Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Les detencions d’ahir són un fet molt greu. Perquè afecten persones que, per la seua projecció pública, semblava que no podien ser detingudes en una ràtzia qualsevol, rutinària i entre setmana, de la Guàrdia Civil. Aquesta vegada els uniformats han anat a detenir gent molt respectada i molt valorada pels partits polítics catalans, especialment per Esquerra Republicana i Junts per Catalunya. A la novel·la El Padrí de Mario Puzo, i també al film de Francis Ford Coppola, hi ha una escena en què un director de cinema, de nom Jack Woltz, després de refusar de seguir les ordres de la màfia, es desperta al matí amb el cap del seu cavall preferit tallat i ple de sang dins el llit. Aquell cap de cavall és l’apoteosi de l’amenaça, d’un lirisme desbordat, car demostra que no l’han mort a ell perquè no els ha donat la gana, però li deixen clar que ho faran quan vulguen i no ho podrà impedir. Vendrell, Soler, Madí, Vinyals, Alay… són el cap de cavall posat al llit d’Aragonès, de Budó, de Rufián, de Laura Borràs. Ens diuen, els diuen, que no tenen límits.

No és que les altres detencions i processaments no tinguen importància. És clar que en tenen. Tots i cadascun dels més de dos mil represaliats en la causa general contra l’independentisme són importants. Però les detencions d’ahir signifiquen un salt polític d’una dimensió considerable. I són la constatació que com més s’agenolle l’independentisme més colps rebrà. Potser encara hi ha algú que pensa que davant Espanya es pot ser ‘l’independentista bo’, però aquesta figura no existeix en l’imaginari de Madrid. D’ençà del 20 de setembre de 2017 hi ha la constatació que Espanya ha optat per negar la política i exercir la violència de la manera més contundent i sense límits –tampoc pel que fa al color polític de qui governa a Madrid. Tots els abusos formals, inclosa la degradació en la situació dels presos, la burla de judici al Suprem o la interferència permanent en els treballs del parlament, ve d’aquesta decisió.

Ho vaig explicar ahir en un text d’urgència com a reacció a la ràtzia: Espanya ha entès que des del Primer d’Octubre la qüestió catalana ja no és un debat regionalista sobre com s’ha d’organitzar internament l’estat espanyol sinó un combat, com tants altres en la història, d’una nació per alliberar-se d’una altra nació. Bona part dels polítics catalans no ha sabut situar-se en aquest marc –o no s’hi ha atrevit– i així ens ha anat tot aquests tres llarguíssims anys. Però els fets, i per això són tan importants concretament els fets d’ahir, els deixen cada dia menys marge de maniobra.

A Espanya, del guàrdia civil Baena a Pedro Sánchez i de Juan Carlos a Santiago Abascal, fan tots la seua faena. Això no els ho podem retraure. No hem de criticar què fan ells sinó el fet que els qui no fan la seua faena són els nostres polítics.

Sóc conscient que hi ha una capa de gent que creu que la solució de tot plegat és fer foc nou. Liquidar totes les organitzacions i tots els lideratges que tenim ara, que no serveixen. Aquesta, indiscutiblement, seria una via clara de reacció, però necessita algú que la puga activar i una tracció mínima que, tres anys després, no existeix.

Mentre algú no ho aconsegueix, per tant, o per als qui encara concedeixen crèdit a les organitzacions actuals, la pregunta immediata és si encara poden fer res o no.

I l’experiència, tant en el nostre passat com fora, en processos semblants, diu que sí. Que sí, però sempre que es complesquen unes certes condicions. Bàsicament, la primera és assumir que això és un combat de nació contra nació. La segona, que cau sola si s’entén la primera, és la unitat d’acció. I la tercera, malgrat tot la més fàcil, és respondre concretament a les preguntes sobre què cal fer immediatament i per a obtenir quin efecte.

De manera que jo, si fos ells –i ho dic de manera constructiva i respectuosa cap a tots–, pensaria en aquesta opció:

1) Primer de tot, en vista que les relacions estan tan malmeses, cal proposar un relator, una comissió relatora. I que aquesta comissió o aquests relators independents –hi ha personatges obvis que ens vénen al cap a tots– encamine una negociació ràpida i assegure que els acords a què s’arribe es compliran íntegrament, no una part sí i l’altra no.

2) A partir això, els tres partits haurien de posar-se d’acord en una colla d’accions clares i contundents, molt visibles, no en declaracions d’intencions que ja no convencen a ningú. I comprometre’s a dur-les a terme immediatament. El temps compta molt.

3) Aquestes accions han d’implicar compromisos dels tres partits, com a mínim en els quatre grans escenaris on es fa la política i haurien de ser coherents les unes amb les altres, no es pot fer en un lloc el contrari que en l’altre. Cal concretar què es fa conjuntament al parlament espanyol, què es fa al parlament i al govern catalans, què es fa amb els pactes municipals i què es fa a Brussel·les, a l’exili, a Europa o al Consell per la República.

4) I aquestes quatre preguntes s’han de respondre tenint clar què fa més mal al contrari, és a dir què fa més mal a l’estabilitat d’Espanya, i què reforça més la posició de la nació catalana. I tot, qualsevol cosa, ha de poder-se posar sobre la taula, sense condicions ni exclusions de cap mena per part de ningú. Però a condició que totes les decisions les execute tothom i vagen connectades entre si. Per tant cal fer-ho de manera que ningú no hi guanye i tothom s’hi senta còmode, i per això és imprescindible deixar de mirar pel retrovisor. No importa què va dir aquest o aquell en el passat, sinó el futur. No hi ha lloc per a escridassades ni insults, com les que es van viure ahir. Un acord com aquest hauria de ser una pista d’aterratge còmoda per a tothom, o no valdrà per a res.

5) Si es pactés com frenar aquesta bogeria repressiva i com tornar a posar l’independentisme en marxa, és evident que caldria fer un esforç per recuperar el respecte dels ciutadans i en aquest sentit l’ANC, Òmnium però també altres organitzacions de tot tipus, tenen un paper fort a jugar.

No és tan difícil. En definitiva això mateix es va aconseguir quan, després de mesos i mesos de malestar i insults, en el període posterior al 9-N, de sobte va aparèixer Junts pel Sí. Ara no cal repetir la fórmula, però la intenció sí. Perquè el preu de no fer-ho serà massa car. Fins i tot massa car en la vida personal dels polítics mateixos. I clarament massa car per al conjunt de la nació. D’aquesta nació que està molt cansada i decebuda dels seus polítics i que ahir va rebre amb impotència i ràbia renovada la nova urpada de Madrid. Com un recordatori que així, simplement, no es pot continuar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.