Estimat Oriol,

Fa poc més d’un any que jo anava a dinar el diumenge a casa dels meus pares, a Sant Vicenç dels Horts. I era estrany el dia que no et veia regant les plantes, o amb el nens. Tota la vida compartint carrer, porta per porta. Ara compartim repressió, però sobretot l’esperança d’un món millor. Per a totes, més enllà de projectes polítics. Cada vegada que mirava casa teva em meravellava perquè em portava molts records d’infància. El teu germà, la teva mare, amb ulleres rodones i eterna trena roja. El cotxe de color groc i el seu bon tarannà.

Ara, malauradament, ni l’un ni l’altre no ho podem fer. Tu, tancat als Lledoners; jo, tancada a Viladecans. És injust, sí. Molt injust. Tanmateix, el fet de no haver fet, ni voler fer, cap mal a ningú ens fa lliures. Ens allibera d’aquests murs que ens volen imposar.

També recordo la biblioteca de casa teva, un somni per a qualsevol que estimi els llibres i la cultura. Moltes vegades la teva mare m’hi duia, a fer deures. Aleshores no hi havia Google, ni teníem ordinadors ni mòbils on consultar-ho tot. Els nens li teníem molta estima, a la teva mare, i ella tenia una paciència infinita. Ho recordo perfectament. En canvi, no tinc gaires records de tu, perquè sempre estudiaves.

Estic convençuda que ara, tancat, comparteixes tot el teu saber amb preses i presos que, pel que sigui, no han tingut mai grans oportunitats d’aprendre. Aprendre és estimar i qui ensenya, doncs, ensenya a estimar. Gràcies per fer-ho.

Fa quinze anys que em vaig traslladar a Viladecans. D’ençà d’aleshores que he construït la meva vida aquí. La vida és tan complexa com sorprenent. És curiós de pensar que, essent veïns de tota la vida, i tot i no haver-nos arribat a conèixer mai amb prou profunditat, tots dos pensàvem d’una manera tan semblant i compartíem somnis i lluites.

Fa poc més d’un any, i tot i haver compartit carrer durant tant de temps, les nostres vides eren totalment diferents. Ara, ni l’un ni l’altre no podem tornar a trepitjar aquell carrer. Ni l’un ni l’altre no podem tornar a casa. Però tard o d’hora ho farem, estigues-ne segur.

Des de l’acció política no violenta, no tan sols serem capaces de construir la República que tant anhelem, sinó que contribuirem decisivament a l’obertura de múltiples fronts democratitzadors arreu de l’estat espanyol. Perquè la nostra llibertat no tindria mai sentit sense la llibertat de la resta de pobles de l’estat. No, la nostra causa no és una causa egoista. La nostra causa és i ha de ser una causa construïda des de la generositat i empatia vers totes aquelles que, per sobre de tot, estimen la vida. Malgrat tots els malgrats.

Recuperarem l’esperit de l’1-O, en què institucions, partits i poble vam anar units, i vam ser capaces de vèncer la repressió de l’estat espanyol. No tan sols multiplicarem els 1-O sinó que aconseguirem estendre’ls per tot l’estat en clau de llibertat davant la imposició.

Em preocupa, i no m’agrada, veure que les diferències entre partits són més importants de vegades que la voluntat del poble. El que tenim davant és molt més gran que qualsevol de nosaltres. És evident que hi ha projectes polítics diferents, i això és més que positiu. Però és tan evident això com que totes hem de fer un sobreesforç de generositat per saber trobar l’estratègia desobedient no-violenta compartida que ens ajudi a assolir els nostres legítims objectius polítics.

Oriol, ens esperen a tots dos a Sant Vicenç.

Espero que ens puguem veure molt aviat i parlar de tot i de res, però en llibertat.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb