Catalunya, un any després de la sentència contra el procés

Avui fa un any de la sentència contra el procés. El Tribunal Suprem espanyol va dictar cent anys de presó per als nou presos polítics i el carrer va esclatar amb la protesta a l’aeroport, les Marxes per la Llibertat i les barricades al centre de Barcelona, amb epicentre a la plaça d’Urquinaona i la Via Laietana. La indignació va desfermar protestes d’una intensitat que no s’havia vist en el si de l’independentisme d’ençà del començament del procés.

El Suprem va filtrar la sentència hores abans als mitjans i periodistes afins, i la va fer pública a mig matí. Immediatament, el Tsunami Democràtic va convocar una mobilització a la plaça de Catalunya de Barcelona, i una volta allà va fer una crida a ocupar i paralitzar l’aeroport. La resposta va ser multitudinària. La policia espanyola i els Mossos van actuar amb violència, amb pilotes de goma incloses, i van ferir uns quants manifestants. Alguns van rebre ferides greus en un ull o en un testicle. Alhora, una caravana de vehicles havia sortit cap a Madrid per a fer una acció a l’aeroport de Barajas, que va resultar discreta en comparació amb la gran mobilització a l’aeroport de Barcelona. Als ajuntaments de tot el Principat, també s’hi van concentrar milers de persones.

Aquell dia i els següents les manifestacions clàssiques de l’independentisme van deixar pas al foc i les barricades al centre de Barcelona. Els joves van tenir-hi un paper cabdal i feien anar de corcoll la policia espanyola i els Mossos d’Esquadra. El Ministeri de l’Interior espanyol va enviar agents de la resta de l’estat espanyol, que van aplicar una gran violència contra els manifestants. Diverses actuacions de la Brimo també van originar una gran polèmica; l’ex-conseller d’Interior, Miquel Buch, va anunciar una auditoria per a investigar-les, però se’n van obtenir uns resultats decebedors. El paper de Buch també va ser molt qüestionat per la contundència dels Mossos, de bracet amb la policia espanyola per a esclafar les protestes. La repressió va ser tan qüestionada com les múltiples irregularitats que va haver-hi en les detencions, i els joves van denunciar maltractaments a les dependències de la policia.

Va ser una setmana de grans mobilitzacions. Després de l’ocupació de l’aeroport, les barricades i les protestes se succeïen cada vespre a Barcelona, amb rèpliques a Tarragona, Lleida i Girona. El dimecres 16 d’octubre, coincidint amb els dos anys d’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, van començar les Marxes per la Llibertat convocades per l’ANC i Òmnium Cultural. Cinc columnes impressionants van sortir de diversos punts de Catalunya i van avançar lentament cap a la capital. Divendres, 18 d’octubre, la vaga general convocada pels sindicats va paralitzar Catalunya i les Marxes per la Llibertat van entrar a Barcelona, amb una gran concentració de gent al passeig de Gràcia i a la rodalia. Aquella setmana, les protestes van trencar fronteres i va haver-hi mobilitzacions a tot el país.

La ciutat estava col·lapsada i quan es va acabar l’acte polític conta la repressió i la sentència del Suprem, centenars de persones van anar cap a la Via Laietana i la plaça d’Urquinaona. Els enfrontaments amb la policia espanyola, que protegia el seu quarter general, van allargar-se durant hores. Aquella jornada va anomenar-se la batalla d’Urquinaona. Les protestes van continuar, amb menys intensitat, però eren constants i van desgastar la policia. El 26 d’octubre va haver-hi novament una gran manifestació al carrer de la Marina, convocada per les entitats, que va omplir-se de gom a gom. El dia de la sentència va néixer també el tall de la Meridiana, que encara es manté malgrat les pauses que hi ha hagut durant la pandèmia.

Els presos polítics i post-sentència, un any després

Un any després d’aquells fets, els presos polítics romanen a la presó. Els set homes –Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart– s’han vist amb una actuació coordinada de la fiscalia, el Suprem i el jutjat de vigilància penitenciària que els ha llevat el tercer grau concedit aquest estiu per les juntes de tractament i també els permisos de sortida per a treballar o fer un voluntariat que tenien en aplicació de l’article 100.2 del reglament penitenciari. Aquests permisos ara són a les mans del Suprem espanyol, que encara no ha resolt res gairebé tres mesos després d’haver estat suspesos. En canvi, les preses polítiques tenen una situació millor. El jutge de vigilància penitenciària de Dolors Bassa i el de Carme Forcadell van mantenir-los el tercer grau i de moment poden tenir més hores de llibertat. Tanmateix, ambdues també resten pendents de la resolució del Suprem.

A més, la pandèmia ha motivat un doble confinament per als interns de les presons. Alguns van poder confinar-se a casa per decisió del Departament de Justícia, però una amenaça directa i inèdita del Suprem als funcionaris el març passat va paralitzar aquesta opció per als presos polítics. La suspensió dels permisos del 100.2 i del tercer grau; el confinament cada vegada que tornaven als Lledoners després d’uns dies de permís personal –els únics que tenen els que ja han complert un quart de pena–; i les restriccions de les visites dels familiars, han deixat una situació molt dura per als presoners.

L’horitzó personal és complicat, però hi ha dues vies obertes amb què podrien obtenir la llibertat. D’una banda, la reforma del codi penal que estudia el govern espanyol per a rebaixar les penes de la sedició o derogar aquest delicte; segons que ha dit insistentment el president del grup parlamentari d’Unides Podem al congrés, Jaume Asens, els presoners polítics podrien ser alliberats mitjançant aquesta reforma. D’una altra banda, el Ministeri de Justícia espanyol ha començat a tramitar les peticions d’indult que s’han fet, però el consell de ministres pot tombar-los i la sala tercera del Suprem revisar-los en cas que es concedeixin. L’independentisme continua reivindicant l’amnistia, però sembla una opció descartada per la falta de voluntat del PSOE d’explorar aquesta via.

Pel que fa als joves empresonats, tots van sortir en llibertat al cap de pocs dies. Excepte l’Ibrahim i en Charaf, que van romandre nou mesos empresonats al Puig de les Basses. Han estat els primers jutjats i van ser absolts per l’Audiència de Girona. La resta de causes encara són en fase d’instrucció, i la majoria de joves són acusats de desordres públics, danys i atemptat contra l’autoritat.

Qui també continua empresonat un any després és el jove madrileny Dani Gallardo, que va protestar a Madrid contra la sentència del procés. Gallardo ja té data de judici, els dies 6 i 17 de novembre, i roman tancat a Alcalá-Meco. La fiscalia li demana sis anys de presó per desordres públics i atemptat contra l’autoritat.

Les protestes contra la sentència no es van pas aturar. L’endemà de les eleccions espanyoles del 10 de novembre, el Tsunami Democràtic va tallar el trànsit entre els estats espanyol i francès amb una mobilització al Pertús que l’endemà es va traslladar a la AP-7, a l’altura de Salt, i que es va allargar fins al 13 de novembre al matí. El Tsunami encara va fer una última acció al Camp Nou, aprofitant el focus mediàtic del partit entre el FC Barcelona i el Reial Madrid el 18 de desembre, en què va convocar protestes a l’exterior de l’estadi. L’acció va consistir a aturar uns quants segons la disputa del partit amb el llançament de pilotes grogues a la gespa. Per aquells talls hi ha hagut desenes d’investigats i citats a declarar, a més de multes.