Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

L’arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg, una figura vinculada a l’illa de Mallorca, és el protagonista de l’última novel·la de Carme Riera, Les darreres paraules (premi Sant Joan 2016, Edicions 62). Lluís Salvador (1847-1915) és molt present encara en l’imaginari de Mallorca, perquè va tenir moltes possessions, va conservar i donar valor a grans extensions del paisatge del nord de l’illa i va contribuir a construir el mite de l’illa paradís. Però el llibre no és pas la història de l’arxiduc i Mallorca, les seves peripècies, amistats i excessos (ja ho diu l’escriptora a l’entrevista, que l’arxiduc és matèria sensible encara avui a Mallorca), sinó que, de fet, és una novel·la europea: Carme Riera ens endinsa en el final de l’antiga Europa, la dels imperis, a través d’un personatge secundari de luxe, aquest arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, membre de la casa dels Habsburg i, per tant, coneixedor de l’entramat del poder, alhora que home excèntric, lúcid, de basta cultura i ple de foscors també. Diu Riera: ‘La voluntat, certament, era de parlar d’Europa des d’un personatge que la va viure, amb pinzellades i una visió determinada, la que tenia ell, l’arxiduc Lluís Salvador.’

Carme Riera (Palma, 1948) és catedràtica de literatura a la UAB. Té una vintena de títols publicats (comptant novel·les, relats i assaigs), entre els quals Dins el darrer blau i Te deix amor la mar com a penyora, obra que fa quaranta anys que va publicar. És membre de la Real Academia Española (RAE) des del 2012 i l’any passat va ser destacada amb el Premio Nacional de las Letras. Presideix l’organització d’escriptors CEDRO des del 2015. Fa anys que es va instal·lar a Barcelona, però fa estades molt freqüents a Palma.

Podeu veure-la en vídeo llegint un fragment de la novel·la Les darreres paraules, en un nou capítol de la sèrie Escriptors.TV.

Vau escriure la novel·la a partir d’un treball previ i exhaustiu de documentació sobre aquest personatge. Fou un encàrrec per a una exposició dedicada a l’arxiduc, amb motiu del centenari de la seva mort. Si el primer objectiu no era l’aventura literària, com és que escrivíssiu la novel·la?
—Quan vaig acabar l’exposició estava saturada de tantes notes preses, visites a l’arxiu, lectures de llibres, de correspondència… Tenia una gran caparra del personatge i el cansament no em deixava dormir. I va ser aleshores, una d’aquelles nits, que vaig començar a sentir parlar l’arxiduc. Després de l’exposició el misteri continuava regnant, perquè les preguntes no havien obtingut resposta, de manera que no vaig tenir més remei que escoltar-lo i transcriure el que deia. I l’arxiduc es dirigia a Erwin, el seu secretari, per deixar escrites les últimes voluntats, que de fet són un examen de consciència. L’arxiduc té necessitat de buidar, de justificar el seu capteniment polític i sentimental. He vist el testament que va deixar i la sentència final –’La maledicció caigui sobre els qui no ho compleixin’– i l’he feta servir.

El to del llibre no és el d’unes últimes voluntats notarials, ans al contrari: construïu el relat en segona persona i l’arxiduc parla en to de confessió, autobiogràfic, col·loquial. Sobta, segons com.
—El to em va venir donat. El to és el seu. I no podia posar cap frase poètica pel mig que no fos seva. O quan em sortia una frase massa versemblant, també la treia. Es pot llegir ‘la felicitat és un instant’, sí, però em quedo aquí, no m’hi esplaio, no pots donar més referències.

Al llibre hi ha molta geopolítica. És molt interessant veure com entreu en la història política i social de l’Europa del final de l’imperi austro-hongarès, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial.
—Tal com heu dit, l’arxiduc és un secundari que participa en la història d’Europa a distància, però la coneix bé, perquè com a membre de la casa dels Habsburg sap moltes coses de primera mà. Sap que els interessos d’Àustria i d’Alemanya són frenar la força de la classe treballadora que reclama els seus drets per a viure. I no ho poden consentir. Convertir els treballadors en carn de canó d’una guerra ho han fet molts governs.

Avui no és gaire diferent…
—El món ha canviat molt en l’esfera tecnològica, però les persones i els sentiments no han canviat gens. Hi ha les mateixes enveges i odis.

Alguns episodis de la novel·la persisteixen en la memòria. Tenen a veure amb familiars de la casa dels Habsburg. Per exemple, quan l’arxiduc es lamenta de no haver pogut convèncer l’hereu de l’imperi, Francesc Ferran, de no viatjar a Sarajevo i evitar així el desencadenament de la guerra.
—La guerra hauria sorgit per un altre cantó, però no hauria succeït en aquell moment. I hi ha l’episodi on l’arxiduc explica el que sap sobre què li va passar a Rodolf, un nebot, tot i que tenia una edat similar a la seva, que fou també hereu de l’Imperi, la seva mort es va vendre com un suïcidi però l’arxiduc té grans sospites que el van assassinar. O, per exemple, la història d’un dels seus germans, Joan Nepomucè Salvador, que s’havia postulat per ser rei de Bulgària, però que l’emperador no li ho va voler concedir, i va marxar a Londres, es va casar amb una ballarina, va renunciar als seus privilegis, es va comprar un vaixell i va desaparèixer per sempre més. Són històries brutals.

Retrateu un arxiduc Lluís Salvador caduc, lleig, impotent… un antiheroi.
—Al final de la seva vida se sent un fracassat. Sap que ha fet moltes coses positives, per les illes i per la gent, però està tan enfonsat que pensa que no ha aportat res. Només veu els fracassos.

Quina imatge es té de l’arxiduc a Mallorca i de quina manera la novel·la la pot fer variar?
—Què en traurà la gent que llegeixi el llibre no ho sé. L’arxiduc és matèria sensible a Mallorca. Per a la gent de la meva generació, forma part del nostre imaginari. Se n’expliquen un munt d’anècdotes positives: el seu vessant ecologista, que no li importaven les aparences, amb un vessant romàntic molt atractiu (sempre fugia)… Però hi ha gent que li veu la part negativa, sobretot a Valldemossa: el seu vessant de depredador sexual, que no n’he parlat perquè trobo que no té gaire interès.

Sí que en parleu d’amades i d’amats, i us aventureu a dir que era impotent.
—Això es deia per Mallorca i certa correspondència que he llegit ens pot fer pensar que era veritat.

Tot i no santificar l’arxiduc, quan s’acaba la novel·la el lector l’acaba apreciant, aquest personatge.
—És que era una persona interessant. Els conceptes que tenia sobre la guerra, les denúncies que feia, estan molt bé. Va lluitar per la pau. Però he volgut ensenyar la complexitat del personatge, mostrant que era un home de carn i ossos.

A Mallorca l’arxiduc va contribuir a construir el mite de l’illa paradís.
—Sí, va comprar grans extensions de terres i les va preservar, al nord de l’illa. Però aquest estiu, que el turisme ha saturat l’illa, ni tan sols aquests paratges s’han salvat.

—Ara em feu pensar en el projecte Habitació 2016, que s’ha presentat aquesta setmana: una residència per a creadors en un hotel de Mallorca, amb la voluntat que reflexionin sobre cultura i turisme. El primer convidat és el poeta polonès Adam Zagajewski. Precisament va parlar de la relació entre memòria, història i imaginació. Diu que la memòria necessita la imaginació, perquè un escriptor no és un historiador, l’escriptor ha d’anar més enllà, ha de tocar l’infinit, que s’acosta al futur, un estadi que només es pot aconseguir amb la imaginació. La trobeu encertada, aquesta reflexió?
—Sí, la literatura connecta amb aspectes que van més enllà de la història. Per això per conèixer la història necessites les novel·les, la literatura.

Us veig preocupada per la Mallorca d’avui. Com la veieu?
—Mallorca avui té un problema de recerca d’identitat. Què vol ser? Una Venècia horrorosa? Una Praga saturada de turistes? Mallorca ha de poder viure del turisme, però no a costa de degradar-se i d’expulsar a la seva gent. Estius com el d’aquest any són inviables. Un creuer no pot descarregar 50.000 persones en un dia per visitar Palma. La gent d’allà n’acabarà marxant. És que ni per nosaltres ni per ells.

Què hi pot fer el món de la cultura?
—Ja provem de contribuir-hi. Per exemple a través de Palma XXI, un grup de reflexió. Però els poders econòmics són molt poderosos i no estan per aquest tipus de coses.

Palma i Barcelona haurien de reflexionar plegades com a ciutats que comparteixen aquest problema complex del turisme.
—Precisament, la batllessa Colau em va dir l’altre dia (ens vam trobar al premi RBA de novel·la negra), que havien vingut delegats de Mallorca per parlar del problema del turisme. És que Barcelona també ho pateix això, encara que queda més diluït. Però és un problema  europeu. Ja t’ho dic, Venècia, Praga… La gent ha de marxar d’aquests llocs. La turistada té el dret d’anar als llocs, però aquest trànsit s’ha d’organitzar. Jo sóc partidària d’un turisme sostenible. El govern balear ha de trobar maneres de frenar l’excés de població, perquè porta problemes greus. No únicament, sinó que pot arribar a faltar l’aigua. I Mallorca ha de fer una altra reflexió: si un dia no pogués viure del turisme, què faria? Perquè posar tots els ous al mateix cistell és perillós.

No creieu que els Països Catalans haurien d’establir una relació més estreta, ara que els governs ho permeten?
—Una relació més fluida, i tant. Culturalment, també. Compartim una mateixa llengua. Però la cultura interessa poc.

Hi creieu, en la revolta cultural?
—No crec que la seguís gaire gent. Malauradament, l’ensenyament és tan dolent… No hi ha literatura als plans de batxillerat. Estem cansats de denunciar-ho i la conselleria ni cas. No entenc com els editors no van posar el crit al cel quan va desaparèixer la literatura i les humanitats.  És aquí on s’ha de posar l’èmfasi. És la meva batalla particular.

Féu un diagnòstic ràpid. Com veieu Catalunya, com veieu Espanya, com veieu Europa?
—Catalunya la veig amb problemes molt semblants als de Mallorca. Quina societat volem? Tenim poca indústria, poca agricultura i l’economia se sustenta en el sector serveis. Pel que fa a la cultura, igual: un país que no estima la cultura va encaminat al desastre. Pel que fa a Espanya, passa moltes dificultats. Ara terceres eleccions? I quartes i cinquenes tal com van. I d’Europa et diré que n’hi ha una que m’interessa i una altra, la mercantil, que no. Cada vegada hi ha més populisme i més anti-Europa.

Sou europeista?
—Sí, ho sóc. Jo era de les que pensava que la cultura salvaria el país, i que faria una terra més neta i noble, rica, lliure, desvetllada i feliç, com deia Espriu. Però com més gran em faig més penso que tornaré al temps de quan érem hippies i em retiraré en un poble perdut a la muntanya amb un grup d’amics… Tot i que no hem de perdre l’esperança. Mira aquest balcó d’aquí davant, hi viu algú que ha posat uns clavells de cara al carrer, per fer-lo més bonic. Deu pensar en els altres. Alguna esperança hem de tenir.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.