“Com es diu això en català?”

En capítols anteriors havíem dedicat articles i més articles al català que difonen els mitjans parlats, en concret el dels seus col·laboradors habituals. Essent com són referents de llengua –tant si volen com si no–, hem anat lamentant periòdicament allò que pot veure tothom sense necessitat de ser-ne expert: les interferències del castellà, la fonètica estrafeta, l’aiguabarreig de registres, el desinterès per millorar, i ens demanàvem si era més responsabilitat d’ells que no de qui els paga el servei. La reflexió era que, per a sentir el català del carrer, o del bar, ja teníem el carrer i els bars –ara hauríem de dir que tant de bo, però tot ha anat molt de pressa. Perquè, un cop sortim de l’escola, sigui per horari o per edat, el poc català de qualitat que ens entra per les orelles hauria de ser ratificat per aquests mitjans.

Eren articles ingenus, ja ho admeto. Especialment els primers, de fa deu o quinze anys, quan alguns encantats de la vida teníem la idea que aquesta llengua nostra només podia progressar, que era qüestió de temps. Molt rebé. Doncs ja ens hem donat temps, i pel que fa al parlar mediàtic, no només no hem percebut cap evolució a millor, sinó que els qui avui entren a treballar-hi ja han crescut tenint de model aquells col·laboradors que ens feien patir tant. Una cosa semblant a la que passa amb mestres i professors, que els nous que entren avui als centres ja han estat alumnes d’ensenyants que justejaven.

Passat el punt d’inflexió dels gloriosos anys del Super3, no ens pot sorprendre l’estranyesa dels jóvens que diuen que el català no interferit –el dels doblatges, per exemple– no els sona “natural”: i com volem que us soni, criatures, si a la vida no us hem donat accés a una llengua espontània fiable i de qualitat? Em ve al cap el Puyal, que quan començava a retransmetre futbol es feia enregistrar i després s’asseia amb filòlegs per esmenar-se: avui dia, quin comunicador en actiu té aquest nivell d’exigència, d’autoconsciència, respecte de la llengua que encomana pels grans altaveus? Ni els seus deixebles directes, quan han volat sols, no han heretat aquell zel del mestre, potser pensant-se que tot estava fet, però una llengua atacada per tots els flancs no es pot permetre la mandra ni un moment.

Segur que esteu tips de sentir-ho en directe: “Com es diu això en català?”, demana la col·laboradora de successos al conductor del magazín; “Ai, ara no em ve en català”, es defensa el tertulià del programa estrella una temporada més; “Perdoneu, és que només em surt en castellà”, riu la nova incorporació del programa d’humor; “Ens diuen per xarxes que [inseriu paraula castellana aquí] en català és [inseriu paraula catalana aquí]”, explica la noia de l’ordinador a la resta de l’equip. Quaranta anys després de la primera llei de normalització, el que s’ha normalitzat és això: el català com a llengua que no cal acabar de dominar mai, que ni els qui s’hi dediquen no se l’acaben de prendre –d’aprendre– seriosament, que sempre pots llançar la pregunta en antena –com es diu en català?– perquè els escoltadors corrin al rescat dels professionals.

Quan l’espanyolisme ens etziba allò de què us estimeu més, que un metge sigui un bon metge o que us atengui en català, de seguida entenem que és un fals dilema, una trampa, perquè un dret no pot excloure l’altre. Doncs als mitjans parlats sembla que ens diguin el mateix, però sense preguntar-ho directament: què us estimeu més, que un col·laborador sigui un bon professional o que parli bé el català? Hom podria pensar que tenim poca paciència, però és que la pinça abraça des de xerradors formats a l’escola catalana fins a veterans que renoven una temporada darrere l’altra conservant el mateix nivell precari del primer dia, sense que ningú els hagi cridat l’atenció o convidat a fer un curset discretament, entre tu i jo.

Aquesta setmana hem sabut que uns quants diputats del Parlament de Catalunya s’han apuntat a millorar-se el català amb el servei de lingüistes de la cambra. Això està molt bé, i em demano quina força sobrenatural impedeix els mitjans d’oferir un acompanyament semblant als seus col·laboradors fixos i recurrents. Un exemple mínim, ínfim, que il·lustra concentradament aquesta deixadesa: han passat tres anys de l’inici de la guerra a Ucraïna, i encara n’hi ha que diuen “Ucrània” en antena; i com ho deien fa tres anys, ho diran d’aquí a tres, si ningú no s’hi planta. I mentre no s’hi planta ningú, cada dia ens hem d’empassar el resultat d’un acomplexament lingüístic en cadena, perquè això no és cosa d’una voluntat sola, que cal una conxorxa en horitzontal i en vertical. De fet, el col·laborador només és la cara visible d’una desídia incompatible amb el respecte a l’audiència.

La situació fa recordar el cas del #onsonlesdones, que el podríem equiparar a la hipotètica etiqueta #onéselcatalàdequalitat. Si fem memòria, quan els mitjans posaven excuses que no trobaven especialistes dones per a entrevistar, vam saber que era perquè no buscaven prou ni hi posaven ganes; de la mateixa manera, si no troben col·laboradors que dominin la llengua al mateix nivell que entenen en sèries, economia, successos, humor, podem deduir que també és per la mandra de buscar-ne, o de formar-ne, que encara és pitjor. Perquè la normalització no es fa sola, que s’ha de fer. I si allò que insinuen és que de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó no hi ha cap expert, cap ni un, que sigui tan competent en català com en la seua expertesa, és que ens prenen per un país de ximples.