28.06.2025 - 21:40
Era un subtil detector de silencis en aquells patis senyorials del barri històric de Palma.
Mentre feia passes dins l’horabaixa solitari xafogós d’aquell primer dia de primavera d’estiu per l’arquitectura ciutadana antiga podia sentir la vibració mínima d’una quèntia gegantina dins una alfàbia de fang vermell al costat de l’escala gòtica plena de fantasies florals de pedra, em perdia en la llum tènue d’una rosassa al capcurucull d’una volta perfecta de la galeria de la planta noble, i em sorprenia el fulgor de les ales d’un espiadimonis damunt el mirall d’un mínim safareig amb alguns nenúfars devora el coll del pou.
Amb la targeta a la mà cercava una adreça on m’havien assegurat que podria trobar un professor de sànscrit molt savi que m’ajudaria a traduir alguns versos d’un vell document que m’havia arribat com un miracle del cel.
Em sentia com si el món s’acabàs d’inventar només per a mi.
Els diferents sentits, matisos de color o textures i tons de llum, fins i tot de fragàncies i sons, es barrejaven dins meu.
M’havia perdut entre el laberint d’estímuls que coneixia i era com si els ves de bell nou.
La delicadesa i les forces obscures que ens dominen varen fer que entràs dins aquell pati senzill amb un arc àrab darrere aquella clastra amb pedres de torrent que s’obria en un quasi jardí ple de cossiols amb fulles de saló, colocàsies, clívies i un plataner al costat de l’escala amb arrambador de pedra que em dugué a una planta noble amb un replà ample i llarg amb una porta molt alta i fosca al fons.
Vaig estirar la campaneta que sonà molt enfora com si el tintineig de la meva mà tremolosa s’hagués perdut entre sales endomassades amb colors estantissos i quadres foscs d’avantpassats menjats per tempestes eternals.
Va passar molt de temps.
Empès per la curiositat vaig empènyer amb tota la suavitat que vaig poder aquell batiport que es va badar d’ampit en ample.
No sé d’on com una exhalació em va venir al nas un perfum de flor de taronger.
Un aire gelat bufava d’un passadís molt fosc que em duia unes veus llunyanes d’un jovent que es divertia cridant i cantant.
Esperava des de sempre, tan intensament, que ignorava esperar-te.
Aparegueres com arriben les coses immarcescibles, com s’aprèn l’idioma terminal de les tristeses.
Els teus ulls d’un negre fort brillaven dins la fosca i aixecaven passarel·les cap als meus ulls astorats.
Com sabia que l’amor era una intel·ligència única que s’engendra sens fi?
No sé per què et vaig dir que volia ser com un cuc que fila en el seu capoll d’or la decadència d’un món pagès que se’n va per la porta de darrere de la història per donar la benvinguda a la Rodoreda, la Woolf i la Lispector.
No sé per què et vaig dir que artista és aquell que se sotmet, cada instant dins l’instant, a un inexpressable.
És amb una paraula que es divideix el mar Roig en dos i que el travesses sense mullar-te ni d’una sola gota.
Aquí visqueren molts que estimaren, em dius i desapareixes dins la revelació del misteri.
Avanç a les palpentes amb l’orientació d’aquelles veus jovenívoles al fons d’un laberint de sales que peguen a unes altres sales de sostres molt alts i passadissos que peguen a d’altres passadissos inacabables on els ecos es reprodueixen en cascada i el desig ferotge augmenta a cada passa que fas.
I en un enlluernament us veig, cossos que us despullau amb dits d’aigua, amb tactes de veu, amb clarianes de salives enceses dins una sala de ditades incessants i alegres, inacabables i fervents com fonts ufanes d’amor a voler.
Passen cent anys des del primer encontre i tu ja no ets dins la casa, ni en el carrer exacte, ni en el barri històric.
Però encara que travessis boscs tropicals de records i no puguis oblidar les empremtes cremadores del desig d’aquells cossos refrescants, encara sents les notes d’un scherzo de Chopin que et segueixen com un rossegall que no pots esborrar per molt que vulguis.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
