Carles Xuriguera

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Fa uns dies, Carles Xuriguera, humorista que ha canviat el teatre per la viticultura, escrivia un article a la revista Cupatges, ‘Diré el que veig’, on apuntava molts aspectes del món del vi a Catalunya i del món agrari (però que no tan sols pateix el vi català), que eren molt crítics i que feien pensar. L’article va generar un cert rebombori, però té la virtut que és un punt de partida per a debatre i reflexionar. Segons que ens ha explicat: “No vinc a posar més problemes, vull que parem un moment i mirem què fem. Venem més fum que no pas veritat, això venia a dir. Però, i tant que hi ha molta gent que fa les coses molt ben fetes i molta gent, com jo mateix, que treballem amb cobertes vegetals, essent molt estrictes amb l’ecologia, que volem anar un pas més enllà del fet ecològic i prendre un compromís amb la terra. Aquestes persones en el món del vi hi són, només faltaria. No parlo d’això, parlo d’una falsa veritat. Això em preocupa, però no assenyalo ningú en concret. Parlo en conjunt. Volia fer una reflexió. Explico què veig.”

Hem volgut entrar en alguns aspectes que apunta a l’article, per aprofundir-hi. Però, abans d’això, també ens ha interessat el seu relat personal de com va entrar al món del vi. Avui és copropietari del celler Mas Patiràs, de la Denominació d’Origen Empordà, i forma part de la junta. Actualment és el responsable de la comissió de promoció de la DO Empordà.

Vós teniu una cara pública, se us coneix perquè formàveu part del grup humorístic Teatre de Guerrilla. Ara sou copropietari del celler Mas Patiràs, a les Gavarres, i feu vi. Com vau arribar al món del vi?
—No em ve de família, tot i que vinc de família pagesa i ens fèiem el vi a casa, per passar l’any, pel ‘gasto’, que deien abans. Però el contacte amb el vi el tenia com tenia el contacte amb els porcs, amb la verdura… Érem pagesos i ens fèiem el vi no pas per comercialitzar-lo sinó per a consum propi. I no tenia cap mena de contacte amb el món del vi, tot i que de mica en mica m’hi vaig anar acostant. Vaig començar a fer alguna vinificació per mi mateix, vaig fer proves a petita escala, 150 litres, 200 litres, comprava raïm aquí i allà. Em vaig anar interessant pel tema de les vinificacions, de les fermentacions. Fins que va arribar un moment que amb el meu germà vam recuperar una finca de la família on s’hi havia plantat vinya i la vam tornar a plantar. Això passava el 2012. Per altra banda, una mica abans, vaig contactar amb la gent del Pla de Bages, amb l’Anna d’Artium, presidenta de la cooperativa d’Artés, i vaig fer el meu primer vi, cinc mil ampolles. El vaig anomenar Assaig.

Ja no feu d’actor?
—Abans feia d’actor un 80% del meu temps i un 20% el dedicava al vi. Ara potser només em dedico a fer d’actor un 10%. Però et diré que he descobert que té unes semblances la feina que feia abans amb la que faig ara, són pràcticament la mateixa. Abans m’enfilava dalt d’un escenari i volia que el teatre desaparegués i ensenyar veritat, des de la comicitat. Ara vull fer vi, però tan sols si és de veritat, si puc aconseguir una relació autèntica amb la terra. Jo no vull viure d’una manera superficial, sinó autèntica i profunda. No vull fer una comèdia dolenta.

I dèieu que vau plantar una primera vinya. On?
—Al Montgrí, molt amunt. És una vinya de garnatxa blanca, en un lloc molt difícil. Els pagesos del Baix Empordà se’n fotien, de mi: “Què fa aquest boig allà dalt?” I no els faltava raó, perquè vaig tenir moltes dificultats per treure la primera collita. Però vaig tirar endavant la garnatxa blanca i ja n’he fet quatre vinificacions. Mentrestant em vaig posar en contacte amb el celler Mas Patiràs per si em podien vendre raïm i si podia vinificar el vi a casa seva.

Qui eren els de Mas Patiràs?
—Sergi Torrent, que és el meu soci actual. El celler Mas Patiràs som ara dos socis, en Sergi i jo. Però abans d’associar-nos vam passar uns quants anys que jo comprava raïm al Sergi i allà el vinificava. Com que vam veure que ens enteníem, vam decidir d’associar-nos i ajuntar les vinyes del Montgrí amb les seves vinyes de les Gavarres i fer vins nous. Vaig demanar de canviar l’etiquetatge, de canviar els noms, d’actualitzar el celler. Ara fa quatre anys que som junts i fem entre 15.000 i 20.000 ampolles l’any. Aquest any plantarem més garnatxa blanca, aquesta vegada a les Gavarres. Som un celler petit, però estic molt content. Ara, ha passat temps fins que no he aconseguit que la gent em reconegui com a viticultor i no com a humorista. La gent es pensava que tenia calés i els invertia en un celler. No, no, jo sóc al peu de la vinya i al celler, amb en Sergi ens ho fem tot.

Carles Xuriguera i Sergi Torrent, propietaris del celler Mas Patiràs.

I com us heu format? Us considereu autodidacta o heu fet cursos?
—He estat autodidacta en molts camps, perquè pensa que jo vaig estudiar filosofia a l’Autònoma. Pel que fa al vi, vaig estudiar molta enologia, tot i que no he fet la carrera. I he fet diferents cursos sobre viticultura. M’interessen sobretot els de treballs del sòl, mètodes per a regenerar aquest sòl… Molts cursos els he fet a l’escola de Manresa. I he après molt amb l’experiència, prova i error. I és terrible, perquè tan sols tens una oportunitat a l’any per a fer el vi, només una. Aquest 2020, per exemple, ha estat una experiència molt bèstia amb el míldiu. I tan sols tens una oportunitat. Cada any queda fixat amb un vi i desapareix, ja no tornarà mai més. No podem fer un vi cada cop que ens doni la gana. Estem supeditats a la natura i supeditats al temps. I és molt dramàtic i és molt poètic alhora. Perquè valores moltíssim allò que passa cada any. Vius el cicle vital de la vinya. Ben aviat me’n vaig adonar i penso que sovint no en som prou conscients. Ho hauríem de saber explicar això a la gent. Entendre la importància de cada moment al cicle vital de la vinya, perquè passa un cop i prou. Aquest viure cada moment és de les coses que més m’agraden, que em fan valorar més la feina que fem. I ho intento transmetre amb els meus vins.

El nom del celler, Mas Patiràs, em pensava que l’havíeu posat vós.
—No, no. Precisament, em va costar una mica d’admetre aquest nom, perquè ja és prou difícil vendre vi, com perquè es digui Mas Patiràs. Però és el nom històric de la casa, el malnom que tenia la masia. I he descobert que n’hi ha uns quants a Catalunya, tant a la banda francesa com aquí, hi ha uns quants masos patiràs. N’he trobat cinc. Sempre són llocs molt difícils. Parlem de tres o quatre-cents anys enrere. I, per exemple, n’hi ha un al Vallespir que es troba gairebé a mil metres d’altitud, on sis mesos és hivern i la resta de l’any fa fred. Havia de ser terrible quatre-cents anys enrere treballar allà. Es devia patir molt. En el nostre cas, es deia així per la manca d’aigua. Som al peu de les Gavarres i allà era molt difícil trobar aigua. Tot de secà i una terra molt dura de treballar. A la vinya i a l’olivera els va perfecte, però era costós. Ara, sortosament, ja tenim aigua i de tot, però n’ha quedat el malnom. Això també forma part de la nostra cultura. Però ja et dic, em va costar d’acceptar el nom, que ja veus que no té un sentit humorístic sinó històric.

Feu vins naturals?
—No hi ha vins que no siguin naturals.

Ho diré d’una altra manera: treballeu sense sulfits?
—Sí, treballem sense sulfits. Treballem amb mínima intervenció sense rectificar. I no m’agrada parlar de vins naturals, perquè no hi ha vins artificials. Hi ha vins molt intervinguts i molt rectificats. Ara, penso que els viticultors que triem aquesta mena de línia, de producció, i aquesta mena de risc (perquè no deixa de ser un risc), no ens hem de posar adjectius. Més aviat hauria de ser que als altres els diguéssim vins industrials. Jo faig vi i prou. Ara, això sí, cerquem la qualitat.

Vau néixer a la zona del Montgrí?
—Sóc nascut a Torroella de Montgrí el 1972. Però per amor me’n vaig anar a viure a un petit poble del Vallès, molt enfilat a la muntanya, a tocar del Bages. Per això el meu contacte amb el vi va començar al Pla de Bages. Durant una època vaig dubtar si plantar vinya al poble on visc o a Torroella, al meu Empordà. Finalment vaig triar Torroella. Però això comporta una logística complicada. Visc a dues hores d’on tinc el celler i les vinyes i passo molts dies fora de casa. Em veuen poc. Per això sempre dono les gràcies a la meva dona i a les meves filles, que m’ho deixin fer. Sóc molt conscient del cost que implica i per això ho vull fer tot molt bé.

Entrant a analitzar l’article que vau publicar a la revista Cupatges, per començar, voldria saber en quin moment penseu que es troba el vi català.
—És un moment positiu, tot i el context de dificultat en què ens trobem per la covid i perquè aquest 2020 ha estat duríssim per motius climàtics. Ja no ens en recordem, però veníem del temporal Glòria i les inundacions; després, d’unes pluges primaverals que han causat un atac de míldiu com no s’havia vist, i després una parada per la covid, que ha causat la caiguda de les vendes i unes dificultats econòmiques impressionants, que ens afecten a tots, del més gran al més petit. Però més enllà d’aquests fets circumstancials, el vi català es troba en un moment molt interessant, per a mi molt positiu. Hem pres consciència de nosaltres mateixos, valorem la feina que fem i comencem a saber-la explicar amb paraules entenedores. Hi ha tota una generació que ha voltat per tot el món, que s’ha format, també a fora, i ha tornat a casa seva per posar-se al capdavant d’unes vinyes i d’uns cellers familiars i transformar-los cap a les varietats autòctones, l’ecologia, amb tècniques menys agressives a l’hora de vinificar dins del celler. I també hem guanyat capacitat en poder comunicar l’expressió d’aquests vins i vendre’ls més bé. Arribem més al mercat. Això no es produeix d’un dia per l’altre. Fa uns quants anys que ho fem d’aquesta manera i va a més. Per això penso que el vi català es troba en un moment dolç i diria que brillant.

Un moment protagonitzat per una generació una mica més jove que la vostra.
—Sí, que torna a donar importància al fet que el vi es faci a la vinya i no dins un celler, en el sentit que el vi es comença a fer amb la poda de la vinya el mes de gener. Ara hem deixat de pensar tan sols en la fruita i també pensem en el sòl. Treballant la terra d’una manera diferent ens surt una fruita molt interessant. Això abans no passava. El vi català en aquests moments es troba en una situació molt bona, molt ben encaminat i és molt positiva i interessant la feina d’aquesta nova generació.

Però segons l’article que vau escriure fa uns dies a la revista Cupatges, “Diré el que veig”, no tot es troba tan ben encarrilat. Apunteu molts aspectes, alguns de significatius, quan dieu: “Veig com es van buidant de significat paraules imprescindibles per a entendre un ofici i una manera de viure. Veig com arriben els diners d’altres sectors i engreixen la bombolla.” Realment es pot parlar de bombolla en aquests moments?
—Cada cop que perdem paraules, que perden el seu sentit, perdem cultura, banalitzem la nostra feina. I això passa. Al final ‘ecologia’ no voldrà dir res, perquè l’estem banalitzant. Per això hem d’anar més enllà. Una altra cosa: es munten cellers perquè hi ha un excedent de milions d’euros que vénen d’un altre negoci i de cop i volta et trobes amb un celler impressionant, però que no surt de la venda del vi. Hi ha una desvinculació amb la terra, amb la vinya, amb el vi i sense ganes de tenir-la ni d’acostar-s’hi. Això passa, ja hi és. Per a mi això no cal. Ara, cadascú a casa seva fa com li dóna la gana, això també és clar.

Per una banda hi ha una ingerència sense uns valors ni coneixements, tractant el vi com a element d’ostentació i estatus. Per una altra banda, es continuen abandonant terres i es perd la pagesia. Dieu que no veieu agricultura, que no veieu pagesos.
—Perdem pagesos perquè hem perdut la manera de relacionar-nos amb el camp i amb la natura. Perquè viure de pagès comporta una dificultat extrema. Necessitem més hectàrees de conreu perquè una família en pugui viure. Cada vegada ens trobem més enganxats tècnicament a uns tractors immensos, a una indústria química que sembla imprescindible per a treballar de pagès. És important que aclareixi que a mi no m’agrada anar enrere per romanticisme i prou. Penso que podem tenir una vinculació amb la terra i la natura no com la dels nostres avis, que s’hi trencaven l’esquena i a cap edat ja veies un home torçat o una dona amb problemes. No hem de tornar a això. Jo dic que tenim les tècniques suficients i són prou bones per a repensar el nostre ofici. Per a mi la química i la tecnologia ens van superar a tots i ens van lligar d’una manera que ens ha fet perdre agricultura, o sigui cultura de la terra, i a la llarga, pagesos i una manera de viure al camp. Ser pagès és molt dur i ser ramader és molt dur. Queda molt poc temps perquè el camp estigui completament industrialitzat. I amb aquesta idea que dic a l’article: hi ha una mentalitat burgesa per a una feina que abans era pagesa. Això és clau. Com podem fer perquè els pagesos puguin sobreviure i es tornin a relacionar d’una manera natural i bona amb la terra i puguin viure del seu treball? Un amic meu del Bages ho explica molt bé. Diu: “La generació dels nostres pares ha aconseguit fer el millor vi que s’ha fet mai; a la nostra generació ens toca, amb la tecnologia, recuperar l’ànima que tenien els vins dels nostres avis.” Qui ho diu no és un viticultor petit com jo, ell fa gairebé un milió d’ampolles.

En un moment de l’article també dieu: “Veig poca terra, poca veritat. No veig consciència. Veig publicitat.” Això m’ha fet pensar en el fet que fa deu anys, obrir els cellers a la gent, convidar-los a entrar, ensenyar-los les vinyes d’on sortia el seu vi i explicar-los com el feien i tastar-lo, era una manera d’humanitzar el vi, crear empatia amb el consumidor, fer estimar el vi i la terra d’on neix. Tot això construïa valors. Però amb els anys, d’això se’n va dir enoturisme i fixant aquesta etiqueta, l’estratègia de màrqueting va passar per davant dels valors culturals.
—Per a mi és important visitar cellers, anar a la casa de l’altre, que t’ensenyi qui és. És una gran manera d’aprendre. Per a mi l’enoturisme hauria de ser això. L’altra cosa és fer-ne un negoci. D’acord, està molt bé que en una visita es compri el vi que t’han ensenyat com es feia i de les vinyes que sortia. Ara, si ho especialitzem més, aleshores es fan coses molt estranyes a dins el celler i a dins les vinyes.

Què voleu dir?
—Passejar amb segway per les vinyes pot ser divertit, però jo no ho faré mai. A casa meva no vull que passi. No vull que sigui un lloc on hi hagi artefactes estranys enmig de la vinya per divertir-te i prou. Si m’has vingut a veure, parlarem, beurem i ens direm les coses i ens coneixerem. Però sí que veig que es fan moltes activitats i coses rares perquè la gent ens vingui a comprar vi, en lloc de la cosa essencial que és explicar-nos. Que la gent necessiti bicicletes, canoes i fins i tot pujar en globus, doncs ja s’ho faran. A mi tot això m’aparta de l’essència que necessito.

Precisament, vós que sou dins la DO Empordà i formeu part de la junta i de la comissió de promoció, què en penseu de l’estratègia de les Rutes dels vins per a promocionar territoris vinícoles? Trobeu que és una opció encertada? Sembla que tot passi per una estratègia econòmica més que no pas cultural.
—Sóc crític amb aquesta estratègia, tot i que hi tinc contacte i fem projectes comuns, la DO i la Ruta. Però trobo que és una manera superficial d’acostar-se al món del vi. Podem fer turisme o anar a conèixer persones i un territori. Per a mi és diferent. És una visió personal. Entenc que hi hagi cellers a qui els vagi molt bé i que ho facin. Però per a mi no és una bona manera d’acostar-se al territori ni al país. Al marge d’això, celebro també que facin coses interessants que valoren la feina agrícola. Crec que hem d’evitar la superficialitat i la globalització, que ho fa tot igual. La meva reivindicació és la del coneixement i la cultura.

Què en penseu de la revolució dels petits cellers sense DO i del manifest que van fer públic?
—No ens vam afegir al manifest, però sí que vaig parlar amb el president de la DO Empordà perquè posés el tema sobre la taula i en parlés amb els altres presidents de la DO. De fet, tinc un peu a dins i un peu a fora, perquè amb la filosofia de la no-intervenció, a mi la DO de vegades em tomba vins i em demana que els rectifiqui. No els toco i surten com un vi de taula fora de la DO. Jo crec que ens falta que l’INCAVI, el Departament d’Agricultura, asseguin en una mateixa taula les DO i la gent que vol anar més per lliure i que hi hagi un diàleg. I cercar l’entesa. I que l’INCAVI faciliti aquesta entesa. Perquè tinc clar que les lleis han de ser les mateixes per a tots. Sembla que els de dins la DO tenim unes lleis i els de fora en tenen unes altres i això no pot ser. Tots hem de ser sota la mateixa legalitat. També penso que les DO ens hem de preguntar per què alguns cellers que treballen tan bé no volen ser sota el paraigua d’una DO. Per què deixem escapar talents? Pot ser que estiguin envellides, les DO.

Estan envellides?
—Ens hem quedat antiquats i n’hem de parlar. Els topònims són un mal menor i penso que és ridícul que no es puguin posar. Ara, això ha servit perquè s’obri el debat i és un debat potentíssim que no podem amagar ni mirar cap a una altra banda.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.