Hi ha mestres i professors, i més professionals, que relaten problemes de comunicació inesperats amb persones d’origen o ascendència estrangers. No es tracta d’una manca de competència, sinó que sovint es produeix amb persones que tenen un nivell de català o castellà que permet una comunicació aparentment fluida o poc dificultosa. Però les paraules, de vegades, amaguen significats diferents i ens poden confondre.

Tot i trobar-nos amb una mateixa realitat (el cos humà, el temps, els colors..), la manera d’organitzar-la en categories –és a dir, els elements que ens permeten d’entendre el món– no sempre coincideix. Aquesta interpretació de la realitat sovint es reflecteix en l’assignació d’una paraula a cada categoria. Així, les paraules poden no ser equivalents en llengües diferents, perquè no ho són les categories que hi ha al darrere. I quan una persona adquireix una segona llengua, sovint aplica inconscientment les categories de la primera llengua als mots que va aprenent de la segona.

Recentment, es va fer a la Universitat de Girona una jornada sobre aquesta dimensió de les llengües, la categorització semàntica, organitzada pel Gabinet d’Assessorament Lingüístic per a la Immigració (GALI) i el Departament d’Ensenyament. Es tractava d’una sessió de formació per a professionals docents. En un taller, van anar apareixent exemples diferents d’aquesta mena de malentesos basats principalment en la categorització lingüística.

Es va fer esment d’alumnes amazics a qui s’havien detectat suposats problemes de visió, i els havien enviat a l’oftalmòleg, perquè no sabien distingir els colors blau i verd. La segmentació de la gamma cromàtica en unitats bàsiques no és igual en totes les llengües; en amazic aquestes nostres dues categories, blau i verd, s’inclouen en una de sola, ‘azgzaw’. En ucraïnès, per posar un altre exemple, hi ha una sola categoria, ‘červónyi’, allà on nosaltres en tenim dues, vermell i porpra o morat, i n’hi ha dues, ‘blakýtnyj’, ‘blau fosc’, i ‘holubýj’ ‘blau clar’, on nosaltres en tenim només una, blau.

També es va parlar de dificultats de comprensió o desconcerts en relació amb el parentiu. Fixem-nos en el termes de parentiu del fula, que presenten en general un sentit més ampli que en la nostra llengua. A més de les relacions familiars estrictes, en fula són importants valors com ara el respecte i l’edat; aquests valors es manifesten en els noms de parentiu. Així, ‘baaba’ –’pare’– inclou tot parent mascle de l’edat del pare i els descendents d’una mateixa branca masculina (oncles paterns i cosins descendents d’un besoncle); ‘neene’ –’mare’– inclou les germanes i les cosines de la mare i la resta d’esposes del pare; ‘ɓiɗo’ –’fill, filla’– designa, a més dels fills propis, tot fill d’un germà gran o d’un germà petit del mateix sexe que un mateix (els nebots i els cosins) i els fills del germà de l’esposa o del marit. No cal gaire imaginació per a preveure la quantitat de malentesos que es poden produir a partir de preguntes sobre pares i fills.

Un altre aspecte interessant va ser el dels numerals i les operacions matemàtiques. Sembla que ja ha esdevingut un tòpic la consideració que els alumnes d’origen africà tenen dificultats greus amb les matemàtiques. Alguns docents van veure-hi una possible explicació després de sentir una exposició sobre el sistema numeral en wòlof, que és de base cinc, com el de moltes llengües africanes. Per fer-nos-en una idea, és com si aquests alumnes comptessin en pessetes o en unces, i haguessin de convertir les quantitats a euros o a quilos. També les operacions matemàtiques poden ser diferents; però si no se n’és conscient es pot arribar a la conclusió que un determinat concepte, com la multiplicació, no s’ha adquirit.

Igualment originen malentesos les preguntes que demanen respostes de sí o no, que poden ser contestades al revés de com ho fem en català. En panjabi, per exemple, la pregunta ‘No has tingut febre?’ es pot respondre afirmativament, ‘sí’  (= no / = sí, és cert que no n’he tingut) o negativament, ‘no’  (= sí / = no, no és cert que no n’he tingut). En xinès, respondre no a una pregunta tancada (de resposta sí / no) seria considerat molt ofensiu cap a una persona estrangera (o que es pugui considerar que té un estatus superior). En búlgar, i en unes altres llengües, el moviment del cap que es fa per respondre sí o no és el contrari del que fem en català. I això ens introdueix en l’àmbit de la gestualitat, que s’allunya de la categorització, però que és responsable igualment de molts problemes de comprensió.

Es podrien esmentar molts més exemples de diferències de categorització entre el català i llengües parlades a les nostres escoles, als nostres carrers. Aquest vessant de la diversitat lingüística és una mostra de la diversitat de perspectives humanes possibles sobre la realitat. És, per tant, una faceta de la riquesa cultural que representen les llengües i també una informació valuosa sobre nosaltres mateixos. No és, tanmateix, una realitat gaire coneguda, més enllà de l’exemple curiós i pretesament exòtic (la llengua tal té quinze termes per als camells o tal altra només té tres numerals), que referma els prejudicis tan difosos sobre llengües remotes, pintoresques, primitives… I així continuem allunyats de l’assumpció que totes les llengües són iguals.

Hi ha mestres i professors que passen un matí assolellat de dissabte en una jornada sobre categorització semàntica, i alguns altres que encara diuen que tenen alumnes ‘que no parlen res’. Com hem vist en els exemples, els malentesos o les dificultats basats en diferències de categorització no solament tenen conseqüències anecdòtiques, sinó que poden influir en el rendiment escolar dels infants. No hauríem de negligir aquesta dimensió de les llengües, doncs.

A la jornada una mestra va fer una reflexió entorn de la idea que de vegades els docents mateix tenen prejudicis lingüístics, i els apliquen i els difonen. No pot ser altrament si aquests prejudicis són generals en la nostra societat. Hem de ser exigents amb els docents, però només si som exigents amb nosaltres mateixos, tots plegats.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb