Un dels efectes de la maleïda Covid-19 és que ha tocat de ple en la línia de flotació de les nostres festes (almenys tal com les hem conegudes fins ara). Precisament quan s’atansen dies en què el calendari es presenta ufanós i generós d’activitat festiva. Algunes s’han suspès del tot i ja s’ha anunciat fa dies. Tindrem un Corpus sense Patum de Berga, un Sant Joan sense Jaleo a Ciutadella, i una Mare de Déu d’agost sense el Misteri d’Elx, per exemple.

També hi ha qui ha optat, en la mesura que li ha estat possible, per no renunciar a celebrar la festa i fer un exercici imaginatiu recolzant-se en les tecnologies o xarxes socials i adaptant les programacions a una nova realitat que fins avui era per a nosaltres del tot desconeguda. Les Festes de Primavera del barri de la Sagrera de Barcelona han experimentat i virtualitzat tota una programació amb resultats força reeixits.

Hi ha opinions per a tots els gustos, ja ho sabem que no és la situació òptima, és del tot excepcional. Però per què hauríem de renunciar a fer celebracions? En més moments de la nostra història ens hem trobat obligats a deixar de fer-ne per mil i una epidèmies i malvestats. Les documentacions dipositades en els nostres arxius van plenes d’informacions que ho certifiquen.

La diferència entre una pesta del segle XVI i la situació de confinament del segle XXI és que podem continuar fent activitats que requereixen la relació comunitària a l’instant. Àdhuc de relacions interpersonals molt estretes. I tot plegat ho ha permès la digitalització.

Parlem clar. Si som capaços de virtualitzar l’escolarització dels més menuts, de fer les compres de productes bàsics en pàgines web, de treballar amb tot l’equip de professionals connectats, de lligar i tenir sexe amb una aplicació, d’assistir a oficis religiosos per YouTube, de rebre assistència sanitària amb el telèfon mòbil, de fer dinars i vermuts amb amics i familiars amb Zoom…, què ens impedeix de celebrar les nostres festes en línia?

És més que provat que en aquesta crisi sanitària, les xarxes socials s’han convertit en els espais de relació comunitària, i a més de manera efectiva. Els balcons i els celoberts també han recuperat aquesta funció que feia anys, a ciutat sobretot, havien perdut. Per tant, aquest nou espai de celebració existeix: només cal identificar-lo com a tal i traspassar el mur imaginari que ho impedeix com una mena de tabú, cal ser valents col·lectivament i llançar-nos-hi, tenim molt a guanyar-hi i res a perdre-hi.

El problema està en el fet que els rituals que tenim assumits i interioritzats com a propis i dels quals fem ús per celebrar la festa no ens serveixen per a aquesta situació que vivim, per la qual cosa hem de fer un exercici d’adaptació i, segons com, d’invenció. Una cosa semblant ha passat, i passa, també en les celebracions dels comiats de les persones que ens han deixat aquests dies i que ens ha obligat a crear noves maneres, noves ritualitzacions funeràries, però que en essència no difereixen tant d’allò que fem en situació de normalitat, jo n’he estat testimoni i partícip.

És evident que, tal com sembla que es presenta la situació, els enxanetes no faran l’aleta, les sortides d’ofici no seran possibles, els gegants, bèsties i més entremesos populars no dansaran. Però l’acció celebradora i la dimensió comunitària sí que poden trobar en la virtualització una manera d’expressar-se i de fer-se presents, haurem de ser creatius. Ens trobem en un nou paradigma del qual encara ho ignorem tot.

Fa només dos mesos, jo mateix no m’hauria cregut que ara pogués escriure aquest article en aquests termes, i he de dir-vos que també em costa de visualitzar una festa major virtualitzada. De fet, no m’agrada, gens ni mica. Ara, després de prop de cinquanta dies de confinament, d’haver fet les meves tasques i relacions professionals en línia, de tenir espais de relació virtual que mai no hauria imaginat i de veure mil i una iniciatives que experimenten amb èxit activitats que he vist sempre que es feien en carrers i places, tot em fa pensar que sí, que és possible de virtualitzar i adaptar la festa en moments crítics com aquests.

Fem celebracions! Perquè mentre en fem, renovem i refem vincles amb la comunitat, encara que siguin amb bits per segon. Perquè, malgrat l’adversitat, la festa ens recorda que tenim la sort de ser vius i més que mai necessitem celebrar la vida. I, tot i que no és igual, que no ens podrem abraçar i besar com voldríem, desitjar-nos bona festa major és de les coses més meravelloses que encara podem regalar-nos.

Bona festa major a tots.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.