Fa un sol net de novembre que convida a la contemplació dels nervis de les fulles dels caquiers, vermellterroses i benèfiques, just abans que caiguin.

Voldria escriure amb el tret precís, l’enquadrament lúcid i un sentit agut de l’insignificant com la comtessa de Boigne, bondadosa i intel·ligent, que ho sabia tot dels passadissos d’onze regnes que separen l’Ancien Régime de la fi del Segon Imperi. Aquesta ‘femme savante’ ens diu que el món és una comèdia per a l’home de cap i una tragèdia per a l’home de cor.

I si ets cap-i-cor?

Som davant una pintura, la Roca solitària,  de Shitao (1642-1707), i no em basta mirar-la: la respir, l’escolt, la faig entrar dins mi, la toc, la llegesc, la visc, la bec. Convoc tots els sentits perquè no vull deixar res per verd.

Som davant l’esplendor de rovells i esquelets del jardí. Sent com les sabes flueixen i com, alhora, les acaron. Som els brancatges nus i les fulles podrides, el cuc de terra i l’humus del bosquet, el detall i la immensitat. M’enlair en la visió, aterr en l’execució.

Immobilitat i rapidesa.

Fotografia: Jean-Marie del Moral

La clau que obri totes les dreceres.

El meu quadre es torna germà del de Shitao: ell escriu amb tinta, jo dibuix amb paraules. Ell viu en el món, però s’allotja de bon de veres en la pintura. Jo, que seguesc les seves passes, voldria habitar la casa de la paraula.

En la lenta maquinària que mou el paisatge puc sentir la fua de l’univers.

Tenc visions instantànies que no s’acaben mai. Dins el tret del plomí en el paper descobresc infinites metamorfosis i una fruïció inconcebible. Les muntanyes i el mar allà enfora em diuen que parli d’ells: neixen dins mi i jo dins ells.

Una conversa a la vorera del buit em produeix un ensenyament mut.

No vull separar immanència i transcendència, realitat i representació.

Sé que la ressonància va més enllà de la paraula.

Amb aquest escrit intent apaivagar el renou i el furor de la història, la xerrameca i l’agitació de l’actualitat, els clixés, els drames, les mentides, els combats, els negocis, les generositats, els càlculs, les hipocresies, les innocències, les nobleses, les violacions…

Assaboresc la ciència dels alens vitals i sé que la mirada no ha d’amagar la visió.

Per la mirada que sap veure tot és música, tot és cant: perquè són fràgils, peribles, esclatants i furtius aquests instants, duren, i el temps alienat s’esborra.

Cap pretensió, cap èmfasi, cap proclama, senzillament un viatge immòbil.

Tret de ploma que es beu el silenci.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]