Chester Himes

Els estudiosos de la novel·la negra nord-americana asseguren que podem distingir perfectament dues generacions d’autors. Per una banda, els qui varen començar a escriure als anys trenta, quan va començar la Gran Depressió, amb Dashiell Hammett al capdavant i la seva Collita Roja, del 1929, l’obra fundacional del gènere. Per una altra, els qui varen començar a escriure als anys cinquanta. D’aquesta segona generació, els dos millors escriptors seran Jim Thompson, que el 1964 va escriure 1280 ànimes –considerada unànimement per la crítica com la millor novel·la negra de la història– i Chester Himes (1909-1984). El festival de novel·la negra de Barcelona, BCNegra, ha decidit que Chester Himes sigui l’autor protagonista d’enguany.

Durant la presentació de les activitats a la premsa, Carlos Zanón, el comissari del festival, va explicar: ‘L’he escollit perquè m’agrada molt, perquè és bastant desconegut pel gran públic i perquè la seva obra representa molt l’essència de la novel·la negra.’ Si Zanón fos mitòman hauria pogut afegir-hi que és l’únic autor clàssic nord-americà de qui podem visitar la tomba sense haver de sortir dels Països Catalans. Perquè s’escau que Himes va passar els darrers quinze anys a Moraira, platja del terme municipal de Teulada, a la Marina Alta, i que és enterrat, d’ençà del novembre del 1984, al cementiri de Benissa.

I com redimoni va acabar a casa nostra, un dels escriptors més importants de la història de la novel·la negra? Doncs agafeu-vos fort, perquè té una història que és gairebé una novel·la. I sí, molt negra.

Himes va néixer a Jefferson City, a Missouri, el 29 de juliol de 1909, en una família benestant. El pare, Joseph Sandy Himes, era professor d’institut i la mare, Estelle Bomar Himes, una mestressa de casa mulata que feia petites feines per a la comunitat i que contribuïa a l’economia familiar cuinant pastissos per a vendre els caps de setmana a l’església. També tenia prou traça per a cosir per a cases externes. Per tant, Himes va néixer en una casa sense dificultats i va estudiar a l’institut de Cleveland, però el 1926 ja el trobem expulsat de la Universitat de Columbus, on volia estudiar medicina, perquè havia participat en un robatori.

Relats a la presó

Aquella vegada no va anar a presó i va continuar freqüentant els baixos fons de la ciutat. Aquí es féu jugador i va participar en un segon assalt a mà armada. Vint anys de presó. Va traspassar les portes de la garjola a dinou anys i en una de les seves frases memorables arribà a dir: ‘No m’ha passat res a la presó que no hagués trobat abans a fora’. Bé, una cosa sí que li va passar: va començar a llegir Dashiell Hammett i els autors clàssics de la primera fornada de la novel·la negra que publicaven a la mítica revista Black Mask i va decidir que es faria escriptor. De fet, va començar a escriure relats breus a la presó i el 1934 va publicar el primer, amb la qual cosa es pot dir que Himes va posar un peu entre els clàssics de la primera generació de la novel·la negra americana, però que sobretot es va consagrar amb la segona generació.

Després de set anys a l’ombra va ser posat en llibertat i ja no va deixar d’escriure mai més, malgrat haver de fer de tot per sobreviure. Els Estats Units encara vivien el col·lapse de la Gran Depressió i ell va fer feines de reparació en algunes urbanitzacions, es dedicà al manteniment d’edificis, féu de repartidor, de noi dels encàrrecs… fins que el 1945 va escriure Si crida, deixa’l anar, el seu primer gran èxit literari, que li permeté de dedicar-se a la literatura, tot i que ell no es va trobar mai còmode entre la societat americana del seu moment. Tant la novel·la com els relats inicials són d’una gran duresa, amb una anàlisi molt crua de la realitat americana contemporània: ‘Els americans blancs ens han deixat els negres sense vida en què creure’; ‘viure a Amèrica no et converteix en americà’; ‘el negre americà, no ho oblidem, és americà, el seu rostre pot ser africà, però el seu cor batega a ritme de Wall Street’ foren algunes de les seves afirmacions.

Els consells de Duhamel

Tip de tot això i del racisme imperant al país, el 1953 decideix d’anar-se’n a viure a París, on es troba amb més escriptors afroamericans i amb músics de jazz i on curiosament no aprèn ni una paraula de francès. I va ser quan se li van acabar els diners que va topar amb l’home que ho va canviar tot (d’ell i de tantes altres coses): Marcel Duhamel. Duhamel era llavors el director de la col·lecció ‘Série Noire’ de la totpoderosa editorial Gallimard i, a més, li havia traduït la novel·la del 1945. Es veuen en un bar, de nit, i li demana més novel·les. Llavors li dóna tot un seguit de consells, recollits més tard per James Sallis i que paga la pena de reproduir perquè són vitals per a qualsevol autor que vulgui escriure negre: ‘Agafi una idea, comenci amb acció, amb algú que fa alguna cosa, amb un home que treu una mà de la butxaca i obre una porta, la llum brilla als seus ulls, un cos jeu a terra. Es gira, mira a banda i banda del passadís… Sempre el detall de l’acció. Retrati. Faci-ho com al cinema. Les escenes sempre són visuals. Res de flux de consciència. Ens importa una fava què pensen aquest o aquell. Només ens importa què fan. Que sempre facin coses. D’una escena a una altra. No es preocupi si manca de sentit, això és per al final. Escrigui’m dues-centes vint pàgines a màquina.’

I Chester Himes les va escriure i va crear dos personatges essencials per a la  història de la novel·la negra: Fosser Jones i Taüt Jonson, dos detectius de policia negres i esprimatxats amb mètodes expeditius que han de suportar els seus caps blancs i que fan que Harry el Brut, al seu costat, sigui un escolanet. Entre el 1957 i el 1969 van protagonitzar nou títols que ens fan passejar pels llocs més infectes de Harlem, de bracet d’una rastellera de personatges en què es destaquen els estafadors, els predicadors, les prostitutes, els ionquis, els camells, els cerca-raons, les cuineres i un caramull d’éssers desesperats que no volen res més sinó sobreviure. Un retrat de la negritud més absoluta fet a partir de la negror literària més esmolada.

A la seva autobiografia diu: ‘Seia a la meva habitació i em posava histèric pensant en la història salvatge i increïble que escrivia. Però pensava que era tan sols per als francesos i que ells creurien qualsevol cosa dels americans, blancs o negres, si era prou perversa. A més a més, creia que allò que escrivia era realisme. No se’m va ocórrer mai que pogués escriure absurd. El realisme i l’absurd són tan semblants en la vida dels negres americans que no es pot dir on hi ha la diferència.’

Així i tot, a París encara no s’acabava de trobar bé. Va ser quan la seva dona, la Leslie, li va proposar d’anar a Moraira. Necessitava un lloc tranquil, fora de la gran ciutat, i sense tants prejudicis com París o com qualsevol ciutat nord-americana. Els Estats Units bullien plens de conflictes racials i els Himes no hi volien tornar. Himes i la seva dona havien conegut Mallorca i hi havien passat una petita temporada el 1958. Hi havien trobat més expatriats, i sempre havien pensat que podria ser un bon lloc per a retirar-se. Però el 1969 la costa del sud del país era molt més barata que una Mallorca on ja havia començat el turisme. I es van decidir per la platja de Benissa, on ell va passar molt desapercebut i on va anar vivint més o manco bé gràcies a les bones vendes de les seves obres, allunyat dels veïns que s’hi varen anar instal·lant. Hi havia un factor decisiu, que és que amb cotxe es podia desplaçar amb molta tranquil·litat fins a Madrid, on de tant en tant es trobava amb els seus editors, una comoditat afegida.

A Moraira va continuar escrivint força relats breus –tots els contes varen aparèixer el 1990 en un sol volum encara no traduït– i també dos volums autobiogràfics i una novel·la que no tenia res a veure amb la sèrie dels personatges que l’han fet famós.

Tot i que les novel·les i relats de Himes pertanyen a gèneres diversos, especialment la novel·la negra i la de denúncia política, totes tenen en comú el tractament del problema racial als Estats Units. Himes ha viscut una nova valoració d’ençà que a la universitat es van introduir els anomenats estudis culturals a les humanitats i a les teories de la crítica literària. Això va fer que la seva obra, que havia estat una mica marginada pel fet que l’havia escrita un autor afroamericà, es tornés a llegir i a valorar. Avui Himes es troba entre els millors autors de novel·la negra de la història i, llegint-lo, s’entén que compleix tots els paràmetres del gènere: et deixa desassossegat.

Ara seria bo que algun editor nostrat es decidís a traduir-ne tota la sèrie, de cap a cap, al català. Himes sí que és el ‘nostre’ clàssic.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb