Hi ha un parell de generacions a les quals ens van dir, del dret i del revés, que ‘sense violència tot era possible’. I ens ho vam creure. De la mateixa manera que ens vam creure que Europa era justa, democràtica, acollidora i socialment avançada, i que no hi cabien actituds antidemocràtiques. I vam educar els nostres fills amb aquestes premisses.

Ara, després d’un autèntic calvari, el Tribunal Suprem ha volgut condemnar els nostres dirigents socials i polítics a gairebé cent anys de presó, en conjunt. Naturalment, tot ha esclatat. Les generacions que hauran de governar aquest país, i donar-hi vida, durant els anys vinents han dit definitivament prou.

S’han alçat, orgullosament i iradament –sí, per què no?–, contra l’estat espanyol i també contra la indolència inacceptable del nostre govern. Perquè és indolència (o alguna cosa més) romandre inactiu i silenciós en vista de les agressions i les provocacions injustificades dels cossos policíacs; o, encara pitjor, legitimar-les. És indolència acceptar que la nostra seguretat nacional sigui comandada per tercers. És indolència deixar que hi hagi detencions arbitràries, o que els grups ultres es passegin amb total impunitat. És indolència (o alguna cosa més) no saber què dir ni què fer quan el mandat dels catalans va ser inequívocament clar i els governants no fan ni un sol pas per complir els seus programes electorals.

Alhora, dins la classe política i els mitjans afins al règim monàrquic, s’alcen veus hipòcrites i falsàries que parlen de ‘violència’ i que en demanen la denúncia i la persecució. Tal com es preveia, amb la sentència no s’ha pas acabat l’escarment, sinó que els volen expandir a tothom que mogui un sol dit per la independència. L’estat ja té decidit de bell antuvi que tothom serà considerat terrorista. Pretenen imposar el criteri de confondre aldarulls, avalots i destrosses de tota mena (minúcies, en comparació amb els fets de París o d’Hong Kong) amb inequívoca violència. Fan fàstic i no tenen vergonya.

Però si una cosa tenen és por. Molta por. El paradigma els ha canviat sobtadament i radicalment i han entrat –uns i altres– en situació de pànic.

D’una banda, els qui configuren el deep state i el règim caduc del 78: monarquia, govern en funcions, Íbex 35, partits estatals… veuen que no controlen res, i constaten, amb veritable pànic, que Catalunya se’ls en va de les mans, inexorablement. Que qualsevol de les mesures que prenen –per més repressives que siguin, per més ostatges que agafin, per més presidents que vetin– no els serveix ni els servirà de res.

D’una altra banda, i molt lamentablement, els nostres governants i tots els partits polítics sense excepció també semblen garratibats per la por i el pànic. És absolutament desolador.

Tenen por els qui temen que ens apliquin un nou 155 (com si mai l’haguessin aixecat efectivament); en tenen els qui no saben com assumir i impulsar les exigències de la gent; els qui no volen perdre la paga que els permet de liquidar la hipoteca; els sempiterns ‘professionals de la política’, que si l’haguessin d’abandonar no sabrien què fer, ni com guanyar-se la vida, perquè no han treballat mai per compte propi ni d’altri; els equidistants, perquè si liquiden el parlament es trobaran com els altres (malgrat haver jugat sempre el joc estúpid del ‘vols i dols’)…

Hi ha molta por. Tanmateix, tota la gent honesta –que n’hi ha, i molta– caldria que d’una vegada per totes fos clarament conscient que són els ciutadans els qui, amb tota la convicció i tota la fermesa, els empeny cap a la cruïlla més important de la seva –nostra– vida. I que hem de tenir la gosadia i el coratge dels nostres fills, néts, joves i adolescents per a fer el pas que la història, i tots nosaltres, legítimament reclamem.

Alguns polítics diuen que no hem de perdre l’autonomia. Una autonomia que saben –més bé que ningú– que és ultratjada, desfigurada, intervinguda i disminuïda fins a nivells intolerables. Que saben que l’estat la vol anorreada. I que la decisió ja s’ha pres. És això, que no hem de perdre? De debò? Només perquè ‘salvarem’ quatre pagues?

Avui saben perfectament que hi ha gent disposada a tot per defensar les institucions i el país amb dignitat plena i fins allà on calgui. Saben que hem après a dominar la por. Saben que estem disposats a plantar cara a l’autoritarisme de l’estat i que volem dirigents dignes de la nostra confiança. I, veient tot això, només estan disposats a defensar una autonomia inútil?

Qui es vulgui omplir la boca per a denunciar la ‘violència’, que parli primer de la violència exercida per l’estat, de poder judicial que ha enviat gent innocent a la presó per un total de gairebé cent anys. Que parli després de les actuacions dels cossos policials aquests dies (que poden deixar en una anècdota la violència exercida el Primer d’Octubre). Que compari aquests aldarulls amb la lluita de la Canadenca del 1919 o amb els múltiples focus internacionals de conflicte urbà. I en acabat, només llavors, que digui honestament si això que veu avui a Barcelona és ‘violència’ o simples aldarulls, avalots i destrosses nocturnes que, encara que ens molestin o no ens agradin, no deixen de ser la vàlvula d’escapament de qui ha constatat que no té cap més via, atesa la nul·la capacitat de l’estat de respondre políticament a una demanda legítima, pacífica i majoritària del poble de Catalunya.

L’aplicació d’un nou 155, reiteradament reclamada o amenaçada per PP, Cs i PSOE-PSC, no serà sinó la demostració clara a tot el món de la impotència de l’estat espanyol. De la completa incapacitat que té de trobar sortida a l’atzucac on es va ficar i mantenir voluntàriament. La demostració que guanyem dia a dia, sense aturador. Que les seves mesures no serveixen de res.

Perquè quan l’imposin, si l’imposen, estarem més preparats que mai per a encarar-lo. Per a exhibir davant el món que no volem acotar el cap i que continuem dempeus defensant el nostre dret inalienable d’autodeterminació. Que no hi ha justícia, ni estat de dret, ni democràcia, però que hi ha un poble que no deixarà mai de reclamar-les. I ho haurem d’agrair, sens dubte, als nostres ‘xiquets i xiquetes’, tal com diu Vicent Partal. Perquè ens hauran ensenyat que si nosaltres mantenim els carrers plens com sempre hem fet, ells sabran com fer l’escac i mat.

Ja ho sé, que hi ha infiltrats i alguns indesitjables que haurien d’aïllar, sens dubte, però també sé que entre el jovent del carrer hi ha generositat, valentia, coratge i, tal com diuen ells, ganes de ‘fer història’. Es mereixen guanyar i els devem tot el respecte del món. Ajudem-los i donem-los suport, perquè ells són el futur de la República Catalana. Jo em trec el barret davant seu.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb