Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
No és que no donin mastegats els arguments per a sortir d’Espanya. Quan no és el govern, és la judicatura o tots dos alhora.

A partir de quina condemna del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg tenim legitimitat per a afirmar que la justícia espanyola, tècnicament, sense entrar en més qüestions, és realment deficient i que Europa hauria de prendre mesures per redreçar la situació? Si la cancellera alemanya Angela Merkel pot ordenar d’intervenir un estat per raons fonamentalment econòmiques, per què no hi pot intervenir també quan els tribunals internacionals han dictaminat una vegada i una altra que ha fet un ús espuri de la justícia (dret de l’enemic i dependència del govern i dels cossos policíacs)?

Com en casos anteriors, ha passat també als processats en el cas Bateragune. Una vegada més, Estrasburg ha advertit el Regne d’Espanya que ha fet les coses malament, però a aquest poca cosa importa.

I la justícia espanyola ha tornat a mostrar aquesta mateixa imatge quan ha hagut de prendre una decisió quant a l’impost sobre els préstecs bancaris. La resolució adoptada en perjudici dels bancs, intocables, no ha durat gaire temps en vigor perquè el Tribunal Suprem s’ha fet enrere.

En aquest afer em produeix perplexitat, per expressar-ho d’una manera suau, que no s’hagi aprofitat aquest escàndol per proposar de crear un banc públic. És inviable un de qualitat, que tingui més objectius a banda guanyar quantitats ingents de diners i que actuï veritablement al servei de la ciutadania? I es pot dir igual sobre les empreses elèctriques, que tenen grans beneficis. Per què no fem que algunes de públiques hi competeixin? En aquests temps en què reflexionem sobre la manera com haurien de ser els nostres països en el futur, hauríem de començar aquest debat.

 

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Dues notícies juntes s’entenen millor, diuen. I aquesta setmana n’hi ha dues que, mirades en conjunt, permeten de fer-se una idea clara, clara, de la manera com funcionen certes coses a l’estat espanyol.

La primera és la renúncia de l’Audiència espanyola de considerar terrorisme els fets pels quals van prendre mesures cautelars contra Tamara Carrasco i Adri. Eren investigats des del mes d’abril passat per haver pertangut als CDR. El seu cas es va fer molt famós perquè Tamara va ser implicada amb una prova material consistent en la careta de Jordi Cuixart i un xiulet que li havien trobat a casa. I tals proves van ser prou perquè fos acusada de terrorisme i fos confinada amb ordre judicial al seu poble, Viladecans, sense poder-ne eixir en tots aquests mesos. L’Adri és fora, a l’exili belga.

És evident el contrast amb el cas d’aquest franctirador anomenat Manuel Murillo, que diuen que pretenia d’atemptar contra Pedro Sánchez. Personalment, la història d’aquest home em sembla poc creïble: no crec que siga capaç de fer com diu, però, més enllà de l’opinió, hi ha els fets i aquests no deixen marge de dubte. A casa no li van trobar ni caretes ni xiulets sinó setze armes de foc, entre les quals rifles d’alta precisió i un subfusell d’assalt. Aquest senyor, fill de l’últim alcalde franquista de Rubí, ha estat posat a disposició de la justícia pels Mossos i l’Audiència Nacional ha decretat que el seu cas, contràriament al de Tamara i Adri, no pot ser considerat terrorisme. Es veu que, si eres un feixista, pots tenir a casa tantes armes com vulgues.

Quin criteri determina que la possessió de setze fusells i la voluntat expressa de matar el president del govern espanyol no siga considerada terrorisme i, en canvi, sí que en siga tenir una careta i un xiulet? Sens dubte, l’afiliació política de l’un i l’altre. Perquè, imagina’t, Martxelo, si hagués passat al revés…

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb