Com és propi d’aquests temps esverats que vivim, encara no hem acabat de pair que ja volem anar de ventre (perdoneu la metàfora escatològica però la versió original, d’una bes-tia de mon pare, encara era més crua). A còpia de torracollonisme (n’assumeixo, modestament, la part que em toca), hem aconseguit fer trontollar el cofoisme imperant sobre la salut de la llengua i ara qui més qui menys ja sap que tenim mala peça al teler. Fins i tot l’administració, malgrat els condicionants del càrrec, comença a admetre que la situació és lluny de ser òptima.

Però el diagnòstic catastròfic encara és calent que els optimistes a ultrança ja ens reclamen acció. No ens deixen ni assaborir el deliciós gust del ja-t’ho-deia que ja reclamen passar a l’acció. Molt bé, diuen, estem cardats, doncs què hem de fer per arreglar-ho, això? Prou de plànyer-vos, reclamen, sigueu propositius. Tan bé com estàvem amb el rebentisme i au, ja toca tornar a arromangar-se.

M’arromango, doncs. I d’entrada itero, reitero, repeteixo fins a la nàusea, la primera cosa a fer, l’única que no depèn de res més que de la teva santíssima voluntat. Vols que el català sobrevisqui? Doncs fes-lo servir, coi. Com que ja hi he dedicat més d’un i més de dos articles, ja sabeu com es fa.

Però hi ha altres possibilitats més a l’abast de la gent sense tirada a l’heroisme. Més agraïdes, tal vegada més satisfactòries, si més no en la immediatesa. Ho explicava la Marina Massaguer en aquesta entrevista: ‘Les colles castelleres o les de diables, els grups de cultura popular, grups excursionistes… Aquest tipus d’entitats que han estat tradicionalment catalanoparlants. No podem donar per fet que el valor que els catalanoparlants donem a la llengua també l’hi donin els altres. Pot ser que algú s’apunti a una colla de diables o una colla castellera no necessàriament perquè vulgui aprendre català, sinó perquè vol participar d’allò. A partir d’aquí, pot ser que descobreixi la llengua.’

Per motius professionals, he tingut coneixement de la quotidianitat d’una colla castellera que no és precisament de les que guanyen el megaconcurs de Tarragona però que en el rànquing d’anostrament dels membres segurament quedaria per damunt dels de Valls o de Vilafranca, que juguen en entorns més favorables. Es tracta dels Castellers de Sant Adrià, una colla novíssima (poc més de sis anys de vida), altrament coneguda com ‘els Passadors’ en referència a un antic ofici propi de la vila: com que les riuades tenien el mal costum d’endur-se el pont que travessava el riu Besòs (es veu que les anomenaven besosades), hi havia senyors cepats que es guanyaven el jornal travessant veïns a coll-i-be de banda a banda. Ves que els besnets d’aquests passadors no siguin els que ara planten els dos primers pisos del castell; si fos així, segur que la gent que se’ls enfila a sobre parla molts més idiomes que no pas aleshores. Perquè aquesta colla és una bona mostra del collage cultural del país; i probablement és l’única activitat quotidiana on el Luis, la Gema o el Mohamed s’animen a fer allò que en altres entorns no poden fer perquè no els ho permetem: posar-se, a més de la camisa morada i la faixa, la vestimenta de catalanoparlants. Si la llengua vehicular d’aixecar castells no fos el català tal vegada no haurien passat de parlants passius.*

Amb notables diferències (de quantitat i d’antiguitat: aviat faran vint-i-cinc anys), els Castellers de Sant Feliu coincideixen amb els Passadors en el fet de constituir un focus irradiador de catalanitat en un àmbit desfavorable. Sant Feliu de Llobregat té tota una altra trajectòria històrica, certament, però no deixa de ser una d’aquelles viles que a mitjan segle XX van veure completament capitombada la seva estructura poblacional, i de retruc la lingüística: els santfeliuencs (com els santboians, els cornellanencs, els gavanencs i tants altres) van passar de majoria hegemònica a minoria, una mena d’emigració al contrari que algun dia ens haurem d’atrevir a estudiar més a fons. A mi, ho reconec, els de la Ciutat de les Roses em tenen el cor robat precisament pel color, aquest magenta que ara han elevat a epítet (‘els magentes’); magenta és la típica paraula que quan la sents de seguida penses: d’on deu haver sortit? (o només em passa a mi?). Doncs en aquest cas d’Itàlia, concretament del nom d’un municipi de la Llombardia, no gaire lluny de Milà, per la qual cosa s’inscriu en la simpàtica tradició dels termes aparentment nostros que provenen de topònims itàlics, com la xirucaire carmanyola (adaptació del nom de la Carmagnola piemontesa) o la catalaníssima xerinola, que no és sinó la de Cerignola, el municipi pullès on a la primeria del XVI els terços del Gran Capità i els francesos es van esbatussar en una de les batalles més esbarriades que es recorden.

Per lo cul entra la lletra, dèiem abans d’Escola Nova 21. L’aprenentatge amb suor és una de les rèmores de què ens hem desprès al llarg del segle XX, i no sé si això és bo o no, tot i que sembla una mica il·lús creure que pots arribar a dominar un idioma sense fer una mica de colzes. Ara, sí que és cert que amb diversió entra millor (cedeixo l’eslògan de franc a la direcció general). Per lo castell, lo trekking o l’observació d’ocells entra la llengua, en seria la versió actual (que m’afanyo a implorar a Víctor Pàmies que l’inclogui al seu superrecull paremiològic d’on he tret l’antiga). Però perquè l’entrenament de vòlei o la sortida arqueològica amb costellada siguin eficaces, cal complir una condició: que el català en sigui efectivament la llengua vehicular. I no solament del guia, mestre o entrenador, sinó també dels participants. Els que diuen castellets i els que dieu castellers.

[*Aprofito l’avinentesa per fer saber que d’aquí a ben poc (el 17 de febrer) se celebra la Festa dels Passadors. Una ocasió excel·lent per anar-los a conèixer.]

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb