A la ciutat de Barcelona, hi ha uns quants barris guarden la fesomia del poble que van ser. Horta, Sant Andreu, Sants, Gràcia… Petits carrers i places harmonitzen amb un particular tarannà veïnal, de petita comunitat, de comerç de proximitat, de botiga amb alguna especialització que fidelitza per la qualitat i el coneixement d’allò que s’hi ven, i per una atenció personal que crea confiança.

Aquest és el cas de la camiseria i roba d’home Arc Iris, situada al número 198 del carrer Gran de Gràcia, fent xamfrà amb la plaça Trilla. L’any 1925, en un local de la vora, Josep Riera Moll i Joana Obré Pros havien obert un establiment de mitges i mitjons que, un any després, van traslladar on és avui.

El gener del 1936, hi va començar a treballar com a dependent un jove de setze anys, de nom Francesc Candell Espona. Mesos després, quan esclatà la guerra del 36, el jove se’n va anar tres anys al front i, quan el conflicte acabà, es reincorporà a la botiga. El negoci, aleshores, malgrat les penúries i dificultats de la postguerra, es va ampliar amb la introducció de camises i gèneres de punt i, l’any 1947, la pubilla dels fundadors, Montserrat Riera Obré, va contraure matrimoni amb en Francesc, el dependent.

Com passava en tants altres comerços a peu de carrer, els propietaris tenien l’habitatge a la rebotiga, o al pis de dalt en alguns casos. Així és que, fos l’hora que fos, moltes vegades sonava el timbre i sortien, i de bon grat, a vendre una camisa.

Però l’any 62, un negoci en plena forma va dur la família a ampliar la botiga incorporant-hi la part de darrere, on hi havia hagut les estances i la cuina de l’habitatge familiar. En aquell domicili havien nascut Joana Candell Riera i el seu germà. La Joana, que és ara al capdavant del negoci, explica que anaven a l’escola Virtèlia i cada tarda, quan sortien, anaven a la botiga. “Era on treballaven els meus pares, però també era casa nostra, és clar. Jo m’estimava molt més ser a la botiga que no pas seure a fer els deures.”

De totes maneres, la Joana va acabar estudiant turisme, una matèria que, diu, només ha aplicat viatjant, perquè de seguida que va acabar de formar-s’hi es va posar a despatxar a la botiga. Els avis paterns eren de Torelló, la població d’Osona on passaven els estius, i on va conèixer el seu home, Francesc Capdevila Martí, que és fill d’allà. En Francesc va baixar a estudiar químiques a Barcelona, però després del primer any es va adonar que no hi encaixava i no va voler continuar.

Aleshores, va fer cas del suggeriment de la Montserrat, que li va dir: “Vine a la botiga!” I ja s’hi va quedar. “Vaig fer l’aprenentatge treballant, aquí la pràctica t’ensenya”, exposa en Francesc, que va aprendre-ho tot dels colls forts de les camises, dels pantalons, tirants, cinturons, americanes i jerseis. El seu sogre havia fet un curs de camiser i feien camises a mida.

El client que busca el consell de l’expert

De mica en mica, havien anat afegint més peces de roba masculina. “Sempre ha estat una botiga especialitzada en home. Només durant uns pocs anys van tenir-hi roba de dona, però ho van acabar deixant. Aquí podem vestir els senyors de cap a peus”, comenta la Joana. “Ja sabem que hi ha moltes cadenes de roba on un home també es pot vestir, però aquí ve un perfil de client de mitjana edat i gran a qui agrada que l’atenguis, que estiguis per ell, i que aprecia, sobretot, la qualitat i aquest servei més personal. La major part de la nostra clientela entra i diu ‘hola, bon dia’, t’explica les seves coses i busca consell”, comenten la Joana i en Francesc. “Aquesta és una botiga de barri, i de Barcelona, perquè també vénen d’uns altres districtes a comprar. Hi ha qui, malgrat que hagi deixat de viure a Gràcia, continua venint a proveir-se de la roba amb nosaltres. Ara, cada vegada més, vénen clients de l’Eixample, de Sants i de més lluny, perquè de comerços així, propers, ja no n’hi ha on ells viuen.”

Durant uns anys, mentre en Francesc va ser al capdavant de la botiga de roba d’home, la Montserrat va portar, a la cantonada del davant de la mateixa plaça, una botiga de roba de nadons i per a la llar. Havia tancat una casa de màquines de cosir i van aprofitar l’oportunitat per obrir aquest segon negoci, que va ser molt innovador. També van posar-hi el nom d’Arc Iris. Per això, tal com explica la parella, hi havia qui es referia a la plaça Trilla com la plaça de l’Arc Iris. Però, després de la pandèmia, la Joana, amb el lament de la clientela, va decidir de tancar-la i tornar darrere el taulell de la camiseria.

En Francesc i la Montserrat tenen dues filles que, per festes, sempre donen un cop de mà al negoci familiar. Però aquesta quarta generació ja té la seva carrera i la seva feina. De moment, si més no, la seva projecció professional no rau en aquest transitat xamfrà de Gràcia. Ara fa justament un any, amb motiu del centenari de la botiga, van organitzar una gran festa que va desplegar, fins i tot, un petit teatre a la plaça on actors del Cercle de Gràcia varen representar vivències que són part de la història de la botiga Arc Iris. Tot un segle venent roba d’home en una cantonada del barri dóna per farcir un argument interessant. Molts moments de la vida dels graciencs s’han viscut vestits amb una camisa feta a mida o comprada en aquest establiment veí.

Entre alguns d’aquests veïns, la celebració dels cent anys va suscitar la por d’un comiat imminent, veient que havien decidit tancar l’altra botiga tot i comptar amb un bon reguitzell de clientes. “Em sento molt satisfeta de tots els anys que la vaig tenir, i me’n queda un bon record. I aquí, quan sigui –que no ara– passarà igual”, comenta.

Dos dependents, un dels quals treballava a la botiga de la Joana, acompanyen la Joana i en Francesc en aquesta bonica missió de continuar donant consell i roba produïda a prop als clients del barri de Gràcia, de la ciutat de Barcelona, d’allà on sigui que vinguin, també a turistes que caminen cercant comerç més singular, perquè aprecien allò que no troben enlloc més.

En els cent anys d’història de la botiga, els tres mesos que la van haver de tenir tancada per la pandèmia de la covid és l’única vegada que no s’ha pogut despatxar. “Això no havia passat ni durant la guerra civil, que, segons explicaven a casa, s’havia arribat a vendre per la porta del darrere, i havent d’abaixar algun cop la persiana, això sí, però tancar, mai”, explica la néta del fundador de l’Arc Iris.

Emmarcat en diferents plafons, al fons de la camiseria, hi ha penjat un resum de la història del comerç. En recull els moments més destacables i s’hi veu com, segons el moment polític, el nom de la botiga apareix al rètol en català o en castellà. Una fotografia de la festa de Sant Medir rememora la celebració que encara avui treu la gent als carrers cada 3 de març, amb moltíssim entusiasme, especialment, al barri de Gràcia.

La filosofia del negoci familiar també traspua en aquesta biografia de la botiga: “Continuem defensant la salutació amable, el bon dia sincer i aquella experiència única que només es troba a peu de carrer, cara a cara”, hi llegim.

Agraïts als veïns, als clients fidels que els han permès d’arribar a celebrar cent anys d’aquesta botiga que va començar, modestament, venent mitges i mitjons i roba interior d’home. Ha estat una manera de guanyar-se la vida, però també un compromís “amb la qualitat d’un producte confeccionat a prop”, subratllen. Un tret diferencial, quant a la roba, però també en la manera de comprar, i de fer barri i ciutat propera, tot donant llum i relacions humanes a peu de carrer.