‘Tardor’ o ‘primavera de l’hivern’?

  • Ho sabíeu que no fa gaires decennis era ben viu i popular 'primavera de l'hivern'? · Curiositats lingüístiques amb la companyia de Coromines, Colón, Alcover i Moll

VilaWeb

Pràcticament cap llengua romànica no fa servir tardor ni un mot semblant. Llevat del català, totes les altres empren un mot que prové de la forma llatina autumnu. El portuguès, outono; el castellà, otoño; el francès, automne; l’italià, autunno; el romanès, toamnă. En occità conviuen auton, davalada, semicalada i tardor, sembla que per influència catalana. Amb tot, en català medieval la forma corrent era autumne (o autumpne).

El mot tardor, si féssim cabal de l’etimologia, s’hauria d’escriure tardó, perquè prové del llatí tardatio (‘tardança, trigança’). Els etimòlegs ho diuen ben clar: de tardatio no en pot sortir un mot acabat amb -r, sinó que ha d’acabar amb , com de ratio en surt raó i de satio, saó. I aquesta anomalia no és pas exclusiva de tardor. Al diccionari etimològic de Joan Coromines hi ha un fragment en què palesa un cert disgust per aquestes formes. És al volum VIII, quan parla de tremolor, i insisteix que originàriament era tremolaó i que durant molt temps els diccionaris escrivien tremoló, tal com tocaria. “I és que modernament –afegeix– el mot ha estat assimilat als abstractes en -or, color, dolor etc. […] tal com s’ha esdevingut amb tardó(r), picó(r), coïssó(r), llauró(r), amb una -r anorgànica, antietimològica.”

Però potser la curiositat més sorprenent és amb quina rapidesa es va difondre tardor per tot el país. Quan Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll van elaborar el gran Diccionari català-valencià-balear, van documentar el mot tardor, com a forma viva de la parla de la gent, en molt pocs indrets, tots del nord (a banda i banda del Pirineu). Després d’esmentar aquell grapat de topònims, diuen: “Aquestes són les localitats i comarques on hem recollit el mot tardor com a vocable viu i popular. Literàriament s’usa a totes les comarques, fins i tot al País Valencià i a les Balears, on el nom popular d’aquesta estació de l’any és primavera d’hivern (val.) o primavera de s’hivern (bal.).” És, doncs, un cas curiós, d’un nom que en menys d’un segle, empès per la literatura, es va difondre i consolidar a tot el domini lingüístic i en tots els registres.

La locució primavera d’hivern (o similars), la trobem, efectivament, en texts de començament del segle XX. Com ara en aquest fragment de Francesc Pujols, parlant dels fonaments clàssics de l’art:

“[…] s’han anat quedant arreconades i omplint de molsa i de rovell, com si ja no tinguessin de tornar a servir mai més i com si els hagués arribat la tardor que és la primavera de l’hivern, i no tinguessin de tornar a brotar més […]”.

O en aquell vers tan conegut de la segona estrofa del poema “Res no és mesquí” de Joan Salvat-Papasseit:

“Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern – Primavera d’istiu.
I tot és Primavera,
i tota fulla verda eternament.”

En una entrevista que VilaWeb va fer a l’eminent filòleg Germà Colón (Castelló de la Plana, 1928 – Barcelona, 2020), ens confessava que quan havia arribat a Barcelona s’havia enamorat del mot tardor, un mot que al País Valencià no feia servir ningú. Però el cas és que, estudiant-lo, va descobrir que a Barcelona mateix la gent normal i corrent no l’havia començat a emprar fins pocs decennis abans que ell hi arribés. Ens ho explicava així: “Al País Valencià, a la meva joventut, es parlava de ‘les dues primaveres’, que són la primavera i la primavera de l’hivern. Ah!, i molta gent no sap una cosa: aquí també es deia. Recordo que quan vaig fer l’estudi de ‘tardor’ vaig escriure al meteoròleg Eduard Fontserè, perquè ell havia escrit sobre les formes ‘darrevera’, ‘tardavera’… Quan li vaig dir que a València dèiem ‘primavera de l’hivern’, em va respondre: ‘Quan jo era jove a Barcelona ningú no deia ‘tardor’; tothom deia ‘primavera de l’hivern’… De fet, ‘tardor’ és un mot que ve del nord. I ha fet com la sardana: ha anat baixant des del Rosselló cap al sud.'”

Un fenomen com aquest, d’un mot que avui es diu en quatre viles i demà passat s’ha escampat per tot el país, ens ha de fer pensar que la recuperació del nostre lèxic, si ens ho proposem, no és pas impossible, oimés amb els mitjans de comunicació que tenim avui dia.


Vegeu tots els articles de la secció “Ras i curt”

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor