Quin és l’origen de la Castanyada? I el de Tots Sants?

Aquest cap de setmana és el més assenyalat de la tardor. És habitual que, per aquestes dates –i més encara abans, quan el fred de debò ja feia dies que havia arribat– ens trobem amb amics i familiars per celebrar la Castanyada, fer panellets i recordar els qui ja no hi són. Però sabeu què celebrem, exactament? Per què fem festa per Tots Sants? Us ho expliquem.

Tardor, època de canvis

La tardor sempre s’ha considerat un període de canvi de cicle vital, el moment de pas de l’estiu a l’hivern. Per això no és estrany que sigui una època en què recordem els difunts. De fet, el culte als morts és un tret comú en gairebé totes les cultures del món. En el nostre cas, Tots Sants forma part d’un grup de festes, juntament amb el Dia dels Morts i Halloween, que tenen un origen comú: el sistema de creences dels antics celtes, que es basava fonamentalment en el record dels difunts.

A Catalunya, aquesta data sempre es relaciona amb una altra tradició: la Castanyada. Una festa amb més de tres segles de tradició. La majoria de catalans la celebren el dia de Tots Sants, el primer de novembre, i en algun lloc més, l’endemà, Dia dels Difunts. Però uns quants dies abans, les castanyes ja omplen els carrers de moltes ciutats, festes escolars, fires i àpats familiars.

Però tornem a la celebració de Tots Sants. Segons la cultura celta, el cicle de l’any es dividia en dos períodes: el temps clar i el temps fosc. El temps clar començava el primer de maig, amb el floriment de la natura i la sortida dels ramats a pasturar, i el fosc, el primer de novembre, amb l’arribada del mal oratge i el tancament del bestiar. En una societat ramadera com la celta, la festa del Samhain, que se celebrava pels volts del primer de novembre, era una festa clau perquè encetava el període de letargia hivernal.

De celebració celta a cristiana

L’arribada del cristianisme a les terres celtes va acabar expandint la festa a tots els territoris cristians i esdevingué el dia oficial de remembrança dels difunts. Això sí, el pas va ser molt lent –va durar uns tres-cents anys: del segle VIII a l’XI– i la festa s’alterà notablement, perquè va adoptar connotacions religioses, tot i que va mantenir detalls pagans. Tot i això, el Semhain encara se celebra avui en alguns indrets que tradicionalment havien estat sota influència celta, com ara Galícia.

La festa actual de Tots Sants també manté rituals que provenen d’unes altres cultures, com ara el costum de portar flors a les tombes dels difunts, que té orígens romans i es feia durant la Parentalia, unes festes que feien al febrer per retre culte als morts. Les famílies es reunien al voltant d’una tomba i, entre més rituals, oferien flors als morts en senyal de vida eterna.

La religió romana, que era molt propensa a fer ofrenes, també creia que calia deixar menjar als difunts. Hi portaven mel, vi, llet i farina per recordar els difunts, i s’ho menjaven tot fent un festí al voltant de la tomba. Una altra ofrena molt freqüent eren uns panets que els historiadors creuen que podrien ser els antecessors dels actuals panellets, perquè els panellets són un dolç fet a base de fruita seca, un aliment de llarga durada que lliga molt bé amb el concepte d’eternitat.

De fet, no s’ha arribat a aclarir mai l’origen exacte dels panellets, que són un producte típic d’aquesta diada. Fets tradicionalment a base d’ametlla i sucre, darrerament s’hi han afegit tot d’ingredients que els fan encara més dolços. Potser el costum ve de l’antiga tradició de fer un àpat familiar després de la mort d’un ésser estimat; o de les ofrenes que els fidels feien a l’església o a la tomba del difunt perquè no li manqués nodriment en el viatge al més enllà.

Quin és l’origen de la Castanyada?

I la Castanyada? Què hi té a veure, amb tot això? Per què mengem castanyes per aquestes dates? Cal dir que l’origen de la Castanyada no és gens clar. Una interpretació popular el relaciona amb l’antiga tradició de tocar les campanes la nit de Tots Sants per recordar als fidels la necessitat de pregar per les ànimes dels difunts. Segons que diuen els cronistes, els campaners, després de repicar les campanes amb força durant una bona estona, reposaven i menjaven un grapat de castanyes, o qualsevol altra fruita del temps, que feien passar avall amb un traguinyol de vi. Ja us podeu imaginar que moltes vegades els campaners no estaven pas sols, ans els acompanyava molta gent disposada a compartir aquest ressopó tan senzill com saborós. És d’aquesta manera, prou curiosa, que potser va néixer una tradició que ja s’havia generalitzat a la fi del segle XVIII.