Charlotte Delbo
Charlotte Delbo.

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Explicava Maria Bohigas, responsable de Club Editor, en una entrevista del mes passat amb motiu dels seixanta anys de l’editorial, que aquest any de commemoracions el segell publicaria un text que donava sentit al fet de ser editora: La mesura dels nostres dies, de Charlotte Delbo, en una traducció de Valèria Gaillard. Bohigas deia que l’obra se situava en els fonaments del catàleg perquè era una obra primordial: ‘Perquè toquem una cosa que ha de ser sentida, ha de ser tinguda en compte i ha de fertilitzar la gent que llegeix’, deia. I ens en va parlar. Aquest febrer ha sortit l’obra i per això recuperem i ampliem les reflexions que Maria Bohigas va fer sobre el llibre de Charlotte Delbo (1913-1985), supervivent dels camps d’extermini durant la Segona Guerra Mundial.

Explica Maria Bohigas:

«Charlotte Delbo va ser a la Resistència en l’època de l’ocupació de França pels alemanys. Havia estat de les Joventuts Comunistes, filla d’immigrants italians, escenògrafa i ajudant de direcció de Louis Jouvet. El 1943 va caure en una batuda, el marit va ser afusellat i ella deportada a Auschwitz, amb 230 presoneres polítiques més. També va passar pels camps de Birkenau i Ravensbrück. Va ser alliberada el dia de Sant Jordi, el 23 d’abril de 1945.

Quan va tornar, va ser de les qui va voler reprendre el treball immediatament, va anar a buscar el Jouvet i es va reincorporar al teatre. Però al cap de no res va haver de deixar-ho, perquè físicament li era impossible. Tot i que no volia, la van enviar a fer repòs forçat i durant aquell temps va escriure un llibre que es diu Cap de nosaltres tornarà. No el va publicar immediatament, perquè el volia deixar dormir, perquè es feia la gran pregunta: ‘El llibre és capaç de dir el que vull dir o no ho és?’ No el va publicar fins al 1965.

Els primers textos que va publicar en nom propi no tracten de la deportació sinó que de la guerra d’Algèria. Delbo va ser una dona que va conservar sempre el sentit de la responsabilitat individual dins una societat. La responsabilitat que et diu: ‘Pren sempre la paraula contra la injustícia. Sempre.’ És una frontera clara que fa que qualsevol postveritat se’n vagi a pastar fang.

Una altra gran pregunta que genera l’obra de la Delbo és: per què l’imaginari col·lectiu de la Resistència i de la deportació és masculí? Per què tenim tan poques imatges, tan pocs relats, tan poca relació amb la literatura testimonial o no testimonial escrita per les dones?

La publicació de Cap de nosaltres tornarà va coincidir amb els vint anys de l’alliberament dels camps. Les deportades, en el moment de separar-se havien dit: ‘D’aquí a vint anys ens retrobarem’ (aquesta idea romàntica, infantil, de no perdre’s del tot i, al mateix temps, la consciència que la vida les separarà). I entre la publicació del llibre i la celebració d’aquest retrobament amb les companyes, la Delbo se’n va a veure, una per una, les companyes que encara són vives, amb una pregunta tàcita, que al llibre no apareix: Com ha estat la vida durant aquests vint anys?

D’aquell recull de testimonis en va fer el llibre La mesura dels nostres dies, que és el que publiquem ara. Tot ho escriu en primera persona, però els relats són de dones diferents. Cada capítol porta el nom de la companya que ha anat a veure i que s’explica. Hi ha vides molt diferents, hi ha actituds molt diferents. La mesura dels nostres dies és la tercera part de la trilogia Auschwitz i després. L’any vinent, que serà el setanta-cinquè aniversari de l’alliberament dels camps, publicarem Cap de nosaltres tornarà i una altra obra, que es diu Un coneixement inútil

 

Fitxa policíaca de Charlotte Delbo, abans de la deportació.

«La mesura dels nostres dies és anar a veure les companyes i preguntar-los com han viscut. Els altres dos volums entren en l’univers de l’experiència de la deportació. Però la Delbo té una cosa excepcional que fa que després d’ella ja no puguis llegir igual la literatura que parla dels camps de concentració. A més, escriu d’una manera que et permet de fer l’extrapolació al teu present.

La seva experiència davant la deportació és una experiència en què la solidaritat és clau per a la supervivència. És l’anti-zona grisa. Les que han sobreviscut ho han fet perquè s’havien organitzat com si fossin famílies, com si fossin clans. Penseu que tenien una companya a la qual li van haver d’amputar d’una cama dins del camp, cosa que implicava que hauria hagut d’anar directament al crematori, i va sortir viva, perquè l’amagaven.

Això són coses molt potents. I què té a veure tot això amb el present? Doncs molt. Estem envoltats de gent que viu al carrer, gent que no té on viure, envoltats d’una pressió de desgràcia enorme i arreu. No sé si heu llegit el llibre de Juan Pablo Villalobos que es diu Yo también tuve un sueño. Un llibre absolutament impressionant sobre els nens de Mèxic que han de passar la frontera cap als Estats Units. En Villalobos és un autor que és novel·lista i amb aquest llibre es posa al servei de les veus dels infants per transmetre’t, a tu, d’una manera aguda, què significa allò que tu pots ignorar. I la Delbo té això: aconsegueix que allò de què et parla no sigui un fet de fa vuitanta anys, sinó que entenguis que és el teu present, també. Tu pots fer-ne perfectament l’extrapolació. París és plena de gent al carrer. Barcelona és plena de gent al carrer. És la realitat de les persones que estan excloses del territori en què és possible de ser mínimament feliç si vols. Aquesta idea que segons on has caigut, uns quedem del cantó on la felicitat és possible i els altres no. I compartint l’espai.»

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.