Cinc coses bàsiques que les eleccions no poden tapar

«Aguantarem com puguem el període electoral. I crec que per a fer-ho caldran, especialment dins l'independentisme, unes bones dosis d'estoïcisme i una mica d'escepticisme també»

Vicent Partal
31.01.2020 - 06:26
Actualització: 31.01.2020 - 07:26
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La convocatòria d’eleccions ha desenfocat la realitat del país. En un sistema com el nostre, l’oportunitat de canviar de govern o de formar noves majories paralitza la vida política durant mesos. Particularment a l’estat espanyol, on tant la llei electoral com la de partits atorguen un poder enorme, desproporcionat, a les cúpules. No és veritat que la gent entre en els partits només per a fer-hi negoci, com una manera de guanyar-se la vida i prou, però no hi ha cap dubte que la gent que vol viure de la política es refugia en els partits. I mentre les regles no canvien això ho haurem d’aguantar. En els partits i en els aparells de poder que circulen entorn dels partits, com remarca de manera excel·lent l’admirat Xavier Díez en aquest article que projecta llum sobre el perquè de l’obsessió d’aprovar un pressupost sense govern i l’anomenada llei Aragonès.

Aguantarem, doncs, com puguem el període electoral. I crec que per a fer-ho caldran, especialment dins l’independentisme, unes bones dosis d’estoïcisme i una mica d’escepticisme també. Sobretot pensant que, tal com estan les coses, és més que possible que després de les eleccions la coalició de govern de Junts per Catalunya i Esquerra torne a ser l’única possible. Però sobretot pensant en el procés cap a la independència, que continua essent el corrent profund de la política catalana, per més que la propaganda vulga fer-ho oblidar. És partint d’aquesta constatació que propose de repassar, abans la campanya no se’ns menge del tot, cinc elements clau que en tot moment, fins i tot enmig de la pitjor tempesta, hauríem de tenir presents. I que tornaran a ser damunt la taula l’endemà de les votades.

1. L’independentisme és la força essencial de la societat catalana i ho continuarà essent.

2. Espanya ha entrat en un procés evident de descomposició i no té projecte per a Catalunya.

3. No hi ha cap acord sobre com fer la independència, però sí que hi ha l’acord que cal fer-la.

4. L’afer català ha deixat definitivament de ser un afer intern espanyol i ja és un afer europeu.

5. Precisament per tot això, el factor psicològic, la capacitat de resistència i autoafirmació, la resiliència, és més important que mai.

L’independentisme és la força essencial de la societat catalana

Ho és i ho serà molt temps, mentre la situació no es resolga d’una manera acceptable. La revolució democràtica catalana ja ha anat més enllà del punt en què es puga desmuntar amb la política normal i corrent. Especialment després del Primer d’Octubre i de les sentències del Tribunal Suprem espanyol. És cert que els partits independentistes, en part per la repressió que han de suportar i que no es pot menystenir, no han sabut oferir una via clara a la població per a cloure la crisi. Però si hi ha ningú que es pensa que el moviment es desinflarà tot sol va molt equivocat. El país s’ha girat com un mitjó i coses que fa anys impressionaven i feien efecte avui no en fan gens. No sé què passarà, però intuesc que, per poc que això que veig i palpe pel carrer es puga traduir en les eleccions, molta gent se sorprendrà –sempre que hi haja la possibilitat de votar coses clares, que encara no sabem si això passarà. A Madrid ja n’hi ha que es freguen les mans per això que consideren la domesticació d’una part de l’independentisme per l’encantador Pedro Sánchez. Se’ls glaçarà el somriure.

Espanya ha entrat en un procés de descomposició i no té projecte per a Catalunya

La raó principal d’això que deia abans és precisament l’absència de projecte espanyol per a Catalunya. D’ençà de la sentència del Constitucional sobre l’estatut ja han passat deu anys i governs de tots els colors i combinacions possibles per la Moncloa. I cap, cap ni un, no ha fet cap proposta per a Catalunya. Cap proposta que no siga pegar a la població, tancar el parlament o empresonar els dirigents polítics. I si una cosa impressiona de debò és comprovar que no en poden fer cap, que no en faran cap i que inevitablement van cap a un model d’estat com més va més tancat, més refractari a tot allò que no siga una manera obtusa i tancada, autoritària, d’entendre què és ser espanyol. Un model que, tot sol, no podrà atraure mai la població catalana ja desafecta i que cada volta complica més l’existència d’Espanya com a estat. La renúncia de Sánchez a la taula de negociació, rectificada a mitges després, és una confirmació rotunda d’això que dic.

No hi ha cap acord sobre com fer la independència però sí que hi ha l’acord que cal fer-la

A alguns aquesta formulació els semblarà poca cosa, o una excusa confortable. No ho és. I no cal sinó mirar què passa en indrets com ara al País Basc, sense haver d’anar gens lluny, per a adonar-se com és d’important que uns i altres i altres, encara que no estiguen d’acord sobre la manera de fer la independència i puguen perdre el nord de vista d’una manera ben sorprenent, en canvi entenen que el conflicte social i polític que vivim tan sols es resoldrà esdevenint un estat independent. No és sensat de perdre de vista les coses positives que tenim.

L’afer català ha deixat definitivament de ser un afer intern espanyol i ja és un afer europeu

I per mi aquesta és la clau de tot. Les victòries monumentals de l’exili, que cal recordar que ho guanya tot amb un rigor i una seriositat que haurien de ser la guia del país, han obert un espai de combat contra l’autoritarisme espanyol que és essencial. Perquè Espanya no pactarà mai res ni acceptarà cap diàleg seriós i, per tant, l’autoritat europea haurà d’acabar intervenint-hi, no pas per defensar el dret d’autodeterminació de Catalunya, sinó per respectar els drets civils de tots els europeus. Sobre això, és fonamental de veure clar que el Tribunal de Justícia no és un tribunal que de fora estant impose res, sinó la cúpula efectiva del poder judicial espanyol. I que, a partir d’aquesta constatació, cal pressionar –i es pot fer– perquè els drets democràtics de la societat catalana siguen garantits –i sobre això deixeu-me afegir que la batalla al cor d’Europa ja va sola i que fins i tot si les eleccions anassen malament aquesta batalla serà el principal maldecap d’Espanya els mesos vinents. Si hi ha ningú que es pense que el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí són eurodiputats i prou és que no ha entès res. O que no vol entendre res.

Precisament per tot això, el factor psicològic, la capacitat de resistència i autoafirmació, la resiliència, és més important que mai

Ells no poden guanyar, però nosaltres podem perdre. És tan senzill i clar com això. I d’ací ve que l’estat ara ja no vulga sinó fracturar la unitat independentista aprofitant tot allò que tinga a l’abast. La incompetència i la por paralitzant de la classe política. La misèria intel·lectual d’alguns dirigents. Les contradiccions de l’acció de govern. I molt especialment el fanatisme partidista. Tot plegat amb la intenció que impacte sobre la ciutadania mobilitzada fent-li imaginar que no pot ser, que no es pot guanyar i que val més que es retire a practicar la filatèlia o a estudiar vexil·lologia. Compten, a més, amb el suport d’un tipus d’independentista especialment útil per a aquest propòsit, que és aquell que per afirmar-se com el més independentista de tots ha d’escampar brutícia al seu voltant i acusar tothom de traïdor, de venut, de covard o de qualsevol barbaritat semblant mentre afirma que tot va malament i que com a poble som uns autèntics desgraciats a punt de l’extinció. És veritat, això no es pot negar, que aquests darrers anys hem après moltíssim a manejar la paciència, la perspectiva i la persistència. Però deixeu-me avisar que no n’hi ha mai prou i que el preu que podem pagar de perdre els nervis com a societat és altíssim. Keep calm, doncs.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Antoni Oller
Antoni Oller
30.01.2020  ·  22:01

Benvolgut Sr.Partal, lamento haver-lo fet saltar com una llagosta amb el meu comentari d’ahir, és evident que vaig trepitjar un ull de poll. Naturalment no puc deixar passar aquest espai avui, sense re-comentar el clatellot rebut, crec que immerescudament. Per fer-ho, primer m’he hagut de rellegir el meu comentari d’ahir fent matching amb el seu, per veure on ha saltat l’espurna; i no sé veure que hagi dit cap disbarat en concret, i menys encara que hagi INSULTAT a ningú ni faltat al respecte a ningú, tot-hom ho pot comprovar, no hi ha cap insult ni falta de respecte en tot el que vaig escriure; modestament crec que la frase en que vostè m’acusa d’això, l’hauria de fer reflexionar; vegi, vegi, com volen els insults de debò en comentaris a d’altres mitjans.

Fent la relectura del meu comentari però, sí que veig que en conjunt, o al menys en la part central, pot donar erròniament la impressió que jo penso que el contingut dels editorials de Vilaweb ve marcat únicament en funció de criteris econòmics-empresarials; de cap manera volia fer aquesta insinuació, i a tot-hom qui, havent llegit el meu comentari, hagués tingut la mateixa impressió, demano disculpes per la confusió, res més lluny; el meu error va ser no saber fer aquesta relectura just després d’escriure-l, perquè hauria refet el comentari.

Però anem a pams; per una banda, no he pensat mai que vostè escrigui diferent del que pensa, és evident: tot-hom pot veure, a través dels seus editorials, com ha anat evolucionant el seu pensament amb la evolució de la situació política d’aquests darrers anys; estic convençut que tot-hom ha identificat la evolució del contingut dels seus escrits com un fet absolutament paral·lel a la evolució del seu pensament; vostè sempre ha escrit el que pensa, i naturalment, això, el que vostè pensa, que és exactament el que vostè escriu, va evolucionant, només faltaria, en paral·lel a com evoluciona el nostre entorn. I aquí és on voldria remarcar una altra cosa: allò que un pensa no es pot sacralitzar com a valor absolut, perquè qui negui que el seu pensament està influenciat pel seu entorn, crec que menteix. I per tant, si la situació política, econòmica, social etc. de l’entorn de vostè, canvia, el seu pensament també canviarà. Tot i que crec també, que hi ha coses a la base del pensament que sí que son immutables: els valors, l’escala de valors. Però les formes, les proporcions i els colors de l’escala varien en funció de l’entorn.
D’altra banda, encara que la meva formació i la meva professió siguin gairebé diametralment oposades al periodisme, tinc una certa idea preconcebuda, potser equivocada, del que és un editorial: sempre he entès que un “editorial” era un escrit que reflectia -i no només reflectia, sinó que també guiava- la “línia editorial” d’un mitjà, que comprèn no només els principis i valors que han de regir aquell mitjà (i jo diria que, per extensió, a tota la activitat periodística), sinó també la seva ideologia (política, social, econòmica, religiosa, etc), amb l’objectiu de transmetre lliurement als lectors que s’hi sentin còmodes, aquests valors i aquesta ideologia, i també es clar, atreure lectors nous que també lliurement se sentin representats per aquests valors i aquesta ideologia. Es a dir, que el contingut d’un editorial transcendeix una mica el pensament personal de l’editorialista, i no dic amb això que l’hagi de contradir, de cap manera, només que cal tenir en compte que el transcendeix, i en el cas del seu, molt. I aquesta transcendència pot agafar diverses formes i intensitats; en el meu cas, p.e., fa anys llegia els seus editorials gairebé com una profecia; al fallar les profecies, vaig seguir llegint-los com una descripció fonamentada i ben informada del que estava passant en la realitat; i últimament els segueixo llegint, però gairebé només perquè sovint m’hi sento còmode, m’alleugereixen les tristíssimes constatacions quotidianes de la derrota. I això enllaça amb la meva discrepància sobre la demonització dels càlculs, que diu emfàticament i per dues vegades, que no n’ha fet mai en la seva vida, ni un, ni mig … mal fet, modestament sigui dit; jo, com a enginyer, n’he hagut de fer molts de “càlculs” a la vida, en molts àmbits, no només el professional, i li puc assegurar que no me’n penedeixo de cap. I com a assalariat que soc, agraeixo que el meu empresari en faci de càlculs, i estic en el meu dret d’esperar que no s’equivoqui, perquè algú ha de tenir la responsabilitat de vetllar per la sostenibilitat de l’empresa i els llocs de treball.
Acabo: seguiré subscrit a Vilaweb, seguiré llegint els editorials i seguiré penjant comentaris mentre em vingui de gust (entre altres coses perquè estic convençudíssim de que no seré censurat), al menys fins que la frustració per l’acumulació de derrotes polítiques em porti a buscar aixopluc en evasions diverses com les meves ancestrals aficions als cotxes i la música, i em protegeixi així de llegir res de política, que afortunadament és a les antípodes de la meva professió.

PD: no puc sinó agrair profundament el suport de Josep Maria Sellarés i sobretot Enric Mauri. Gràcies de tot cor.

Apunt final: fins aquí sobre, això ho he escrit aquest matí, però el que ve ara és on-line i adreçat genèricament. Avui he reflexionat molt, i també he patit una mica, no és fàcil pair que un personatge públic respectat i admirat amb raó, et foti un calbot des de dalt de la seva trona, i sense sentir-me culpable. Sé que en Partal no em censurarà, però estic segur que ell es quedarà més tranquil, jo també, i molts subscriptors també, si no torno a escriure més en aquest espai. D’altra banda, la campanya electoral que ens ve a sobre es preveu duríssima, de retrets entre ERC i Junts, una mena de guerra de supervivència com a partits, perquè el que perdi quedarà molt tocat; i això generarà una tensió social important, que veig impossible que no s’acabi traslladant en certa mesura a aquest espai. I jo m’he de protegir, no soc gaire fort psicològicament i m’afectaria; la vida té més al·licients. Ha estat un plaer poder gaudir de la possibilitat de compartir la pròpia opinió amb els altres lectors de Vilaweb.

Josep Usó
Josep Usó
30.01.2020  ·  22:23

La temporada electoral serà dura, sens dubte. Perquè malgrat tot hi ha molts sous que es juguen en funció dels escons que cadascú obtindrà. De tota manera, pense que la veritable batalla, com ja s’ha dit a l’editorial, està a Europa, més enllà de l’abast d’Espanya. El que crec que no arribaré a entendre mai és com algú pot arribar a creure que un govern espanyol complirà les seues promeses. Amb tots els respectes, el camí cap a la independència és una guerra. Ells així ho han entès des del primer moment. I primer cal guanyar-la i després negociar les condicions de la rendició. De moment, haurem de passar uns mesos sentint més bajanades que altra cosa. I seguint l’evolució de la justícia europea i del parlament europeu, que em sembla que és, ara mateix, on hi ha camp per a córrer.

Jaume Riu
Jaume Riu
30.01.2020  ·  23:24

D’acord amb els cinc elements clau que per mi també resulten inqüestionables, però hi veig un sisè element clau que potser és el més determinant:
6. La separació ideològica i sentimental entre Espanya i Catalunya, ja és irreversible.

Jordi Pruneda
Jordi Pruneda
30.01.2020  ·  23:28

Gràcies Vicenç.. Fasmoçt be de recordar aquestes 5 columnes, sobretot la 2a que dissimula molt.

Francesc Xavier Bueno
Francesc Xavier Bueno
30.01.2020  ·  23:35

Ospa! Quin sideral hi havia avui amb el comentari de l’Antoni Oller i va i m’agafa a mi enfeinat i no he pogut entrar a la brega. Ara sí,  m’arromango i entro de ple.

Com bé han dit altres subscriptors (J.M Salllarés, Enric Mauri) no hi veig ofensa ni falta de respecte ni insults al Sr.Partal i no entenc la seva reacció visceral.

D’aquest diari m’agrada molt les editorials com a punt de partida per sentir els variats comentaris de molts subscriptors -però els ben argumentats i no els de tipus llepaculs al director que enfarfeguen.

Discrepo dels editorials infantils tipus “tic-tac” i dels ingenus del “pendent ferroviari” o dels surrealistes paral·lelismes “caiguda de la URSS” etc. Tanmateix agraeixo sincerament l’enorme esforç d’anàlisi diària de la nostre realitat i com he dit abans l’apertura de joc a subscriptors/opinadors molt valuosos.

Càlculs en fem tots i constantment i de tota mena. No som purs, jo el primer. Volem i dolem. Opinar i portar una empresa és difícil. La vida és molt llarga i la gent té memòria. Els polítics reparteixen el pastís del pressupost per mitjans de comunicació i és comprensible ser comprensiu amb ells (tebi). I molts lectors som crítics però alhora també comprensius i ens estimem el diari, el fem nostre.

No marxi Sr. Oller! No calli home! Que tothom s’expressi lliurament i argumenti com li plagui. Que no marxi ningú coi! Si marxen les veus antagonistes i és queden només els del “Gràcies Sr. Partal molt encertat” llavors això serà avorridíssim. El Sr.Partal escriu diàriament  i és humà. No fem sang punyeta.

A més ara amb eleccions tot serà molt divertit i ens ho passarem d’allò més bé comentant la jugada. Personalment ja només espero de tot això que perdre de vista el xitxarel.lo del Torrent, només de pensar-hi somric. No és pensin eh! que de vegades fins i tot penso en la República i tal i tal.
 

Berta Carulla
Berta Carulla
30.01.2020  ·  23:46

Benvolgut Sr. Oller, vostè va estar un temps callat, jo el vaig trobar a faltar. Després va tornar i avui diu que deixarà d’escriure en aquest espai.
Jo no puc sinó celebrar com de diverses són les persones. Tant que, sovint, tot i que parlen la mateixa llengua és molt complicat que comparteixin el mateix idioma. Per això m’entristeix saber que novament hi haurà privació quant a la diversitat que vostè aporta aquí. I ara més, que ens necessitem tots, siguem o no sensibles.
Que la força l’acompanyi. Bona sort.

Josep Salart
Josep Salart
30.01.2020  ·  23:47

Antoni Oller, esperava el teu comentari des del matí d’ahir. T’he llegit i rellegit. No ens podem permetre deixar de fer-ho. T’ho torno a dir: no-ens-ho-podem-permetre. Gràcies als senyors Sellarés i Mauri.

Aquests dies pre-electorals veurem de tot, gent que ens voldrà portar a l’hort, gent que de tant sincera no ens sorprendrà gens i gent que ens mostrarà una ma i li haurem de mirar què en fa amb l’altre.

Ens faran badar amb els moviments de la política espanyola, però allà no canvia mai rés. Sempre manen els mateixos i els que governen o volen governar, obeeixen, callen, paren la ma per la propina i c’est tout. Dels espanyols del carrer, culpables igualment per voler continuar a la ignorància, no cal ni parla-ne. I dels espanyols del nord, tampoc.

A casa nostra, amb pocs anys hem pujat el nivell de cultura política i ja no comprem lo ben embolcallat, ens hi mirem més. Això farà que trileros, directors de diaris, tertuliants a sou per vendre motos gripades i polítics buits però amb les tres frases apreses per repetir cada dia, els veurem d’un troç lluny. N’estic segur que el vot serà molt meditat.

I una cosa: veig difícil que ERC faci coalició amb cap grup independentista, doncs sería l’exemple perfecta d’oximorón.

Sílvia Fortuño
Sílvia Fortuño
30.01.2020  ·  23:56

Per què hem de pensar i conformar-nos que la única possibIlitat d’entesa serà novament entre JxCat i ERC? Tan de bo entrin nous partits independentistes, gent més jove i amb més coratge que el que tenim ara, ens cal més això que els lideratge de sempre.

Artur Martí
Artur Martí
30.01.2020  ·  23:56

D’acord amb el senyor A. Oller, en el fons, sobre el que comenta avui. I és que amb tots els respectes que mereix Vilaweb i el seu director, pel que fa a les editorials i sobre tot darrerament, tenen com un to messiànic, de disc ratllat i massa llarg que crec que perjudica el diari que per cert, jo llegeixo cada dia i continuaré llegint quasi en exclusiva.
No cal ser gaire espavilat per veure que en gral., els comentaristes de les editorials que ens ocupen, tenen nivell. Nivell i criteri propi.
La gent, el ciutadans, el poble, les bases populars independentistes, o com ens vulguem dir, no necessitem que ens regalin les orelles.
Volem notícies i informaciò. La resta que vol que li digui, els qui tinguin interés en el conflicte ja s’ho montarán, ens ho montarem de la forma que creguem més convenient.

Jaume Bosch
Jaume Bosch
30.01.2020  ·  23:57

Molt ben dit, Sr. Partal

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
30.01.2020  ·  23:57

Por una vez romperé con mi regla de no hacer comentarios únicamente laudatorios.

Gracias Sr. Antoni Oller.

Gracias por sus agallas Sr. Oller porque usted no se defiende sino que se explica, lo cual marca toda la diferencia. Y lo hace usted muy bien porque hace las preguntas que hay que hacer. Nadie se atreve a hacer las preguntas que incomodan y usted las ha hecho. Gracias, una vez más.

Es obvio que desde el 1 de octubre de 2017 en la Catalunya independentista todo es un juego al póker mentiroso. Digo que es obvio porque a fecha de hoy (y es una reflexión que hago en este editorial desde hace dos años) ninguno de los políticos que cortan bacalao en Catalunya nos han explicado por qué no se arrió la bandera española del Palau de la Generalitat (por escoger un símbolo).

Ahora, como que ya han pasado meses y meses de confusión, y de marear a la perdiz que somos nosotros los independentistas de a pie (que no, independentistas idiotas), tenemos que lidiar con el poder político (patético, como siempre) y, además, tenemos que lidiar con el cuarto poder, el periodístico.

En resumidas cuentas. Por unas o por otras, sea por contribuyente al fisco o por suscriptor a un periódico, uno, siempre es el pagano y si levanta la voz, se le llama la atención. Es lo que tiene el poder que, por cierto, depende de sus contribuyentes y de sus suscriptores.

Gracias Sr. Oller.

jaume vall
jaume vall
31.01.2020  ·  00:14

Farem de la necessitat, virtut, una vegada més.
Ben exposada la situació interna i externa, tornarem a fer confiança en els que són (sovint no tant) els nostres representants. I ens donarem suport a peu de carrer, i en conferències, i a les urnes.
Però no oblidarem fàcilment.

joan rovira
joan rovira
31.01.2020  ·  00:41

Els cinc punts de l’editorial formen part de la nervadura del que estem fent plegats que permetrà guiar-nos durant el viatge d’aquí a les eleccions autonòmiques, que obre el vedat a tota mena de propaganda creuada imprevisible. I com ho viurà cadascú.

Sobre l’intercanvi d’opinions entre el subscriptor N’Antoni Oller i el director de VilaWeb En Vicent Partal, al meu entendre, no hi veig cap mala intenció ans el contrari, confiança. M’agradaria que el subscriptor no abandonés aquest espai de llibertat.

La subscriptora Na Rosa Gispert 30.01.2020 | 16:20, suggeria a VW que es fes ressò no del que diguin si no del que facin o hagin fet els partits polítics. Lloable proposta, molt difícil de mesurar, però no impossible amb la col•laboració de tots plegats.

Per això, a banda del tronc de l’arbre, se m’acut, afegir a l’espai sense polítics de “I ara, què ¿”, un altre de simulació d’escenaris plausibles que s’avancessin unes passes als esdeveniments pautats pels partits polítics per tal de desactivar les impostures.

Sóc de l’opinió que els escenaris que vivim estan esbossats, a la vista dels esdeveniments d’ençà del Primer d’Octubre, de molt abans:
Escenari 1. Desprestigi govern Generalitat. (Activat)
Escenari 2. Deixar les institucions en mans del 155. (Pendent)
Escenari 3. Intermedi 2 i 3, treballar a l’exili i aquí. Per què no s’ha activat?
Escenari 4. Intermedi 2 i 3, condicions per investir Sánchez. Per què no s’ha activat?

Aquest treball de pronòstic per gent experta, per abandó dels partits, permetria esbrinar a l’avançada si les gesticulacions dels partits, són impostures, catxes, tornes o sinceres. Perquè tanta incompetència no pot ser autèntica.

PS. error al comentari de l’editorial d’ahir 29.01.2020 | 22:41. El cost de l’Eix Transversal de 1.311 milions representa el 8,19375 de l’espoli anual. El 0,81975 correspondria al percentatge repartit en deu anys. Demano disculpes.

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
31.01.2020  ·  03:57

Ells no poden guanyar, però nosaltres podem perdre.
No sé com contestar.ho. Nosaltres estem perdent cada dia. Però malgrat tot, tinc l’esperança que això es capgirarà, tard o d’hora
Com diu en Lluís Llach “Tossudament alçats” El ser tossuts ens pot salvar, a la llarga. Però molta gent quedarà pel camí. Masses..

josep maria sellares
josep maria sellares
31.01.2020  ·  06:16

Gràcies Sr. Oller, gràcies a tots els subscriptors valents que cada dia diuen el seu parer sincer i sense insultar. Avui he passat directament a llegir els comentaris i crec que el Sr. Partal els hauria de llegir i estudiar amb deteniment. Encara no he llegit l’editorial.

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
31.01.2020  ·  06:23

Bon dia a tohom! Llegir l’editorial del Vilaweb cada dia m’ajuda a tirar endavant i llegir els moltíssims i encertats comentaris i ajuda molt.
Des de l’1 d’octubre de 2017 i el els fets succeïts fins al dia 27 ens van marcar i molt. Així com tot el desgranat de fets, penalitzacions i sentències diuen de ‘justícia a Ñ’ també i ho seguiran fent.
Ara bé, penso que han aconseguit una cosa que ja no canviarà: la desconnexió mental amb Ñ. Mai més confiarem en què ells ens ho volen, poden solucionar.
1r perquè no volen perdre els diners que els aportem i no ens retornen (els necessiten per mantenir-se).
2n perquè no ens poden ni veure ni avui, ni ahir, ni mai.
3r perquè tenen afany de venjança i ara l’estant aplicant. Ens volen esclafar.
4t perquè els partits ERC i JxCat estan tan enfrontats per aconseguir el lideratge que es fan la traveta tan com poden (són socis per obligació)
5è perque la CUP volen ser tan purista no ajuda a fer pinya.
Podria seguir enumerant la resta de partits polítics que hi ha al Parlament català, però no val la pena. Tots sabem que els Comuns juguen a veure que els convé més, i volen navegar entre dues aigües, el PSc amb l’Iceta només vol poder arribar a dalt i després fotrens, Cs no cal dir res (performance, cridòria, malaeducació… soroll per fer bullir la premsa) i el PP tres quarts del mateix però amb menys gesticulació.

Per tant, amb aquesta amalgama política ho tenim pelut, pelut.
Sols ens queda la FORÇA de la gent, que al cap i a la fi és el que pesa.
Oi que l’1O va ser la força de la gent qui va marcar el pas?
Oi que és la gent qui omple totes les accions cívico-polítiques?
Oi que és la gent qui omple les caixes de solidarirat?
Doncs pel que sembla, costarà però serà la força de la gent qui seguirà tossudament alçada fins aconseguir, a través de la UE i la seva justícia la LLIBERTAT.
Endavant, sempre endavant!

Gràcies Sr.Partal un dia més i moltes, moltes gràcies a tots i a totes els comentaristes de l’editorial de Vilaweb.

No en tingueu cap dubte, acabarem VENCENT. Toca persistir i som tossuts, oi? Doncs,GUANYAREM l’ansiada LLIBERTAT.

Júlia Laforga
Júlia Laforga
31.01.2020  ·  07:08

Ésser dissident té un preu, sovint alt. Ésser el primer a dir quelcom que la resta encara no ha pensat o encara no ha vist, sovint ens fa dubtar de la nostra veu interna. Tot i així, qui s’arrisca i parla ha fet un pas important. Important per la seva coherència i important per tots els qui escolten.

Ramon Barceló
Ramon Barceló
31.01.2020  ·  07:26

Una reflexió molt encertada la que ens proposa Vicent Partal, ja estem ficats dins d’una campanya electoral on s’haurien d’escollir molt bé quins són els nostres adversaris, quan l’acabem, haurem de tornar al punt de partida, ERC i JXCat, estaran obligats a entendres, no hi ha alternativa, mesurem tots plegats el que diem, perquè haurem de tornar a anar junts, aquesta campanya servirà per decidir qui liderarà el govern independentista en la pròxima legislatura. Aprenguem dels errors, que hi ha hagut pels dos costats. Els nostres presos ens han indicat el camí, diàleg intern i diàleg extern.

Francisco Sánchez
Francisco Sánchez
31.01.2020  ·  07:49

Jo, que ja fa massa temps que trobo a faltar els valuosos comentaris en forma de contrapunt de Miquel Gilibert, no voldria haver de prescindir també dels d’Antoni Oller. Tots dos sempre han aportat llum, des d’un angle complementari, als imprescindibles editorials de Vicent Partal. Tots tres, i molts altres comentaristes, em fan un lector més ben informat.

Fa pocs dies, dins d’un comentari de Gemma R., es feia esment d’una reunió de Junqueras (encara lliure) amb P.Sánchez i P.Iglesias (encara a l’oposició). El comentari insinuava que entre els acords no publicitats d’aquesta amagada reunió hi hauria el suport d’ERC a un gobierno socialpodemita a Moncloa i potser també un canvi de rumb, menys maximalista, dels republicans. En constatar l’interès evident de tots tres per neutralitzar Puigdemont, i a la vista de l’evolució actual dels esdeveniments, voldria pregar que un mitjà tan ben informat com VilaWeb faciliti als lectors les dades disponibles sobre aquesta reunió. I si es considera rellevant, també en voldria l’opinió del director o dels redactors i comentaristes.

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
31.01.2020  ·  07:51

Llevat que m’hagi perdut alguna cosa, tampoc veig insults en els comentaris del Sr.Oller i sentiré molt no poder llegir els seus escrits, i no ho faig per “defensa gremial” dels que som de “números” (el Sr. Pompeu Fabra també ho era). Per altra banda, diu molt en favor de VW i del seu Director Sr. Partal la publicació sense censura. Encoratjo a que tots continuem en aquesta línia, pensem que en les temps “gloriosos” de la Vanguardia es discutia sobre els mitjons de rombes i sobre la manera de col·locar el rotlle del paper higiènic al WC, aquest era el nivell en que ens volia el Sr. comte. Ahir en el meu comentari comparava la situació nostra amb un film de Monty Python, doncs ahir al Polònia posaven al seu lloc el paper tant galdós del President del nostre Parlament de fireta. Salut.

Josu Elorduy
Josu Elorduy
31.01.2020  ·  08:25

Los Fines y los principios, o Logros y Principios.
En el cambio al siglo actual General Electric, hizo una enorme cruzada, al menos formal, a través de su Presidente, para impulsar un nuevo liderazgo en su compañía, basado en “los principios”.
Jack Welch, presidente de GE, escribía a los accionistas: hay cuatro clases de ejecutivos:
1) los que son fieles a los principios estabecidos y cumplen los objetivos.
2) los que son fieles a los principios pero no alcanzan los objetivos.
3) los que ni son fieles a los principios ni alcanzan los objetivos.
4) los que no siguen los principios pero alzanzan los objetivos.
El Sr. Welch decía a continuación.
No hay duda de qué tenemos que hacer con los tipos 1 y 3:
Los ejecutivos de tipo 1 deben ser reconocidos y premiados y, los de tipo 3 deben ser retirados de la Compañía.
Las dudas vienen con los ejecutivos de tipo 2 y 4.
A los ejecutivos de tipo 2 se les debe dar una segunda oportunidad.
Pero la credibilidad de los principios que profesamos está en juego con los ejecutivos del tipo 4 (cumplen los objetivos sin respetar los principios).
En opinión de Welch, estos ejecutivos tenían que ser apartados de la Compañia, como única forma de dar credibilidad a los principio de la compañía.
Me atrevo a decir, desde mi osadía, que eso diferencia una organización legítima de la mafia, en cualquiera de sus versiones.
Hago esta reflexión,en estas horas, en que los que se cualifican de “normales y pragmáticos” afean y menosprecian a los políticos que anteponen los principios en su actividad.
Pues sí yo reinvindico los politicos de tipo 1 y 3. Pues sí yo reinvindico que los trileros aspirantes a politicos del tipo 4 deben ser excluidos de las filas de nuestros representantes.
Objetivo: Independencia

Albert Miret
Albert Miret
31.01.2020  ·  08:37

Francament, el “conflicte” entre un lector i el Director em sembla que s’hauria d’acabar aquí. No m’agradaria que una cosa tan poc transcendent pogués afectar la línia coherent i valenta de VW, ni de bon tros, caure allà on caiem sempre els catalans, que és a la microcrítica ferotge del que sigui. Entre els comentaris, hi ha coses que et poden agradar o no agradar, però el que ningú -crec- posaria en dubte, és el suport immens de VW i concretament del Vicent Partal per ajudar-nos a tots a suportar el via crucis a què ens sotmet el maligne veí, i ens ajuda a aglomerar justament deu milions de parers diferents en direcció única cap a la independència d’aquest petit país. No caiguem en la guerreta fàtua dels nostres insignes polítics que tant critiquem justament pels seus vols gallinacis i per la seva ineficàcia. En general, diria que per ser resilient i efectiu en la lluita, primer s’ha de tenir ben clar contra què, qui i quan cal ser-ho.
Dit això i canviant de tema, vull dir que he descobert que el Sánchez (l’espanyol) té el problema de què és realment curt de gambals. Em direu que sóc lent, però és que costa arribar a una conclusió tan esfereïdora, perquè causa força pànic pensar que això és president d’un país en total descomposició i es proposa “arreglar-ho”. Que Déu i Europa ens emparin! Només és dolent, però la seva intel·ligència brilla per l’absència absoluta, coses que acostumen a ser contràries sempre. La capacitat del nostre mai ben ponderat Rufián em fa dubtar entre pensar que no la brilla o que la seva fe cega en creure que els “pactes” del triler Sánchez, es faran realitat algun dia, és perquè no sap com arreglar-ho. Ara el sento per totes les emissores tornant-se a vantar de la frenada que li ha “imposat” (pots comptar) al seu amic Sánchez, sense ni adonar-se que la trobada serà nul·la de resultats i només servirà per a fer més propaganda en vers a què Espanya ja pacta, però els catalans no en volen saber res. Caldrà veure si el MHP suportarà tanta xorrada com la que li abocarà el maniquí, sense aixecar-se i marxar per vergonya aliena.
Torno una vegada més a insistir que fins que no es facin psicotècnics previs a les eleccions, continuarem fent carreres de coixos.

Pep Agulló
Pep Agulló
31.01.2020  ·  08:39

ELECCIONS. CAP GOVERN AUTONÒMIC DIRIGIRÀ CAP REVOLTA

La constatació prèvia als 5 punts diu que “aguantarem com puguem el període electoral”, però tot passa per canviar de govern i formar noves majories, és a dir, la via cap a la independència es fa bàsicament per la via institucional, per tant, tota la responsabilitat recau altra volta en els partits independentistes. I totes les xarxes bulliran de si aquest candidat de si aquesta altra en el joc civilitzat del sotmetiment autonòmic…

Blasmem dels polítics per tornar-los a donar els vots exigint-.los que no poden o no volen fer portar-nos a la victòria, en una mena de ritual masoquista sense sortida. Vagi per davant la importància dels partits, dels polítics (els empresonats molt millor que els actuals), del govern i de la necessitat de votar, però això no pot ser la punta del trencagel en l’embat contra l’Estat.

Només agafant opinions d’avui de la sèrie “I ara què?” em surt: “Cal reprendre la iniciativa, reconstruir lideratges… “Hi ha d’haver espais de trobada entre els moviments socials, els CDR, ANC, Òmnium, i els partits polítics”. “S’ha de buscar un punt de trobada que vagi més enllà dels interessos de partit….”

Comparteixo, doncs, l’opinió dels “spin doctors” de l’independentisme que de forma clara però inconcreta veiem la necessitat d’una direcció de la revolta democràtica que es fonamenti amb la mobilització, amb les institucions ciutadanes i amb el front de l’exili. La Generalitat i els partits al darrere. Aquest seria, per mi, el punt 1-B del cinc que comparteixo.

LLIBERTAT I AMNISTIA!

PS. Antoni Oller i els que li segueixen la corda. Deixeu ja de personalismes i comenteu només continguts. Teniu un xat !!

Francisca Sol
Francisca Sol
31.01.2020  ·  08:46

Jo crec que no n’hem d’esperar res del gobierno espanyol cap proposta vull dir. Perquè el pla que tenen per Catalunya és autonomista i això no ens interessa. I per tant hem de ser nosaltres els que hem d’avançar la nostra via sense lamentacions de cap tipus.

Agnès Buscart
Agnès Buscart
31.01.2020  ·  09:38

Una prova més a superar per un país que s’

Eleccions com una prova més a superar, d’acord resiliència.
A nivell individual haurem de veure els nostres pensaments si ajuden a construir país o
ens abandonem al que és més fàcil i donar la culpa als polítics…

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!11

Salvador Aregall
Salvador Aregall
31.01.2020  ·  10:01

1. L’independentisme és la força essencial de la societat catalana i ho continuarà essent.
Si, estic d’acord però també cal considerar que l’unionisme a portat el conflicte al terreny identitari i això pot provocar una divisió qualitativa de la societat, sobretot perquè l’independentisme no ha sabut o no ha pogut oferir amb claredat una imatge de la societat que vol, que no exclou cap identitat i que podria contrarestar fàcilment el missatge tòxic unionista.

2. Espanya ha entrat en un procés evident de descomposició i no té projecte per a Catalunya.
No estic d’acord, Espanya té un projecte claríssim per Catalunya, el té des de, com a mínim, tres-cents anys. El projecte és senzillament fagocitar-nos i convertir-nos en espanyols de tall castellà. Espoliar-nos i incomunicar-nos de l’espai dels Països Catalans. És el projecte borbònic. L’estatut anava en sentit contrari, per això calia escapçar-lo. El projecte sobiranista català és criptonita per Espanya, som la raó de la seva descomposició.

3. No hi ha cap acord sobre com fer la independència, però sí que hi ha l’acord que cal fer-la.
S’ha parlat molt que els independentistes fa 10 anys érem només el 10-15%. És molt relatiu. Des de que tinc coneixement ja i el meu entorn sempre ens hem considerat catalans i prou. El Sr. Raimón Obiols en va dir una de bona – de les poques bones que ha dit-, si els catalans poguessin prémer un botó i esdevenir independentistes, tothom el premeria. Ara, sense acord, sense full de ruta estem -tot i que siguem molts- igual que fa 20 anys. El moviment el fa saber cap on es va i per on s’ha de passar.

4. L’afer català ha deixat definitivament de ser un afer intern espanyol i ja és un afer europeu.
Sempre ha estat un afer europeu, sempre ha estat la carpeta catalana sobre les cancelleries europees, molt a sota d’altres papers o més superficial, tot depès de la capacitat del regne d’Espanya de resoldre la crisi. Mentre Europa no tingui un incentiu clar per intervenir, no ho farà. Aquests incentiu depèn de nosaltres, de la capacitat que tinguem de desgastar al govern i provocar pànic a Europa.

5. Precisament per tot això, el factor psicològic, la capacitat de resistència i autoafirmació, la resiliència, és més important que mai.
D’acord

josep soler
josep soler
31.01.2020  ·  10:03

Voldria equivocar-me, però crec que el pròxim govern de la Generalitat serà la restauració del Tripartit. Per la meva desgràcia, els darrers 2 anys m’he volgut equivocar en les previsions respecte ERC i no ho he aconseguit. ERC es passarà la precampanya i campanya dient-nos que no ho farà, però ho farà.
Aquest és el sisè, setè o enèsim punt que falta, Sr Partal.
l’IBEX invertirà una exorbitat de recursos per aconseguir que VOX entri amb força al Parlament. Ho tindrà fàcil amb el total control dels canals cavernícoles que sumats ocupen més del 60% d’audiència dels votants de Catalunya, mentre a TV3 continuaran fent pessebres.

I com ho farà el RegimIBEX això? Igual que ho ha fet en Espanya, utilitzant triangulació de transferència de diners mitjançant tercers països i cuinant consignes a la cuina de la FAES. Ho té fàcil, en els votants de C’S i PPSOE hi tenen una manantial.

I per què ho farà el RegimIBEX això? Primer, per aparentar que el PSOE és un partit d’esquerres com ha fet en Espanya. I segon, perquè ERC i la franquícia de PODEMOS a Cat tinguin l’excusa perfecta per reeditar el Tripartit amb el relat que cal frenar el feixisme. El mateix objectiu que hem vist amb el Tripartit a Espanya i sense res a canvi per Catalunya. Un gran negoci per l’IBEX que els surtirà molt més barat que la independència.

ERC, per poder preparar millor la precampanya necessita aguantar en el Govern, per tant: l’amenaça de que en Torra els faci fora, va fer que ahir en Rufian presionés a Sànchez perquè retirés per la tarda la declaració del matí, en la que va dir que esperaria a reunir-se amb el nou president sortit de les noves eleccions. Ho va dir, ben convençut que seria un president del nou Tripartit.

No podrem evitar un nou Tripartit, però com a mínim acabem la batalla que ben segur perdrem amb dignitat i sense cap partit autonomista en el govern actual. Per favor President Torra, faci fora a ERC del govern. Vosté millor que ningú sap que d’en Sànchez no en treurà res; No és pas ell qui mana.

Josep Castelltort
Josep Castelltort
31.01.2020  ·  10:13

Tant el Govern com el Parlament de Catalunya són eines obsoletes com va quedar demostrat amb el 155, el 30/01/18 i que un funcionari del Parlament es dediqui a contravenir els acords i retiri l’acta de diputat al President i s’accepti.
Aquest Parlament no serà el lloc d’on naixerà la república catalana. Ni del Govern de la Generalitat. Ja s’ha demostrat que Espanya els pot controlar quan vulgui. I tant és desobeir com crear un Parlament nou perquè tot és sortir del marc de la legalitat vigent.
No obstant, tant els partits (és normal) com tot el cor mediàtic, neguen a la pràctica que hi hagi cap revolució i segueixen situant al centre aquest Parlament i aquest Govern subordinats.
I agrada tant el tema eleccions (per subordinació a la legalitat vigent) que ho seguim centrant tot en qui dirigirà aquestes dues institucions ja inútils.
Sembla que s’és incapaç d’integrar en una mirada única exili, Consell per República i situació a l’interior.
Quan és parla de les eleccions és confon el lideratge del procés amb el guanyador d’aquestes eleccions. Per què? El que guanyi gestionarà també la mobilització, i el Consell x República i el front judicial?
Trobo imprescindible que hi hagi una estratègia global coordinada, o sigui que no hi hagi dues estratègies diferents la de l’exili (que jo prefereixo) i la de la cúpula d’ERC. I encara hi ha més protagonistes com són l’ANC, Omnium i potser la Crida Nacional per la República.
Em dona la impressió que una part de JxCat porta a dins un plantejament per a tots els fronts, una altra part no.
En síntesi, tot i que estic d’acord amb el que planteja l’editorial, no em sembla que les eleccions siguin una eina màgica per resoldre el problema, perquè si les guanyés ERC seguiria havent-hi dues estratègies diferents en acció.
La solució única és que hi hagi un òrgan de coordinació entre tots els actors que és el que va possibilitar l’1d’Octubre.

Carles Lladó
Carles Lladó
31.01.2020  ·  10:14

Que el senyor ALEGRIA faci tantes alabances del senyor Oller crec que clarifica força tot plegat.
El senyor ALEGRIA és el que diu que “en la Catalunya independentista todo es un juego al póker mentiroso”.

Carles Farre
Carles Farre
31.01.2020  ·  10:17

Bones, “sou molt bona gent”, gent de vilaweb, això si molt capficats amb el teatre de la política, que farien tots els diaris, tots els telenotícies etc sense aquest gran circ? només hi haurien informatius del altre gran circ…. el fútbol.
A mi m’acaba cansant tant un espectacle com l’altre, i com a espectador del primer espectacle, quedo atònit del nivell de l’obra que es representa, obligat com estic a estar abonat a aquest espectacle, amb unes quotes d’abonament que no paren de pujar, se’m permet triar la companyia d’actors que farà l’espectacle, però no puc triar l’actor que jo vui per cada paper de l’obra…. i si intentes sortir de l’espectacle, de seguida tindràs l’acomodador que et voldrà tornar al teu seient, i si surts d’aquest teatre “nacional de Catalunya” et trobes que aquest està dintre d’un teatre mes gran anomenat “gran teatro fe España”, i aquest a la vegada dintre del “gran teatre d’Europa”, que a la vegada està dintre del gran tatre de la “Globalització”.
A les hores em pregunto.. on està l’independencia?..

Josep M. GOMIS
Josep M. GOMIS
31.01.2020  ·  10:24

Algú va dir (no sé qui, ni quan, ni perquè), va dir, i m’agafe al literal de l’afirmació, que “els partits polítics són el càncer de la Democràcia” Doncs això.

Empar Valls
Empar Valls
31.01.2020  ·  10:36

Keep Calm,
Keep Calm
La repressió és un fantasma que pren moltes formes i porta moltes disfresses.
Ens volen fer sentir insegurs, no hem de fer cas de les provocacions, volen desorientar-nos.
Cap fred.

Jordi Romeva
Jordi Romeva
31.01.2020  ·  10:45

Partal suggereix cinc coses que cal tenir present i en fa una breu argumentació.
1.- L’independentisme és la força….si però acaba el seu recorregut votant. I què podrà votar?A la nova secció es pregunta “L’independentisme està dividit en dos blocs?” Dos o vint-i-cinc?. Tal com estan les coses ja em conformaria que només n’hi hagués dos.
2.- Espanya no te projecte… D’acord.
3.- Hi ha acord en que “cal fer” la independència… Segur Vicenç?. Potser molts creiem que Catalunya no podrà progressar socialment ni econòmicament ni culturalment si no esdevé un estat independent, però només per alguns és l’objectiu prioritari.
4.- L’afer català ja es un afer europeu… Si, però tampoc tothom li dóna la mateixa importància. Em va sorprendre que en les intervencions dels presos polítics en la Comissió del 155, hi hagués escasses, sinó nul·les, referències (ja no demano agraïments), a les accions fetes pels exiliats i els seus equips d’advocats, quan les úniques plantofades que ha rebut el poder judicial espanyol ha estat per part de la Justícia Europea.
5.- La resiliència… Algú ha dit: “Nosaltres no em guanyat, però ells tampoc, la solució doncs, es el diàleg”. Jo coincideixo amb que fins ara ells no han guanyat però afegiria que nosaltres estem fent tot el possible per perdre. I coincideixo en que s’ha de mantenir la calma, però i torno a la divisió en dos blocs i pregunto si no ha arribat el moment de què els/les Turull, Rull, Calvet, Bonvehí, Sànchez, Puigdemont, Buch, Forn, Budó Cullell, Clotet, Chacón, Castells, Artadi, Puigneró, Borràs, Torra, Rius, Batet, Mas, Pascal, Bel, Solsona, Morral, Comín, Ponsatí, Colominas, Negre, Puig, Castellà. Fuster, Peraire, Sibina, García, Madaula i etc., uneixin esforços, ni que sigui per una punyetera vegada?

Enric Emo
Enric Emo
31.01.2020  ·  10:56

La lluita sempre té alts i baixos, victòries i derrotes. Sempre he estat contrari a una tendència emocional del país que anomeno la “muntanya russa”: ara estem eufòrics i ara deprimidíssims. Tanmateix, 1O va ser tant potent que la muntanya s’ha convertit en muntanyeta. Ens hem fet més resistents. Per guanyar cal serrar les dents, capacitat de sacrifici, entomar les derrotes i sempre voluntat de vèncer sense defallir. Com molt bé diu el Sr Partal tenim una gran avantatge: Espanya no vol ni pot oferir res.

Crec que hem de potenciar accions que ens separin efectivament d’Espanya com per exemple no contractar empreses espanyoles de l’IBEX amb seu fora de Catalunya. No entenc com encara hi ha tants independentistes que no han canviat de subministrador d’electricitat, telèfon o gas. Jo ho vaig fer. Va ser molt fàcil i estic pagant menys! Tampoc entenc als independentistes que encara son subscriptors de La Vanguardia.

Per què no combatem la repressió deixant de banda les institucions catalanes encara que governant-les per no deixar-les a l’adversari i ens centrem en el Consell de la República?

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
31.01.2020  ·  11:05

De mica en mica, equivocant-nos, reben plantofades, suportant algun blau, sargint algun estrip,n’anem aprenent…com quan érem xics. Mai havíem passat l’experiència d’intentar construir el nostre país des de baix. Fèiem eleccions i segons les majories, proclamàvem la república des del balcó de la Generalitat…per unes hores…o, més recentment, per uns segons. Tot i l’extrema dificultat del que volem fer, el que estem fent està molt bé. Ens estem oposant al poder i, petits com som, lluitem per la nostra llibertat. Pensem bé què vol dir això, pensem-ho amb calma.
Ni l’estat espanyol, ni Europa ni els limitats partits polítics hi tenen res a veure. Els que hi tenim a veure, els que ho sostenim, som nosaltres: tots i cadascun dels ciutadans que hi creuen. I, per això, ens hem de cuidar, animar i fer costat. Perquè som l’únic que tenim, l’única força per construir el nostre projecte.
Cap partit ho resoldrà això però caldran els partits per materialitzar-ho.
I no podrem instal·lar el nostre projecte si no som una majoria qualificada. Hi ha molt feina a fer per aconseguir-ho perquè hem de convèncer a mig milió més de conciutadans. I si no ens en sortim hem de ser prou humils per continuar treballant en el nostre projecte perquè encara està incomplert i no es pot construir.
El meu avi era fuster i em va ensenyar que “no es pot fer passar el clau per la cabota” i, a fe de món, sembla que moltes estones ens hi entretinguem per tal que no es notin les nostres mancances més pregones.
Fer una república és difícil. Gravem-ho sobre un bloc de ferro amb foc.

Jordi Alou
Jordi Alou
31.01.2020  ·  11:20

Els partits no son res mes que l´organització d´un comportament de la societat i si no funcionan es pot canviar i millorar-la. El que no es pot millorar es una Monarquia en mans de cortesans ni d´una Dictadura. El càncer no es pot fer servir com a simbol polític.

Bonifacia Córdoba
Bonifacia Córdoba
31.01.2020  ·  11:38

M’ha fet plorar snyr. Oller… no he pogut llegir més comentaris…

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
31.01.2020  ·  12:17

Sempre intento que els meus comentaris vagin en el fil de l’editorial o l’article en qüestió, penso que per dir la meva fora de context hi ha altres espais. De vegades sóc molt crític i altres aplaudeixo, sense que això representi una contradicció. És el que té el lliurepensament. I d’això, aquest diari i aquest espai en particular, n’esta molt ben representat, desde el director fins el darrer comentarista, cosa que os agraeixo a tots.
Si contestés a una enquesta sobre l’editorial d’avui, marcaria la casella de bastant/molt d’acord. Però amb matisos.
He llegit algun comentari en la línea de el que diria jo (Salvador Aregall s’acosta molt) i no repetiré el mateix. Tan sols l’idea de que Espanya és en procés de descomposició, no la comparteixo. És el seu estat natural. Quants cops els catalans l’hem salvat d’ella mateixa al llarg de l’història (incloent l’estratègia d’erc del moment)?
I agafant el fil europeu, que estic d’acord ha de ser l’escenari, demanaria a qui vulgui opinar, VW inclòs, que m’il.luminèssiu sobre un tema que ha passat un tant desapercebut amb tot l’enreou d’aquesta setmana i que no entenc de cap manera: com han renunciat Comín i Puigdemont (i demà Ponsatí) a entrar en el grup ALE-Verds? Per què? Perdre força, perdre minuts de faristol, no poder presentar esmenes o qüestions a debatre (penso en: té dret el poble català, o altri, a reclamar l’autodeterminació?), no entra en comissions… ? Sí no vaig errat, això anirà així. Per no parlar de la demanda d’anul.lar-los l’inmunitat. No ho puc entendre. Tot per què el belga-baló, enemic dels flamencs o l’Urtasun es sentin més còmodes? Perdrem l’oportunitat d’explicar-nos a aquells que creuen encara que som una “regió” egoista, com publiquen molts dels seus mitjans? No ho entenc de cap manera. Només em ve al cap allò de “levantinos, os pierde la estetica”…

David Mascarella
David Mascarella
31.01.2020  ·  12:36

‘Compten, a més, amb el suport d’un tipus d’independentista especialment útil per a aquest propòsit, que és aquell que per afirmar-se com el més independentista de tots ha d’escampar brutícia al seu voltant i acusar tothom de traïdor, de venut, de covard o de qualsevol barbaritat semblant mentre afirma que tot va malament i que com a poble som uns autèntics desgraciats a punt de l’extinció. És veritat, això no es pot negar, que aquests darrers anys hem après moltíssim a manejar la paciència, la perspectiva i la persistència. Però deixeu-me avisar que no n’hi ha mai prou i que el preu que podem pagar de perdre els nervis com a societat és altíssim. Keep calm, doncs.’

Això que diu el Director és el cinquè punt, el que més ens afecta a peu de carrer, i aquest punt el relaciono amb el tercer, on diu que no hi ha acord entre els partits sobre com s’ha de fer, però si que es vol fer. Aquí hi ha la part del poble i dels partits, i amb totes les esbatussades internes, més les plantofades i atacs de fora. Però depenem de nosaltres mateixos.

Algú d’aquí ja ha parlat de començar el període electoral fotent canya, si és una manera de clarificar coses d’acord, però faig una proposta, un intent potser sense sentit, però amb l’ànim d’ajudar a clarificar doncs, què és el què podríem compartir.

El nostre govern ha elaborat el pressupostos, amb una prioritat d’inversió en l’àmbit social com Salut, Educació, Protecció Social i puja d’impostos a les rendes més altes….

Proposo doncs que els quatre partits prenguin el compromís de dur a terme la seva aplicació, això a partir d’ara mateix, abans, durant, i després de les eleccions, guanyi qui guanyi. Els tres que hi han participat més la CUP. Sense llista única però units en aquest tema la potència d’aquest acord donaria pas a altres que haurien de venir.

Aquí és on tindria sentit, (al meu parer) la connexió imprescindible entre els punts 3r i 5è punts: un clam a peu de carrer, on hi podem participar tots, molta gent, per empènyer als partits. I continuem també les envestides a nivell de fòrum es clar. Però sense insults c……s!

Assumpció Cantalozella
Assumpció Cantalozella
31.01.2020  ·  13:14

SHAKESPEARE PUR: o et mato, a tu i a tot el projecte de diàleg Catalonia-Spain, pressupostos, i tot plegat, o mates el teu germà.
Una sessió al Parlament de les més dures que s’ han vist. Potser la més dura.

El testimoni viu del nostre govern empresonat que va venir al Parlament a dir-nos “tot menys baralles” devia evitar la profunda divisió. El President Quim Torra demostrà de seguida la seva ètica profunda i l’ amor a la gent de Catalunya-País. Gràcies, President.

ERC ha obtingut el regal de Pedro Sánchez: no parlem fins que… ERC en pes s’alça contra les paraules del PSOE que interpreten com una traïció al pacte d’ investidura de Pedro Sánchez a la Presidència. ERC, el Diputat al Congreso, Rufián, especialment, aconsegueix que al cap de poca estona, Sánchez surti disparat a les pantalles “que no…que seguimos en la mesa de diálogo i negociación”.

Només tenim un camí : el de sacrificar les ofenses, rencúnies i greuges per a anar a la llibertat del nostre poble: poder aconseguir un “referèndum d’ autodeterminació”.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
31.01.2020  ·  13:21

En aquesta campanya es tiraran els plats pel cap. I potser ens els tirarem també nosaltres.
Però el tripartit ja està dat i beneit, perque el càstig a Erc no es produirá.
Al darrer moment hi haurà una intervencio dels Tribunals espanyols contra exponents de Erc, qualsevol cosa però ben sonada, que commourà els votants infidels d’Erc.
I tornaran tots, mesells i massoquistes, a votar Erc.

Eduard Samarra
Eduard Samarra
31.01.2020  ·  13:58

Avui vull expressar el meu suport a l’Antoni Oller. S’ha explicat amb eloqüència i elegància i li demano que no deixi d’escriure en aquest espai, el qual és més enriquidor que qualsevol altre espai que se li assembli precisament per la qualitat dels seus comentaris. Mireu si no, com El Nacional van treure els comentaris perquè estava ple de trolls espanyols i algun d’indepe.

Una vegada li vaig sentir dir a “algú de la tele,” no sé si plagiant algun pensador cèlebre, que la democràcia no representa la capacitat de la societat de generar consensos, sinó el contrari, la capacitat d’assumir el dissentiment. Si em permet la llicència, potser això d’inclinar-se davant el conflicte és un residu de la ment colonitzada. Tots tenim feina a fer per a matar la colònia que portem dintre. Ho dic amb afecte.

Vostès han tingut un conflicte, però qui no diu que es pugui resoldre? O que susciti un debat encara més intens i enriquidor? El que no volem és un debat empobrit. No deixi d’escriure aquí, senyor Oller.

JOSEFA IGARTUA
JOSEFA IGARTUA
31.01.2020  ·  15:41

Fa poc temps que faig algun comentari pero m’agradan els escrits del sr. Partal i em llegeixo alguns primer en diagonal pel fet de ser llargs i que acabo si m’interessa el contingut i altres de.curts que fan l’esforç de sintetitzar. De tots en trec tema pr pensar-hi una estona. Sempre es bo compartir el que altres pensen i escriuen.
Penso que no te tanta importància el tema dels escrits del sr Oller i sr. Partal. Pero es la meva opinió. El sr Oller fará el que cregui ha de fer. Peró em sap greu que deixi d’escriure aqui. Crec que fora bo relativitzar i compartir.

Anna Garcés
Anna Garcés
31.01.2020  ·  16:10

Benvolgut Sr. Partal. Jo no acostumo a llegir els comentaris per falta de temps, però sí que llegeixo cada dia la seua editorial, i en fer vostè referència al cas concret del Sr. Oller he fet una ullada als d’avui.

Només volia recordar-li una cosa que ja m’imagino que deu tenir en compte, però voldria insistir-hi, i és que els habituals que escriuen comentaris aquí també tenen els seus propis interessos, que només ells els saben, i encara que diguin les coses amb més educació que en d’altres mitjans, no ho hem d’oblidar. I que també hi ha gent desfaenà a tot arreu. Quina faenà si els heu de contestar tots…

Ànims i endavant.

jordi Rovira
jordi Rovira
31.01.2020  ·  16:34

No puc més que remarcar l’acord absolut amb l’editorial d’avui. I ja tocava, doncs és veritat que tots tenim incrustada fins a la medul·la que nosaltres podem perdre. I és aquesta última una constatació paradoxal, sobretot quan la comparem amb la negació absoluta que en fa bona part de l’espanyolisme del fet simètric: és a dir que ells puguin perdre. Una paradoxa que ens dona una molt treballada síntesi del funcionament de l’espanyolisme; tant essencial com veritable, que fins i tot sorprèn tant com espanta si l’exposem a un contertulià de la resta d’Europa. Ningú té tan apamat l’adversari com els catalans l’aparell de l’estat espanyol. Però tot plegat no ens treu de patir. L’independentista pateix molt, i té a flor de pell de possibilitat de perdre ( jo ho anomeno el fet culer traslladat a la política i a la sort de la nostra comunitat ). Massa! Tant que donem passada a una semblança de falta total d’empoderament veritablement poc corresposta al que passa en les nostres comunitats.
Per tant, keep calm, i una mica més de fe!

Xavier Peguera
Xavier Peguera
31.01.2020  ·  17:42

Una mica de serenitat, cada vegada que prenen una decisió amb la intenció de retallar-nos la llibertat ( JEC, TS, TConstitucional, Fiscalia,etc…) estan enderrocant la façana de “cartro-pedra” de “l’exemplar democràcia espanyola” deixant a la intempèrie l’Estat Autoritari que ve del franquisme, del primoriverisme…fins a Ferran VII, Felip II.. fins a la cort d’Isabel I que tractaven al vidu Ferran de “catalanot” fins que va decidir tornar-se a casar, tenir una filla…que se li va morir, o hagués estat l’hereva de la Corona d’Aragó. Ara es descaren fins que a ningú li quedi ni una engruna de ganes de viure en aquest femer. Ara els toca a ERC i als Comuns rebre la “fúria española” que els empalarà per haver gosat “modernitzar el seu xiringuito”.

Shaudin Melgar
Shaudin Melgar
31.01.2020  ·  19:51

D’acord amb l’editorial, sobretot amb el punt 5. D’aquest tipus d’independentista de qui parles, Vicent, n’estic fins al capdemunt. Surten com bolets i, a més d’irritants, fan molt mal —és evident que esdevenen un suport molt útil a Espanya. Quan ho veus des del Canadà, com jo, amb la perspectiva més àmplia, et fa treure foc pels queixals, però pitjor els resulta als meus estudiants de cultura catalana quan ho descobreixen. Entre les picabaralles dels nostres partits i els independentistes que escampen brutícia, quedem molt malament als ulls dels joves canadencs (i no deuen ser pas només ells).

Pel que fa al Sr. Oller, no sé què volia dir en el seu comentari del dia 29, perquè no sóc dins del seu cap, però llegint el comentari s’interpreta amb claredat que es ofensiu. A partir de “Vilaweb és una empresa” fins al final d’aquest paràgraf ho vaig llegir amb la boca oberta. I pitjor que ofensiu, és injust.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes