Causes populars i causes perdudes

  • Sovint fem el mal per vanitat, per no semblar menys que els altres, per sentir l’escalf de la colla. Confonem la veritat amb la doxa i la democràcia amb l’hegemonia

Joan Ramon Resina
02.06.2024 - 21:40
Actualització: 02.06.2024 - 21:52
VilaWeb

La popularitat d’una causa no és la millor raó per a defensar-la. L’home, deia Aristòtil, és un ésser mimètic; el domina l’instint del ramat. N’hi ha que quan senten udolar també s’hi posen i algú que no s’atreveix a llançar la primera pedra les llança a grapats en veure uns altres que ho fan. A Les confessions Sant Agustí diu que les malvestats es fan en grup. Sempre hi ha hagut llops solitaris, però en moral el denominador comú sol ser inferior al numerador dels ens fraccionats. Sovint fem el mal per vanitat, per no semblar menys que els altres, per sentir l’escalf de la colla. Confonem la veritat amb la doxa i la democràcia amb l’hegemonia.

A final del segle passat els partits estatals es proclamaven demòcrates en oposició als nacionalismes. Ara ho fan amb l’independentisme, no pas per mirament teòric sinó per una estratègia combativa que els ha duts a corrompre la democràcia i podrir l’estat de dret. Doncs bé, hi ha aquesta mateixa frivolitat teòrica i mala fe pràctica quan l’esquerra posa la frontera de la democràcia al punt on comença la incompatibilitat de les idees. Que les idees antagòniques tinguin curs a les institucions ho troba tan escandalós com la dreta. Uns i altres defineixen la incompatibilitat extrema com a extrems.

Però el fet és que l’extrema dreta i l’extrema esquerra ocupen posicions polars en un mateix sistema, que sense els extrems ni pot situar el centre ni complir la condició democràtica del pluralisme. Un sistema que malda per esdevenir unipolar és un sistema esbiaixat. A la “democràcia orgànica” franquista, les ideologies d’esquerra, aplegades sota el pejoratiu genèric de “roges”, no hi tenien cabuda. Actualment a Catalunya, on predomina un sentiment d’esquerra, la dreta és titllada de “feixista” amb la mateixa escrupolositat amb què Donald Trump diu que els Estats Units són un país feixista.

Crida molt l’atenció que al mapa ideològic la distribució varia amb l’intèrpret. Persones que es consideren d’esquerra col·loquen el Partit Socialista (que es proclama d’esquerra) en un espai de centre-dreta, a curta distància del Partit Popular, que representa la dreta de referència, i més enllà Vox com a hiperdreta o dreta extrema. A l’altra banda de l’espectre, Podem i/o Sumar representen l’esquerra en un sistema orfe de centre. Una anomalia similar afecta el sistema català de partits, amb un PSC reubicat a la dreta per poder absorbir ex-votants de Ciutadans i convertir-se en el principal referent de l’espanyolisme. Els liberals de Junts són titllats de centre-dreta o directament de dreta per una ERC introbable al mapa, l’atribut més caritatiu de la qual seria el d’inconsistent. A l’extrema esquerra la CUP és una ànima perduda al país de Peter Pan, mentre que la posició d’extrema dreta, que monopolitzava l’espanyolisme, l’han endossada a Aliança Catalana per la indiscreció de posar en relleu una qüestió que fa dècades que preocupa no pas pocs observadors, però que el sistema català de partits prefereix amagar sota la catifa.

L’extrem que abans ocupava ERC –recordeu l’acordonament institucional de l’independentisme durant anys i panys– ara té un nou inquilí. Potser a la porta del davant, però en tot cas al mateix replà. La possibilitat d’intercanviar-se els extrems i d’agreujar-se “el narcisisme de les petites diferències” fa més pronunciat el desequilibri del sistema català que no pas l’espanyol. En aquest, l’hostilitat cap a les opcions minoritàries no impedeix de donar-los certa exposició mediàtica, mentre que el sistema mediàtic català vulnera el dret d’informació amb cordons sanitaris de naturalesa política. Vulneració que no equival a un buit informatiu, car el pretès silenci de l’acordonament s’omple de soroll tendenciós indistingible de la difamació.

En aquests casos s’aplica la regla de “gens de tolerància amb els intolerants”. Aquesta regla paradoxal funciona per mimetisme. En aplicar-la, esdevenim una imatge simètrica d’allò que creiem desautoritzar. Els mapes ideològics són inestables i obsolescents com un GPS no actualitzat. Com deia Borges, hi ha una gran diferència entre el mapa i el territori. Una cosa són les ideologies, que són idearis enrigidits i esdevinguts catecismes amb pretensions absolutes, i una altra de diferent la vida política, oscil·lant i movedissa. En la societat catalana hereva del Maig del 68 l’axioma “no hi ha salvació fora de l’Església” es tradueix per “no hi ha vida civil fora de l’esquerra”. L’infern són els altres, però no pas tots els altres; sols els habitants dels antípodes, els del cercle polar oposat. Als del nostre pol, puix que pensen bé, Déu els en don glòria.

Una altra paradoxa del discurs polític actualitzat és titllar de populistes les causes impopulars, les que no agraden a l’elit del poder. Com si adreçar-se al cor de la gent fos necessàriament un ultratge a la raó. Com si l’opinió, pilar de la legitimitat del sistema, sols valgués mentre sosté el relat hegemònic. La popularitat d’una causa és circumstancial. No hi ha causes eternament populars o impopulars. Com que depenen de l’ocasió, les populars atreuen els oportunistes i les impopulars els coratjosos, car la majoria no aposta a cavall perdedor. L’exemple més flagrant és el suport a la independència. Entre el 2006 i el 2012 l’ascens fou fulgurant, i passà del 15% a prop del 50% de la població, abans d’entrar en declivi en dissipar-se les expectatives de reeiximent. En el context internacional, la independència de Catalunya es veu com una causa perduda. En aquest context, les poques cartes que es podien jugar, o no es van jugar o s’han jugat malament. Tanmateix, com deia sàviament T. S. Eliot, no hi ha causes perdudes, perquè tampoc no hi ha causes guanyades. “Lluitem per causes perdudes, perquè sabem que la nostra derrota i atuïment poden ser el preàmbul de la victòria dels nostres successors, tot i que aquella victòria, si arriba, serà temporal. Lluitem més per mantenir en vida alguna cosa que no pas esperant que alguna cosa triomfi.” Aquest és el secret de les causes perdudes: que mai no ho són del tot, perquè lluitar els dóna vida i mentre hi ha vida hi ha esperança.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor