Centenaris oficials, uns altres que no ho són i cartes que no lliguen

"Si Guillem Viladot no és un creador amb prou rellevància per a dedicar-li un centenari oficial, qui de Ponent s'ho mereix als ulls de la capital?"

Joan Minguet Batllori
Joan Minguet Batllori
18.01.2022 - 20:51
Actualització: 18.01.2022 - 19:09
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Malauradament, els debats culturals solen interessar poc el gruix de la ciutadania. Hem fet alguna cosa malament. O també és que ens ajuden poc: tothom opina sobre l’esport perquè les televisions i els mitjans hi dediquen temps i temps, per enverinar el pensament crític. I, en canvi, la cultura l’arraconen a unes càpsules informatives insubstancials. I sovint en fan broma, mentre que sobre l’esport es mostren circumspectes i transcendentals. El món al revés: ningú no es pregunta, per exemple, per què Xavier Bosch entra a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans; o per què Toni Cruanyes guanya un premi literari important amb el seu primer llibre de narrativa. Dic preguntar-s’ho, només això; perquè si donem voltes i més voltes a les futilitats del Barça també hauríem de debatre sobre coses com aquestes.

Coses també com la que ha passat amb la decisió de la Generalitat de relegar el centenari de Guillem Viladot a segona divisió, no convertir-lo en centenari oficial, i no recular malgrat les protestes que s’han generat arran d’aquesta mesura. Per exemple, un manifest que podeu llegir i signar en aquesta pàgina. En aquest mateix mitjà ja ho han explicat, si no em descompto, Teresa Ibars i Joan Safont. Un resum: fa temps que des d’Agramunt (des de la Fundació Guillem Viladot “Lo Pardal”) es prepara el centenari del seu naixement. Ja hi ha un programa extens d’exposicions i de publicacions de llibres inèdits o reedicions d’algunes de les editorials més prestigioses (en realitat, totes ho són) del país. Està tot endegat, però falta suport (com sempre en el món de la cultura) per a sostenir-ho tot, i per a generar més activitats, per a respondre a la il·lusió que aquest centenari ha despertat en la gent de Ponent. I la Generalitat ho sabia i, malgrat tot, ha decidit que el centenari Viladot no mereixia ser a la lliga de campions.

A partir d’aquí, hi ha qui pot preguntar-se qui era Viladot i si no en fem un gra massa amb el greuge; hi ha qui pot pensar que això dels centenaris és una manera subsidiària d’enfrontar-se a la cultura; hi ha els qui sempre es posen de part del poder i donaran per segur que la comissió institucional que ha declarat els centenaris oficials i n’ha rebutjat uns altres ho ha fet amb rigor… I aquí és on m’interessaria destacar una cosa, o un parell o tres de coses.

Primer de tot: el món de la cultura no és com l’esport, o no ho hauria de ser. No es tracta d’entrar en competicions absurdes. En aquest cas, no es tracta d’oposar l’obra de Viladot als qui han aconseguit el premi gros, un centenari oficial: en el camp de la cultura, Francesc Català-Roca, Gabriel Ferrater i Joan Fuster. Qui pot negar l’excel·lència d’aquests personatges i d’altres dones i homes que de segur que podien ser recordats? Aquí no es tracta de competir. La qüestió principal és conèixer les regles del joc. I saber-ne els objectius i els procediments.

Quant als objectius, es tracta de ponderar la importància històrica d’aquell de qui se celebra la commemoració, oi? Sobre Viladot ningú no en diu males paraules, però els fets demostren que el posen per dessota de la resta. Aleshores, caldria fer unes altres consideracions: que el centenari Viladot ha estat treballat prèviament hauria de comptar, no?; que no solament va ser un escriptor proteïforme, sinó que va ser pioner en la poesia concreta, en la investigació artística i que va crear ell tot sol un museu d’art objectual i de poesia visual a Agramunt també caldria posar-ho a la balança, veritat?; i, encara més, que les terres de Ponent, tantes vegades oblidades pel centralisme cultural barceloní, fos commemorat amb la figura de Viladot sembla que és un argument important, oi? Perquè si Guillem Viladot no és un creador amb prou rellevància per a dedicar-li un centenari oficial, qui de Ponent s’ho mereix als ulls de la capital? Vull dir algú que, com Viladot, va fer de Ponent el seu lloc principal d’acció, reivindicant la importància de la perifèria –o del no-centre–per a la cultura catalana. Fent d’això un lloc de combat, “sóc un poeta (o)ponent”, com ell mateix, murri, es qualificava. I, pel que sembla, ho ha de continuar sent, si la Generalitat no es fa enrere.

Quant als procediments, és una mica lleig (no, una mica no) que davant del manifest que han firmat moltes persones i dels articles de protesta per l’exclusió de Viladot, no hi hagi cap resposta que expliqui amb arguments els motius de l’exclusió. Una de les poques respostes que coneixem arriba per mitjà d’una entrevista que la periodista Maria Palau va fer a la consellera de Cultura. Natàlia Garriga hi concloïa això: “Farem gairebé el mateix que faríem si hagués entrat en la llista de les commemoracions del govern.” Caram! Això és un argument? Doncs si han de fer el mateix, que incloguin Viladot a la “Champions”, no?

Però hi ha uns altres procediments i uns altres silencis que m’amoïnen. D’entrada, la Generalitat es defensa dient que la decisió de les commemoracions oficials (i de l’exclusió dels qui no es mereixen aquest rang) és d’una comissió. Si teniu ganes d’anar al Diari Oficial de la Generalitat trobareu la composició d’aquesta comissió. I corroborareu que és farcida de funcionaris de confiança del govern, directors i secretaris generals per a fer i desfer. És a dir, funcionaris que accepten submisament allò que decideixen els polítics, els seus caps, i de qui depenen els seus sous.

En la comissió, però, hi figuraven més persones en representació d’entitats importants del país. Que, per tant, són responsables també d’allò que va decidir la Comissió de Commemoracions. I que han callat arran de les queixes d’alguns dels seus col·legues i, fins i tot, socis de les entitats que representen. Òmnium Cultural, per exemple, forma part de la comissió. Jordi Cuixart, el seu president, va ser nomenat per a formar-ne part. I si ell no hi podia assumir-ho, tenia un suplent que representava l’entitat. Molts socis i delegacions senceres d’Òmnium de les terres de Lleida han expressat el rebuig a l’exclusió de Viladot, signant el manifest que he enllaçat abans. I, de moment, encara no ha arribat cap explicació de la junta directiva de l’entitat sobre per què va acceptar l’exclusió de Viladot de les commemoracions oficials. I per què no reconsideren la seva posició.

Una altra representant en aquesta comissió és Bel Olid, com a presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Si ella no hi va anar, hi havia designada una altra representant d’aquesta entitat. En tot cas, tampoc no ha explicat quina és la seva posició sobre el centenari Viladot. El seu silenci és significatiu si tenim en compte que uns quants escriptors en llengua catalana (no sé si són socis de l’entitat que presideix, segur que alguns sí) també s’han manifestat en contra de relegar la figura de Viladot. (En la comissió també hi havia Isona Passola, presidenta de l’Ateneu Barcelonès; i allà es va decidir que l’Ateneu celebrés enguany i de manera oficial els seus cent cinquanta anys d’existència. Caram! I més carams! Va sortir de la reunió mentre es prenia l’acord, per allò de guardar les formes? O tot es va dirimir en un clima de complicitats sense tenir en compte la lletjor ètica que això significava?)

Tot el que he explicat fins ara va sobre el centenari Viladot. Però, si us hi fixeu, és un símptoma de com es fan les coses en el món de la política, també en el de la política cultural. Resulta que ERC ha arribat al Departament de Cultura per a repetir alguns comportaments dels partits que l’havien ocupada els darrers anys. I si prenen una decisió, tots els militants del partit se sotmeten a les directrius i consignes de la direcció, encara que abans d’això alguns havien defensat Viladot (i un centenari oficial per a ell i per la seva trajectòria) amb entusiasme.

Per una vegada, seria bo que la Generalitat rectifiqués. No tan sols perquè la figura de Viladot sigui coneguda arreu del territori català; no tan sols perquè no es torni a carregar una ofensa sobre la cultura ponentina; la cosa més important seria que s’esmenés la decisió per demostrar que els polítics i els representants d’entitats culturals del país no viuen en una bombolla barcelonina, impenetrable i aviciada.

PS: Dies després d’haver enviat aquest article a la redacció, el president de la Fundació “Lo Pardal”, Jordi Viladot, diu per Catalunya Ràdio que han arribat a un acord amb el Departament de Cultura de la Generalitat per a treballar en el centenari del seu oncle. De segur que aquest acord és fruit de la pressió que s’ha fet. Som-hi, doncs. Fem un centenari ric i “oponent”. De l’article, no en toco res, perquè el que hi dic em sembla que explica objectius i procediments que caldria revisar per a ocasions futures.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies