Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

És un debat que s’activa de tant en tant en els mitjans de comunicació de països com el nostre. Què hem de fer amb aquestes notícies socials que sorgeixen amb tant ímpetu als estats espanyol o francès? On comença i on acaba el nostre marc de referència? És així com es trasllada al nostre àmbit, al de la comunicació, allò que els sindicats bascos anomenen ‘el marc basc de relacions laborals’.

Aquestes setmanes, n’hem tingut un exemple clar amb el cas d’un nen que han assassinat recentment al sud d’Espanya. Els mitjans de comunicació espanyols han originat una enorme onada informativa amb tot allò que s’hi referís, tan enorme que l’han convertit en una qüestió d’estat.

Sense aprofundir en les veritables intencions dels qui han creat aquesta campanya amb aspecte de cortina de fum per encobrir-hi uns altres problemes ‒n’hi hauria prou per a una tesi força substanciosa‒, la capacitat que tenen per marcar la seva agenda i condicionar la de la resta resulta remarcable.

No és la primera vegada que passa, ni en serà l’última. Són notícies que arriben a molts dels nostres lectors ‒penso en els de Hegoalde‒ i amb molta intensitat realment, perquè no troben res més quan encenen qualsevol canal de televisió.

Afortunadament, saben què poden esperar, què volen trobar en un mitjà de comunicació i en un altre. És a dir, quan volen verdura van a un restaurant i quan volen peix en van a un altre. Ara, segurament no acceptaran que els serveixin pollastre allà on esperen verdura. Doncs bé, els nostres lectors actuen de la mateixa manera amb aquestes notícies.

Sense cap intenció de ficar-me a casa dels altres, convindria que els qui treballem en els mitjans de comunicació de països petits com els nostres hi reflexionéssim, sigui quina en sigui la decisió final, i féssim mínimament una reflexió conscient i argumentada per saber què fem.


Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Ningú no sap com passarà, però tothom jura que passarà. Que passarà com a molt tard pels volts de Setmana Santa. Que Catalunya tindrà aquesta cosa que ara en diuen un govern ‘efectiu’, és a dir, autònom. ‘Autònom’ a seques. Si et refies d’allò que es veu a la superfície, sembla estrany i difícil d’entendre-ho però la classe política d’ací ho dóna per fet. Sense saber com serà i sense poder-t’ho explicar.

L’obstacle ara mateix és la CUP, que d’una manera més que coherent no està disposada a donar els seus quatre vots a un executiu autonomista. Perquè isquen els números, Carles Puigdemont i Toni Comín haurien de renunciar als escons, cosa que realment provocaria una situació molt insòlita. La CUP, a hores d’ara, juntament amb Pugidemont, és el més ferm defensor de l’estratègia de continuar implementat la república a partir del govern a l’exili. ERC, cada dia de forma més clara, planteja de romandre a l’autonomia com a estratègia i no creu que siga bo continuar suposant un repte total a l’estat espanyol. I sembla ser que Puigdemont sí que estaria disposat a renunciar al seu escó per evitar que els qui estan a favor de la seua estratègia de l’exili puguen impedir la formació d’un govern amb qui opina que ha de ser-ne una altra. La política catalana és rara, acrobàtica, i hi ha ocasions en què ni jo no em veig capaç d’entendre-la. T’ho explique com m’ho expliquen i a veure què en resultarà.

Què en resultarà políticament però també pràcticament. Perquè, tal com van les relacions entre Junts per Catalunya i ERC, és una evidència que mig govern no es parlarà amb l’altre mig i molt segurament cada meitat empenyerà en la direcció contrària. Serà curiós, com a mínim, allò que puga succeir i serà interessant de veure’n la reacció de la gent, la base que tant ha treballat per la república. Vés a saber si no ens sorprendran amb iniciatives impensables ara mateix.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]