13.06.2026 - 21:40
Repetesc les meves intencions, dic de bell nou allò que voldria que els meus escrits irradiassin.
I ho faig amb veu baixa, com un mormol, com la refiladissa de la butzeta d’un teulader abandonat que crida a la mare.
I et don les gràcies per ser aquí.
Voldria fer una escriptura que vagi cap a la probitat, a la delicadesa, al detall i la comprensió per mitjà d’un text en què la gran exactitud testimoniàs una atenció als gestos, a les distàncies entre els éssers, a la intensitat de la seva presència, i a les seves paraules.
Emily Brontë, moridora, el 2 de gener de 1846, estirada damunt el canapè granat, devora la foganya, escriu: Aquesta no és una habitació per a la mort.
I fa el bategot.
El panorama apareixeria d’una visió que es desplegaria de la solitud més fòbica a la vida pública més moguda, mentre lloaria la inadaptació i l’anormalitat social com a formes de lleialtat i de resistència al cinisme.
Hi ha moltes raons per a ser cínic avui en dia, però cal esborrar-les si no vols ser un manipulador.
Escapar completament d’aquest malson que ens envolta em sembla impossible: hi ha un munt de camins, no es tracta d’estar en un bàndol o en un altre, sinó de no perdre els nostres drets fonamentals.
Ens volen robar fins i tot les possibilitats de comprendre!
Hem de respirar, més que l’oxigen, el llenguatge!
Tenc molt clars els meus objectius modests aquest matí xafogós i humit d’entrada d’estiu en què treball amb portes i finestres tancades com si fos de nit a la claror daurada de les espelmes.
Il·luminar els temps foscs…
Escolt d’enfora aquesta fusió de renous del bosquet i el sementer, dels arbres i dels terrossos, el creixement de les fulles i la piuladissa dels ocells, el tub d’escapament cridaner d’una moto i el tremolor dels vidres que formen tota una massa mare de sons intraduïbles que m’empenyen a parlar en una llengua desconeguda.
Quan els neoautoritarismes de tota mena que són legió ens publiciten l’alleujament il·lusori del passat dictatorial amb maquillatges de consum i censures judicials per a dir-nos que ha desaparegut, vull desvetlar el passat franquista i les víctimes per a aclaparar-nos al llindar d’un abisme immens, xisclar la impossibilitat de guarir una ferida que no podem tancar i donar dignitat als lluitadors pels valors republicans, assassinats per militars i falangistes.
Per fer això propòs una recollida de dispersions, un mosaic descosit, una malmenada d’estructures, un laberint carnavalesc de contaminacions entre passat i present, document i fantasma; explor sonoritats delirants d’una llengua convulsa i un ritme inaudit destinat a transformar la percepció dels lectors.
Cesare Pavese em diu, el 22 d’octubre de 1945, en una carta a Bianca Garufi: “Non credere alle soluzioni, alle decisioni, alle grande crisi; credi ai giorni, alle ore, ai minuti.”
M’adheresc al pas del temps!
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
