biel mesquida

El negatiu, condensat per un ciutadà català-europeu que després de passar tota la vista pels segles que ha viscut escriu notes: dues guerres mundials, el formigó  dictatorial, massacres de megamort de les més assassines de la història, una Europa devastada que es vol reconstruir, la Guerra Freda, l’enfonsament del mur de Berlin i de tota Rússia i els seus satèl·lits, els vells dimonis dels nazismes, estalinismes i feixismes que ressorgeixen, conflictes interètnics a voler, supremacia mundial dels Estats Units i la Xina, explosió de noves tècniques de genètica, de comunicació i de mortaldat.

El positiu que albir: sempre sents els avenços positius amb un poc de retard, però hi són, lentíssims però hi són; la vida reneix de les cendres, les mutacions benèfiques apareixen, la mesura humana es fa més gran. I el nombre de creadors que han viscut el XX i el que em toca del XXI en tots els territoris del saber seria una llista plena d’humans que han fet amb generositat, esforç i noblesa (i de vegades amb motivacions no tan altes) tants de descobriments de ciències i d’arts que la vida és més fàcil i nosaltres som millors.

Fotografia: Jean-Marie del Moral

Ufff! Quina desgràcia! Estic en mode de matisació!

Aquest sol tan cinematogràfic entremig d’una tardor plujosa em converteix en un esclau de les clarors que m’arriben de la sequera de les fulles dels lledoners que cauen: primer una, després totes plegades.

El renou de la botànica seca és el meu fort.

Puc suportar torrentades i calabruixos, meteors desfermats i pèrdues de contacte, saltiris escruixidors i renovellaments tallats, però de cada vegada més, com en un anunci d’un licor antic, faig la guerra a la vulgaritat que ens ataca arreu arreu. Ens la injecten en dosis altes i pels llocs més insospitats fins que esdevé una infecció d’aquelles de la qual no et tems fins que hi ets dedins.

Amb un principi de delicadesa m’atreviré a senyalar indicis de vulgaritat.

Estar a l’exterior d’alguna cosa de la qual pretens conèixer l’interior sense haver-hi tengut mai accés, això és vulgar.

Voler com a deixeble parlar en el lloc del mestre, això és vulgar.

Un tanoca, un tocat, un betzol, un que li falta un bull, un cor simple, una persona d’això que encara hi ha gent que anomena ‘poble’, no és mai vulgar. Els burgesos, els petits burgesos, els parvenus, els nous rics, les classes mitjanes mossones, tots aquests conjunts tenen el més alt grau de vulgars per capita.

El savi Lautréamont ens diu que el gust és el nec plus ultra de la intel·ligència.

La vulgaritat és el contrari del gust.

La persona vulgar estima la repressió del desig propi, menysprea el seu desig. És una posició masoquista.

La sensibleria és vulgar i l’odi de si mateix i la vanitat i la simulació del seductor i l’exhibició dels sentiments i la demagògia.

La vulgaritat és antieròtica, antivoluptuosa, frígida.

Cal anar amb gent no que no sia vulgar, i cal saber que és necessari tenir l’experiència de la no vulgaritat de l’altre per saber de què es tracta.

La vulgaritat és pitjor que la niciesa.

I el planeta sencer és una fira de les vulgaritats.

Vius i ungles!

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.