Claudio Magris (Trieste, 1939), autor de ‘El Danubi’, la seva obra mestra, que és el principi de molta de la literatura que es fa avui, amb barreja de registres i de gèneres, va obrir ahir la celebració de la festa literària de Sant Jordi a Barcelona. En va fer el pregó, a partir de les preguntes del filòsof i periodista Josep Ramoneda. L’acte, organitzat per l’ajuntament i les biblioteques de Barcelona, es va fer al Saló de Cent de la casa de la ciutat.

Magris entén les fronteres com a territoris que separen però també que uneixen. L’obra de Magris és publicada en català per Edicions de 1984. Hi trobem ‘A cegues’, ‘Alfabets’, ‘El Danubi’, ‘El viatge infinit’, ‘Il·lacions al voltant d’un sabre’, ‘La història no s’ha acabat’, ”Vostè ja l’entendrà’ i la darrera, que s’acaba de publicar, ‘No és procedent’, de la qual Josep Ramoneda ha dit que quedarà com una de les grans novel·les d’aquest segle.

Ramoneda va començar amb unes paraules d’introducció sobre Claudio Magris, considerat un dels intel·lectuals que han contribuït a salvar una certa idea de la cultura humanista europea, en un moment en què Europa era fracturada per les conseqüències de dues grans guerres. La cultura de la ‘Mitteleuropa’. Ramoneda també va destacar una frase de Magris dels anys noranta, sobre el fet de combatre el nihilisme o portar-lo fins a les últimes conseqüències, un dels perills d’Europa. Una idea molt escaient, segons Ramoneda, en un moment en què Europa viu la tragèdia dels refugiats. I va destacar també una tercera idea: les fronteres són ídols pels quals s’han sacrificat moltes vides. I el filòsof va dir que també és escaient aquesta idea en una Europa que avui no està a l’altura de les seves circumstàncies.

El secret de Magris és Trieste, va recordar Ramoneda, perquè és la ciutat que li dóna la base del que fa: contar històries, siguin reals o fictícies. Ramoneda va començar amb una pregunta a partir d’una idea apareguda al seu últim llibre, ‘No és procedent’. El protagonista hi diu que sempre hem de protegir els llibres, fins i tot aquells que no ens agraden. I Ramoneda li va preguntar: ‘Fins i tot aquells que no ens agraden?’

Magris va recordar-li que aquesta frase la diu un personatge de ficció, no pas ell directament. I que el protagonista és un home enfollit que es dedica a salvar tot de coses i recollir-les en un museu. I l’acusen de salvar també la biblioteca dels nazis, els llibres antisemites de Trieste. ‘Bé, va dir Magris, jo crec que amb els llibres que no ens agraden, hi hem de passar comptes. Però precisament perquè els llibres són vius, són criatures vives, no totes són bones, també n’hi ha que han massacrat, han fet mal. Per això hem de saber que molts llibres, precisament perquè són vius, poden ser els nostres enemics. Així també poden convertir-se en els nostres millors amics. Alhora, així com amb les persones podem tenir relacions equivocades o gens correctes, els llibres també els podem estimar malament, els podem malentendre. Es pot llegir malament. La història és plena d’equivocacions terribles de grans llibres que s’han llegit malament.’

Ramoneda pregunta: ‘Quin és el teu primer encontre amb un llibre?’ I Magris respon: ‘És difícil de dir. El llibre que per a mi continua essent “el llibre” és un que em va començar a llegir la meva tia Maria, perquè jo encara no sabia llegir, tenia cinc anys. I mentre ella me’l llegia, jo aprenia a llegir. Era ‘Els misteris de la jungla negra’ de Salgari. Encara avui me’l sé de memòria gairebé. Em va impressionar d’entendre com a través del que el llibre explicava descobria la unitat i la varietat del món. La selva, el pol Nord, l’Índia, l’Àfrica… esdevenien terres conegudes. Per tant, el llibre com a realitat. De manera que va ser fonamental també que, a través del llibre, aquesta humanitat que és tan variada i diversa fos com un arbre amb la mateixa limfa. És el sentit de la unitat de la humanitat. I la veu de la tia, que em llegia, no era la seva, no era la de ningú. Avui encara penso que els llibres els escriu la vida. La vida que arrossega les històries com el vent. Passeges per Barcelona o per una altra ciutat, sents una història, la fas teva i l’escriptor és aquell que aplega totes aquestes històries trobades. I encara avui penso en aquest llibre.’

Ramoneda pregunta: ‘Què et mou a triar un llibre per llegir?’ I Magris respon: ‘Cal distingir entre els llibres que has de llegir per la informació que contenen; aquests són molt importants, però també hi ha aquells que llegeixes i de seguida et fascinen i te n’enamores, que sembla que hagis escrit tu però que saps que no en series capaç. Jo crec que la raó per a escriure un llibre és l’aventura i l’amor. Perquè sentim que hi ha quelcom que coneixíem d’una manera intuïtiva i que al final entenem. Un llibre és com escoltar música. Perquè amb els llibres que estimem, cada amor compartit és una forma de socialització. Dues persones que estimen una mateixa cosa tenen un vincle profund. Els que estimem ‘Guerra i pau’, per exemple, que és un llibre fonamental de la meva vida, com el Quixot, com l’Odissea, ens reconeixem. Compartim un amor profund. Això uneix molt.

Ramoneda pregunta: ‘Continues pensant que el llibre és l’element essencial de la cultura moderna o tems el destí del llibre?’ Respon Magris: ‘No. Entre més coses, perquè jo sóc un analfabet digital, no sé escriure amb l’ordinador. Això no és coqueteria, és un defecte. Jo estic molt lligat a la forma del llibre, al contacte amb el paper, però jo crec que allò que nosaltres anomenem llibre pot confiar-se a qualsevol dimensió tècnica, fins i tot a les que tinc més allunyades. Es pot transformar en la forma sense perdre la seva naturalesa. Quan es va inventar l’escriptura hi va haver un xoc en relació al manuscrit. Va començar una revolució, però no per això es va perdre l’Odissea. El que diu el llibre és un patrimoni fonamental.’

Ramoneda pregunta: ‘Com és la teva llibreria?’ Magris respon: ‘En un intent desesperat d’ordenar, perquè sempre falta espai… D’una banda hi ha els llibres clàssics i després és molt capriciosa. Parlo de llibres que estimem. A la biblioteca hi ha coses no orgàniques, molt allunyades. Perquè jo no escric a la biblioteca, escric en un cafè. Perquè a casa meva, quan aixeco la vista i veig els llibres de Flaubert m’agafen ganes de llegir-los. Sortosament, al cafè no hi ha aquests llibres que em temptin. Però no, no tinc cap fetitxisme amb els llibres. L’edició si és econòmica, m’importa poc. No sóc un bibliòfil. I després hi ha els llibres que estimo, perquè van lligats a un record. Però això no és fetitxisme. Tampoc no m’agrada gaire llegir a les biblioteques, que són un patrimoni de la humanitat, però si puc, agafo el llibre en préstec i me’l llegeixo a casa. Les grans biblioteques m’intimiden i el silenci reverencial, com una església…, prefereixo llegir al bar. Aquest silenci, aquesta atmosfera sagrada… A mi m’agrada llegir al tren. Em passo la vida al tren. M’he fet la meva cultura al tren.’

‘Hi ha algunes llibreries que m’agraden molt. I aquí sí que hi ha un cert perill. A Trieste hi havia una llibreria que era fascinant i m’hi vaig passar hores des de nen, al darrere de l’establiment. Allà vaig comprar el ‘Ramayana’, el poema sànscrit, en una edició del 1872. Aquest llibre era allà. Jo tenia catorze anys. La gran dificultat avui és que els llibres tenen poc espai i n’hi ha que no arriben als possibles lectors. El llibreter necessita espai i al cap de quinze dies el torna. Avui no tinc l’equivalent d’aquella llibreria, perquè els temps no ho permeten. La cosa preocupant és el predomini de l’oferta per sobre de la demanda. Avui hi ha la tirania de l’oferta contra la demanda. En aquest sentit som més seguidistes.’

‘Sobre les modes, no tinc una actitud crítica, perquè això implicaria una actitud pseudo-aristocràtica, però sí que m’enfado molt quan em diuen per què no he llegit “El codi da Vinci”. I jo els dic per què no em pregunten si he llegit “L’adolescent” de Dostoievski. HI ha una actitud subordinada. Jo detesto les actituds falsament aristocràtiques, però penso que és legítim, amb la poca llibertat que tenim, de fer allò que vulguem. I si algú no té ganes de llegir un llibre que en aquell moment és publicitat, fins i tot de manera correcta, fa bé de no llegir-lo.’

Podeu acabar de seguir tot el pregó ací.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb