valle de los caídos

Fa uns quants anys, vaig escriure que, si la dictadura franquista hagués comparegut davant un tribunal internacional de justícia, Javier Cercas no hauria pogut escriure Soldados de Salamina, llevat que, condemnats solemnement els crims d’aquell règim i restaurat l’honor de les seves víctimes, l’escriptor hagués adoptat la figura del revisionista que nega legitimitat a la sentència a la manera dels qui ho fan amb l’Holocaust. A propòsit d’això, val la pena de recordar el recentment traspassat historiador Ronald Fraser quan parla de ‘memòria històrica’: ‘No hi pot haver una memòria històrica, pel fet que la memòria és subjectiva, individual. Hi ha tantes memòries com supervivents hi ha de la contesa. A més, la memòria és selectiva, i quan es tracta de dades objectives, allunyades en el temps, no sempre és fiable. I, finalment, la memòria d’esdeveniments passats s’ajusta segons les necessitats polítiques, socials o culturals de l’individu en el present. En altres paraules, el present influeix en el record del passat.’ D’aquí, la facilitat amb què una construcció literària sobre un fet contingent, com l’esmentada Soldados de Salamina, s’ha pogut convertir per a tants lectors en discurs intel·lectual, o sigui relat, que acudia a superar els esqueixaments produïts per un fet històric com la guerra civil d’Espanya. La literatura fica el nas en els derelictes d’allò que no s’ha dit, que no es pot dir, o que no es gosa dir, però, a hores d’ara, no sé pas si un escriptor anònim ja deu escriure la novel·la de les fosses comunes de cuneta per tal que la comprensió de la naturalesa humana ajudi a fer el dol col·lectiu, perquè l’individual ja l’ha fet cadascú pel seu compte, a la seva manera, i enmig d’un silenci commovedor –a diferència de l’esperpent del Valle de los Caídos amb la mòmia franquista.

Els historiadors solvents ja han donat material de sobra a la justícia per a esbrinar els crims contra la humanitat comesos per la dictadura franquista, que els equilibris polítics no permetran de començar a investigar fins qui sap quan, i que podrien ser oportunament congelats per la hipoteca material –ho dic bé: material, en termes de manteniment d’estructures de poder– que imposa el neofranquisme rampant als partits del règim del 78. A falta de justícia, és fàcil col·locar sobre el passat una memòria de ficció a càrrec de tota mena de narradors, siguin novel·listes, escrividors o falsos historiadors, que no permeti d’accedir a la veritat que, tard o d’hora, hauria de permetre de convertir aquella barbàrie en un esdeveniment històricament contextualitzat i poder tancar-ne de debò les ferides. Una veritat que hauria d’anar lligada, com defensava Robert Musil, a la consideració de l’individu com a instrument de la cultura: ‘Saber, llibertat –no com a concepte polític, sinó psicològic–, gosadia, inquietud d’esperit, plaer investigador, franquesa, responsabilitat –si aquestes qualitats no recolzen en tothom, no apareixeran els talents particulars […]. També hi ha de ser present l’amor a la veritat; i voldria esmentar-ho perquè avui dia no és gaire gran, i perquè allò que anomenem cultura no té, evidentment, com a criteri el concepte de veritat de manera immediata, però, tanmateix, cap cultura no pot descansar damunt una relació esmunyedissa amb la veritat.’ (Si el pobre Musil aixequés el cap, ja no podria parlar de veritat ‘esmunyedissa’, sinó de fake news ‘aclaparadores’: fa poc Resina deia en un article que el feixisme actua, precisament, per imposar la mentida sobre la veritat, com fan a hores d’ara els guàrdies civils i els seus mentors intel·lectuals en el procés farsa de Madrid.) Per la seva banda, Milan Kundera lamenta no haver disposat d’una gran novel·la que li permetés de combregar amb l’esperit de la renaixença txeca, però l”ànima’ d’un moment històric, plasmada en una obra de ficció, no és pas la veritat, sinó el resultat del xoc de la sensibilitat d’un escriptor amb la realitat que l’envolta. La veritat vol dir establir que, en el pla de la realitat verificable, algú va fer alguna cosa i saber-ne extreure les conclusions pertinents. L’escriptor treballa sobre una abstracció de vida capaç de commoure, però alhora defineix el terreny de joc propici al seu relat: s’entén, doncs, que, si ens limiten a llegir La cartoixa de Parma,malament podrem acostar-nos a les raons últimes de la derrota de Napoleó a Waterloo (dit sigui, de passada, sense intenció), tot i el ‘component humà’ que tragina el relat d’aquella batalla en la novel·la de Stendhal.

Diumenge passat, Javier Cercas es treia definitivament la màscara de la impostura del seu relat justificador d’això que podríem anomenar causalitat impersonal del franquisme, en un article a El País Semanal que mereix passar a la història de la infàmia per l’insult que representa a la intel·ligència del lector mitjanament informat. L’escriptor extremeny-gironí té la gosadia d’agafar en préstec Antonio Machado per demostrar al lector distret que, si l’escriptor andalús fos viu, ‘pensaria que, encara que sigui pobra, dèbil i insuficient, la democràcia d’avui és, humanament, la victòria de la II República’. (N.B.: uns paràgrafs abans, l’articulista ja s’ha encarregat de dir-nos que la república de 1931 i la monarquia de 1978 són sengles democràcies, però què dic: ‘La democràcia de 1978 seria hereva de la de 1931 […], una hereva millorada [!?]’.) O sigui, que haurà calgut una dictadura militar-feixista de quaranta anys per a fer renéixer de les cendres de milers de morts, ultra de les fatigues i misèries d’altres milers de represaliats i exiliats, la II República que fou substituïda, segons Cercas, per una ‘transició que va engendrar una democràcia semblant a la de 1936’… Naturalment (i això ho dic jo, perquè l’articulista, en aquest punt, esdevé amnèsic), amb una esquerra acoquinada pels grups feixistes que assassinaven impunement –des d’Atocha a Yolanda González–, pels militars franquistes omnipresents—cop d’estat del 23-F– i per la rendició dels partits comunistes occidentals als dictats de la guerra freda des del cop d’estat a Xile el 1973. Entretant, agrairem al goig impersonal de la història que, després de condemnar-nos a quaranta anys d’ignomínia, ens retornés una democràcia en forma de monarquia corrompuda fins al moll de l’os. No pas per casualitat, és clar, el novel·lador espanyol ‘oblida’ els ajuts públics a la medul·la del neofranquisme rampant (FAES, Fundación Francisco Franco, Fundación José Antonio Primo de Rivera i tutti quanti), mentre el Tribunal Suprem nega fons a les famílies que voldrien desenterrar les restes d’afusellats els primes dies de la insurrecció militar contra aquella ‘república’ que Cercas ressuscita amb tanta facúndia novel·lera.

I tot plegat enmig de la farsa d’un judici contra una gent que, com ha deixat escrit Jordi Muñoz, només pretenia donar veu a la voluntat majoritària de fer un referèndum per a eixamplar el perímetre de la democràcia –tan lloada per Cercas–, enfront d’un estat que, per defensar la cotilla jurídica i institucional al servei de la seva unitat territorial, ha hagut de trair el principi liberal que sustentava contra el desig de democràcia d’aquella majoria de catalans (el famós 80%, que ningú voldrà comprovar fins on arriba), com bé demostren Marchena i els mariachis de la violència imaginada, imaginària i imaginativa, com va provar ahir –tàcitament, és clar– el Cantinflas del judici, un tal Baena, de conxorxa amb la fiscalia.

Ves que no aparegui un escrividor que pretengui fer-nos creure que fóra desitjable un retorn al plistocè per a celebrar la victòria pòstuma de l’Homo sapiens.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb