una llengua inútil.’ La ironia de tot plegat és que aquella colla de joves marroquins, algerians, ghanesos i camerunesos no solament ens fotien pallissa a futbol sinó també a poliglotisme. El menys espavilat en parlava tres: francès, castellà i la local (bambara, malinke, xona). El català, en canvi, no el rascaven. Ni el rascaran, a aquest pas.

De situacions penoses com aquesta en passen cada dia. Milers. Tantes, que és el principal motiu de queixa dels alumnes del CNL. Oi que tu, si t’exiliessis a Letònia o allà on fos, no et conformaries a convertir-te en un sesquilingüe (parlant productiu en internèixonal ínglix, mer receptiu en la llengua del lloc)? Què et fa pensar que els estudiants de català sí? Cada cop que els negues la llengua els estàs clavant una miqueta més aquesta etiqueta tan lletja, que significa ‘parlant d’un idioma i mig’ (ja vam dir també a l’article passat que la sociolingüística no la fa servir gaire, i no m’estranya: sembla una tara. I en certa manera ho és).

Als mitjans públics, un model per a tanta gent, ho fan d’una altra manera. Com que el llibre d’estil obliga, tenen una frase màgica, que després s’ha exportat a les taules rodones, a les presentacions de llibres, documentals i jornades: ‘Vostè parli com vulgui, com se senti més còmode’, ‘Que cadascú parli en la llengua que li sigui més còmoda’… La comoditat com a impuls lingüístic. Que ningú pugui dir que el fem sentir incòmode. Sobretot res d’esforçar-se, ja ens esforcem nosaltres; al capdavall, hi estem avesats (a esforçar-nos, a rebre, a sentir-nos inferiors). I com ens pensem que milloraran, els aprenents, si no deixem que es posin a prova? Des de quan els idiomes s’aprenen sense esforç? Però no, nosaltres volem acollir i volem acomodar, i si cal hi deixarem la llengua però ningú ens podrà acusar mai d’haver incomodat cap nouvingut. Ni cap vellvingut, ben mirat.

Hem posat pegats durant quaranta anys, i així surten ara les enquestes. Hi ha qui diu que el de lo-entiendo-pero-no-lo-hablo no s’hi ha esforçat prou, i qui replica que no l’ha pogut dur a la pràctica porque-tu-no-me-lo-hablas. No sé qui té més raó, ni crec que ens faci gaire servei esbrinar-ho, ara. Sí que sé, en canvi, que si continuem amb la mateixa dinàmica (titular publicat: ‘Augmenta la tira el nombre de matriculats als cursos de català per a adults’; titular censurat: ‘Però no els serveix de res perquè després no saben amb qui practicar-lo’), el lo-entiendo-pero-no-lo-hablo amb accent mandarí, quítxua o ioruba està assegurat. O pitjor: ni-lo-hablo-ni-lo-entiendo.

Perquè estem repetint l’error. Estem repetint penosament l’error. Que potser esperem a al·legar, d’aquí a quaranta anys, que els arribats d’ara no s’hi van esforçar prou? Els milers d’alumnes dels cursos de català per a estrangers no s’hi esforcen prou? Què cal fer perquè, d’una vegada per sempre, ens traguem el lliri també de la boca?

[*Per cert, busquen rivals. Si jugueu en un equip de futbol, tant masculí com femení, poseu-vos-hi en contacte, us ho agrairan. I si els tracteu com a catalans encara us ho agrairan més.]

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb