07.01.2018 - 22:00
Avui, 8 de gener de 2018, fa cent anys exactes que el vint-i-vuitè president dels Estats Units, Thomas Woodrow Wilson, va pronunciar davant el congrés nord-americà el discurs que ha quedat per a la història com el de la proclamació dels Catorze Punts. Poques vegades, molt poques, una proposta política ha estat capaç de redibuixar tantes fronteres mundials.
Acabada la primera gran guerra, amb la intervenció del seu país en favor dels aliats i en contra d’Alemanya, Wilson va formular al congrés dels Estats Units les condicions que considerava necessàries per a una pau estable en el continent europeu, condicions que incloïen dos principis bàsics que, d’aleshores ençà, han canviat la política internacional i el món: l’afirmació del dret d’autodeterminació, del dret de cada poble a crear el seu propi estat independent i la necessitat de crear un organisme on es puguin agrupar tots els estats del món. Aspiració concretada, primer, en la Societat de Nacions i, finalment, en l’organització que avui és l’ONU.
Un any abans del discurs, Wilson havia demanat al mateix congrés d’entrar en guerra, decisió que va canviar el curs del conflicte. Durant molt de temps, els americans havien evitat d’involucrar-s’hi, però finalment, sobretot després dels atacs alemanys contra vaixells com el Lusitania, que van causar la mort de ciutadans dels Estats Units, l’opinió pública va tombar a favor de participar-hi.
En un clar contrast amb la política fortament intervencionista i imperialista respecte de l’Amèrica Llatina, el president dels Estats Units va proposar per a Europa una política que, de fet, va significar la fi dels grans imperis de l’Europa central i oriental i que emergissin tot de nacions noves. Encara avui, l’impacte d’aquelles decisions és gran. Les restes de les fronteres que va dissenyar es poden veure pràcticament per tot el mapa continental.
Així, la declaració dels Catorze Punts va acabar propiciant els següents canvis territorials, molts dels quals a expenses de l’Alemanya derrotada:
—Bèlgica va renàixer com a estat i la sobirania va ser restaurada.
—Una part del nord d’Alemanya poblada per danesos va passar a Dinamarca.
—Alsàcia i Lorena van passar d’Alemanya a França, restituint les fronteres anteriors a la guerra franco-prussiana, però al mateix temps, es va generar un greuge que els nazis van aprofitar, anys després, per arribar al poder.
—Les fronteres d’Itàlia, sobretot al nord, es van redibuixar d’acord amb criteris de llengua i cultura, però no sempre, tal com queda clar amb la incorporació a la nova Itàlia d’una part del Tirol per raons geogràfiques d’estratègia militar.
—Romania, Sèrbia i Montenegro van esdevenir estats, i es va reconèixer l’accés lliure de Sèrbia al mar i el pas de Transsilvània al nou estat romanès.
—Els pobles de l’imperi austro-hongarès, entre els quals Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, una bona part d’Itàlia i una part substancial de l’actual Ucraïna, obtenien el dret d’autodeterminació, assegurant-se que cadascun podria tenir un desenvolupament autònom. Això no va portar necessàriament a la independència de tots aquests pobles: en el cas dels eslaus del sud, va emergir la federació iugoslava.
—Txecoslovàquia va aparèixer com a nou estat independent, reunint els txecs i els eslovacs.
—Rússia va ser reconeguda com un actor internacional, es van retirar totes les tropes estrangeres del seu territori i va ser convidada a participar en els afers internacionals.
—Es va assegurar a Turquia l’existència com a estat, però els altres territoris de l’imperi turc tenien assegurat el dret a la independència o a una àmplia autonomia. En la banda de Llevant de l’imperi, el disseny de Wilson no es va aplicar mai del tot, però preveia l’existència d’un estat kurd i d’una Armènia, encara avui coneguda com ‘l’Armènia wilsoniana’, molt més gran que l’actual. S’establien també els protectorats francès i britànic sobre Palestina i el Llevant, protectorats que acabarien dibuixant, amb els anys, el mapa dels actuals estats de la zona, i a més, s’assegurava el pas lliure dels vaixells de tots els estats pels estrets dels Dardanels i el Bòsfor.
—Finalment, es creava un estat polonès independent, amb eixida a mar obert i afegint-hi la Galícia ucraïnesa.
En paral·lel a aquest immens redisseny del mapa europeu, que anava de Bèlgica a Armènia i de Rússia a Bòsnia, Wilson va impulsar també el lliure comerç mundial i la lliure navegació, i va reclamar la creació d’una organització que, passats uns anys, acabaria essent la Societat de les Nacions, precedent de l’actual ONU. Aquesta organització havia de ser la garant de la independència dels estats petits i havia de servir per a evitar futures guerres. El fracàs a l’hora d’evitar la Segona Guerra Mundial va significar el final de la Societat de Nacions, que va ser substituïda per l’ONU en acabar la contesa. El nom era diferent, però la voluntat era la mateixa que Wilson havia previst en el seu discurs.
Amb tot, les propostes de Wilson no van servir per a evitar la Segona Guerra Mundial, ja que, després de la Pau de Versalles, a Alemanya va nàixer un esperit de venjança basat en la idea que França l’havia volguda humiliar. La famosa clàusula 231 del Tractat, que exigia unes reparacions econòmiques completament desproporcionades, va servir finalment per a alimentar el nazisme que va basar bona part del seu ascens en la idea que els aliats havien abusat d’Alemanya al final del conflicte. Wilson no va poder acudir a la Conferència de Versalles per una malaltia, i molts historiadors sostenen que el primer ministre francès, George Clemenceau, va aprofitar l’absència del president americà per portar les reivindicacions de reparació franceses fins al punt considerat excessiu pels alemanys.
Malgrat tot, a Thomas Woodrow Wilson li van atorgar el premi Nobel de la Pau el 1919 per la contribució al disseny de la pau posterior a la Primera Guerra Mundial i per la idea de crear una Societat de Nacions que pogués arbitrar en els conflictes internacionals i evitar-ne de nous. Un premi merescut que serveix, a més, per a distingir-lo com l’home que ha tingut més influència en la creació dels estats actuals. Sense les seves decisions, avui la majoria d’Europa tindria unes fronteres completament diferents i moltes nacions no tindrien assegurada la seva existència en forma d’estat.
Els Catorze Punts de Wilson van inspirar també els moviments nacionalistes arreu del món, també el primer independentisme català, que el va proclamar com un heroi de les reivindicacions nacionals. Posteriorment a la presentació dels Catorze Punts, Wilson va anar confirmant el principi d’autodeterminació i reafirmant-se en la seva importància per a resoldre els conflictes polítics, fins al punt que va arribar a proclamar que ‘l’autodeterminació no és només una frase sinó un principi imperatiu per a la societat internacional’. És per això, i a partir d’això, que l’ONU inclou l’autodeterminació en la seva carta com un dret fonamental, encara que, cent anys després, avui continuï sense quedar clar què és un poble i qui té dret d’exercir-la.
Ací podeu llegir el discurs original dels Catorze Punts de Wilson:
