Benvolgut Pablo:

Em vas atrapar justament començant a escriure una peça sobre l’anonimat a les xarxes, a partir d’aquest article de Ferran Sáez. La proposta de llei del PP per a prohibir-lo m’amoïna, però, com tots els que publiquem opinió, estic tip i cuit de rebre ofenses d’encaputxats digitals. Per això vaig trobar que les seves observacions (em sembla un dels articulistes més ponderats i interessants d’avui) mereixien un repensament.

Llavors vas aparèixer tu per fotre’m tota una galleda de merda per sobre. Ningú m’havia vilipendiat amb tanta fúria, fins ara (i ja pots comptar que, escrivint el que escric, me’n plouen a cabassos). Si et vaig respondre (tot i que va ser pitjor: vas redoblar la mala llet, i a sobre vas provar de promoure l’escarni col·lectiu passant de la primera a la tercera persona. Per sort, no et va seguir pràcticament ningú) i si ara t’escric, és perquè vas tenir la valentia de fer-ho a cara descoberta. Potser et complaurà saber que pel mateix article que et va ofendre tant vaig rebre desenes de comentaris insultants, però no en vaig contestar cap: no crec que qui oculta el nom i es tapa la cara per ultratjar els altres mereixi resposta.

Em vas dir de tot. De fet em vas penjar la rastellera de llufes bàsiques del manual del bon marxista 2.0. No les repetiré, són a l’abast de tothom. I quan et vas adonar que te n’havies descuidat una, la d’ultraliberal, vas córrer a afegir-la. Aquí em vas fer riure. Ultraliberal! Que bo.

Em sembla evident que tanta agressivitat (no cal ser Freud per adonar-se’n) era excessiva. Desbordada. Tanta ràbia delata alguna cosa més, algun descontentament subterrani. Mirant com t’esbatusses amb altres perfils, i llegint algun text del teu FB, ja es veu que per dins et bull algun enuig més fondo (de fet tu mateix en parles, o ho insinues), però no és assumpte meu, per tu faràs. El que sí que m’incumbeix són les repercussions que aquest instrument em comporta en la vida quotidiana (cosa que inclou la feina). I per a mi Twitter no serveix per a això. Dijous mateix, escoltant en David Fernández a la biblio (espero que no el bescantis per ultraliberal, també), vaig comprovar que hi coincideixo en el valor que atorguem a aquesta eina. Que no té res a veure amb fer-ne un camp de batalla, i encara menys un abocador de frustracions personals. Igual que a tu el meu, a mi l’article de la Brigitte Vasallo que et va servir d’esca tampoc em va semblar gaire encertat. És una pensadora interessant, amb un punt de vista sovint valent i a contracorrent, però en aquest cas, al meu entendre, va patinar molt (per a bona part dels comentaristes també). Però l’últim que se m’acudiria seria escarnir-la. Per a mi les xarxes socials no serveixen per a això. No penso permetre que m’amarguin l’existència, que prou que se n’ocupen altres (especialment atès el moment polític).

Mira, el mateix dia de la teva sortida de to, Crida per la Democràcia va repiular un altre article meu que al seu torn va ser repiulat i magradat per molts perfils. Segur que tu pensaràs igualment que bah, total són uns quants catalanets aburgesats al servei de la dreta explotadora. Però pensa-hi un moment. Molts a 1 (bé, a 3 si comptem els dos compares que et van ajudar a lapidar-me). No et fa pensar alguna cosa, això? Estàs tan segur de tenir la raó per gastar aquests fums? (com quan em vas tractar de ‘cari’. Et vas trobar ocurrent? Et vas sentir el rei de la ironia? Perquè a mi, ja t’ho pots pensar, em vas semblar tota una altra cosa). Jo vaig agrair molt a la teva supporter el consell de lectura que, amb aquella superioritat, em va donar; conec l’autor i estic segur que valdrà la pena. Estaria bé que, en justa correspondència, vosaltres féssiu un cop d’ull a això. Potser us ajudarà a ser menys arrogants.

Acabo, que això ja es comença a fer impúdic. Alguna cosa (diria que els prejudicis) et va fer llegir malament el meu text. Jo no parlava en cap moment de xarnegos sinó de quinquis i de diputats de Ciutadanos. Hi suggeria que uns dels trets definidors del quinqui (entès com a pinxo de barriada, no com a venedor de ferralla) és que parla castellà, i amb això ja en vas tenir prou per enfaristolar-te. Vas invertir el sil·logisme (‘parlen castellà, ergo…’) per poder-te emprenyar. I la sociologia que la bombin. Ves per on, el 95% d’aquells covards digitals que t’esmentava, que suposo que es van sentir al·ludits, em van insultar en castellà (i què t’hi jugues que avui hi tornaran?). Tu, en canvi, no. I aquest és un element de molta més importància en la qüestió que no hi doneu tu i l’esmentada activista. De fet, és un element cabdal en el debat sobre la identitat (bé, ella considera que “la xarneguitat no és una marca identitària”), i m’estranya molt que no l’esmenteu. Encara que és un tema delicat i espinat de malentesos, jo sí que estic disposat a debatre sobre el xarneguisme perquè és una qüestió que m’interessa (aviam si endevines per què. Una pista: ma mare és nascuda al barri del Singuerlín). I li agraeixo a la Brigitte el coratge d’haver escrit al respecte, trencant un tabú que ens fa més mal que bé. Ara, el que no estic disposat és a fer-ho a crits, amb paraules gruixudes i desqualificacions gratuïtes.

Per això t’he escrit aquesta carta. Perquè no penso permetre que el primer que passa em descarregui la seva mala lluna a sobre. Que potser faries el mateix, si ens trobéssim pel carrer? No he blocat mai ningú, a Twitter (ni tan sols els tifes tabernícoles que disparen des de l’anonimat), i em sabria greu que algú com tu, que no solament va de cara sinó que té ple d’energia i d’empenta, fos el primer.

[Això sí, mentre els de la pell fina us aneu ofenent, l’enemic de debò ens la va fotent (vaja, espero que també sigui el vostre. Tot i que, veient determinades coses que escriviu, em penso que el vostre enemic és tothom)].

[PD: Tinc una mala notícia per a tu: no penso plegar de VilaWeb, que em sembla una de les millors tribunes periodístiques de què disposem. Ai, per cert: i gràcies per donar-me tema per a aquest article, que em serà retribuït amb la corresponent tarifa ultraliberal. En senyal d’agraïment, si vols ens la rebentem a quintos a la barra d’un bar. Al Singuerlín mateix, si ets valent.]

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb