Una copinya petita i trencada em pot fer plorar com els mestres pensadors que estim, i són impurs, i gens innocents.

Amb una delicadesa infinita i una discreció emocionant vull adobar les destruccions dels dies.

Escolt el concert en què el record i l’oblit no han aturat de reinventar-se i de confondre’m.

Apareixen imatges, veritats instantànies que fugen a la velocitat de la llum, cap a l’obscur.

Somieigs d’un home salvatge que velleja i intenta pàgina rere pàgina, amb paraules serenes i febroses, empeses, on la recerca obstinada de la veritat dóna pas de vegades a una tendresa somiadora i gairebé implícita.

La tendresa fraternal?

Per què ets un fanàtic de la minúcia?

Per què no conceps la teva escriptura més que en termes de dificultat?

Per què no t’atures d’anar a la recerca de la meravellosa pluralitat del simple?

Per a tu la literatura seria un món beneït en què res no es pot saber més que per l’estil, però, en revenja, tot se salva per aquest mateix estil.

Ets un espeleòleg de l’invisible?

Vols modificar els contorns del paisatge novel·lesc de su-aquí?

No t’agradaria escriure, amb la simplicitat de la qual són capaços els grans escriptors, els problemes fonamentals dels humans, els interrogants que de sempre es troben sense resposta, l’exploració de les nostres perplexitats més secretes i els drames que teixeixen la trama mateixa de la vida?

I no voldries resoldre la tragèdia del dolor, punt de partida de l’existència que no es dissol amb el temps, i que ressona d’ençà de l’avior fins a l’actualitat en els humans i en els no-humans?

Ho has sentit quan has sentit el crit de dolor d’un nin d’Ilíada i els crits de dolor d’un infant de Gaza, car el dolor és de totes les generacions i de tots els éssers, no ho sabies?

Quan vaig veure l’escarabat curculiònid que havia caigut a la clastra panxa amunt i movia les cametes amb desesperació em vingué al pit una glopada d’angoixa mentre el girava a l’endret i el veia partir falaguer cap al bosquet.

De vegades intent ser només una cambra d’eco que reculli els murmuris planyívols dels oblidats, dels humiliats, dels miserables que constitueixen les traces anònimes de la història.

El desig violent em domina amb l’ànsia de salvar la vida, tota la vida. I de celebrar els plers exaltats d’un culte que sembla clandestí: la joia, la mandra, la llibertat del cos i de la ment i de la paraula, el vagabundatge, el menyspreu dels diners, la tendresa solidària…

Una frase de Roger Caillois m’arriba com una escala de socors: “Els escriptors, quan es troben en el seu punt més baix de desànim, inverteixen tot el seu coneixement i talent en les seves obres, com si d’alguna manera els volguessin conferir la longevitat que desesperen d’aconseguir mai.”

I tot d’una em ve al cap quan mir els fulls del meu escrit damunt la taula que, mentre existeixin, podré esdevenir una realitat en un lector. Després tot s’esborrarà, els sols s’apagaran i desapareixeré com l’univers.

A continuació m’acost un poc més a mi mateix, al lloc on resideixen els sentiments, les sensacions, els dubtes de cadascú: la por del futur, la nostàlgia del paradís, l’enigma del dolor i de la mort, la necessitat d’amor i d’amistat, les contarelles del país de la infantesa…

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: