‘No ens ploreu, reivindiqueu-nos; reivindiquem-nos’, carta de Raül Romeva a Carles Puigdemont

Benvolgut Carles, benvolgut amic,

L’exili i la presó són penes d’una duresa extrema. Fa més d’un any que protagonitzen no tan sols les nostres vides, sinó especialment les de les nostres famílies. I també fan impacte en les de molta gent que considera profundament injusta aquesta situació.

Per més absurd que sembli, a la presó la via que ens dóna una connexió tangible amb la societat són les cartes que rebem. Des del primer moment ens n’han fet arribar milers. Aquesta correspondència ens ha permès de ser molt conscients del dolor amb què la gent ha viscut els darrers esdeveniments, especialment la situació d’exili i presó. Eren cartes, sobretot els primers mesos, que mostraven empatia i solidaritat. La immensa majoria ens feia saber que veien la situació del tot injusta i injustificable, en moltes ens confessaven que no s’esperaven una resposta de l’estat tan violenta i en altres ens agraïen el sacrifici, i fins i tot ens demanaven perdó per haver-nos-hi empès. Però el factor comú denominador era el dolor, la pena, la tristor i, consegüentment, el desconcert.

Al mateix temps, també n’hi moltes que ens expressen que aquest dolor l’han viscut, i el viuen, des d’una òptica radicalment oposada. Perquè, malgrat considerar incomprensible la situació, van viure aquells fets amb la percepció que en aquesta república que volem construir no hi cabien.

Hem d’assumir que el moment actual suscita patiment de moltes menes a gent molt diversa, i que aquest patiment no és necessàriament coincident i per tant requereix consciència i atenció en cada cas. Només així podrem establir les condicions per a fer possible aquesta república ètica, justa, inclusiva i solidària que somniem.

Tanmateix, jo no n’he estat mai, de trist. Sempre he estat convençut del meu, del nostre, gest. El visc com un pas més en el llarg i difícil camí cap a la democràcia i la llibertat. Intento respondre a tantes persones com m’és possible, sempre agraeixo la solidaritat, però sobretot reitero una màxima que repetim de fa anys: que això no és una qüestió de persones individuals, sinó de voluntats col·lectives. I, per tant, que tot allò que fem, individualment, té sentit en la mesura que forma part d’una acció i d’una determinació compartida. Si avui som on som és justament perquè abans hi ha hagut gent que ha fet el que ha fet, en alguns casos assumint-ne un preu certament elevat. És això que fem avui, cadascú des de la nostra singularitat, que permetrà fer demà coses que avui semblen impossibles. Ningú, per si sol, no és suficient per a provocar els grans canvis que requereix tota societat que vulgui avançar: és la suma coordinada, en tota l’amplitud, els matisos i la diversitat, allò que atorga prou força perquè les revolucions pacífiques i democràtiques com la nostra tinguin èxit.

Per aquesta raó insisteixo a remarcar en cada carta i en cada conversa aquesta petició: no ens ploreu, reivindiqueu-nos; reivindiquem-nos.

Cal que recuperem l’actitud propositiva i que presentem alternatives polítiques que es contraposin a l’escenari repressiu. No és temps per a la mera resistència, sinó de proposar obertament, pública i constant la necessitat d’aprofundiment democràtic i de consolidació de les llibertats. I a tots ens pertoca una part de la feina. Uns la farem privats de llibertat, com a mostra dels dèficits democràtics de l’estat. Uns altres, des de l’exili, com a altaveus del que vivim i del que volem.

Però potser la tasca més urgent a fer plegats és de connectar amb molts conciutadans que fins ara han manifestant discrepància, temor o indiferència respecte del projecte republicà, però que majoritàriament participen del dolor. Perquè als republicans ens han acusat sovint de dividir, però si hi ha una divisió en la societat està entre els que defensem les nostres idees democràticament i pacíficament i els que accepten que els seus fins poden justificar qualsevol mitjà.

Des d’aquesta consciència hem de saber guanyar l’adhesió del conjunt de la ciutadania a la construcció del projecte lliure, democràtic, multitudinari i popular que sempre hem compartit. Un projecte que tracta de sobirania política i de posar a l’abast de tothom els atributs de civilitat i ciutadania.

Espero que el futur el puguem, i el sapiguem, construir plegats i en llibertat. Des de dins pensem cada dia en els que sou a fora. T’envio l’abraçada ben forta que no et puc fer, i et demano que en nom nostre la facis tu a tots els qui esteu lluny.

Raül Romeva