Carles Mulet: “Respecte de Madrid, al País Valencià som una colònia”

Carles Mulet (Cabanes, la Plana Alta, 1975) és a punt d’acabar la segona legislatura com a senador de Compromís per designació autonòmica. Per a celebrar-ho i deixar constància de l’activitat feta durant vuit anys i cinc legislatures espanyoles, acaba de publicar el llibre Carles Mulet, una temporada al Senat (Onada edicions). És una mena de compilació amb una entrevista molt llarga que li fa la periodista Emma Zafón, i tot de materials relacionats amb les iniciatives presentades al senat espanyol. Les més reeixides, les que tenen a veure amb l’eliminació de signes, carrers i monuments franquistes escampats per tot l’estat espanyol.

Entrevistem Carles Mulet a la seu de Compromís, a la plaça del Pilar de València. El senador reflexiona sobre el paper del senat i d’alguns senadors que fa trenta anys que hi són i que no tenen cap mena d’activitat, sobre la falta de paraula del govern socialista i també sobre com li desagrada el sistema de primàries instaurat per Compromís per a confegir les llistes electorals.

—Aquest llibre té aspecte d’àlbum de fotos, de retalls de records, però, en el fons, sembla un comiat del senat. Ho és?
—No. És un resum de l’etapa que he passat allí. No sé si serà punt final, punt i a part o punt i seguit. Sobretot era Jordi Maura que tenia la idea al cap. Ell ha estat el meu company permanent i em deia que hi havia tantes coses a contar que estaria bé fer-ne un llibre. Jo em preguntava a qui podia interessar un llibre sobre un senador al senat. El vam madurar i l’hem fet, però no és cap comiat. O potser sí. Fins ací hem arribat i contem el que he viscut.

—Si es repeteixen les majories després de les eleccions autonòmiques, voldríeu continuar com a senador?
—A mi m’agradaria, perquè tinc la sensació que encara em falta molt per a aprendre. A més, ha sigut molt caòtic, perquè són dues legislatures a les Corts, però cinc a Madrid. Aquesta darrera ha tingut una mica més de trellat, però les altres, entre convocatòries electorals, repetició d’eleccions i mocions de censura… Encara que vulgues treballar, tot això t’afecta. Amb tot, això no és un llibre per a presentar-me a res, eh?

—Conta la llegenda que els partits envien al senat els polítics amortitzats quan ja no saben què fer-ne. D’allà estant, és la sensació que teniu?
—Sí. Hi ha molta gent que arriba allí com a retir, gent que viu la darrera etapa de la seua vida política. Són gent que ha sigut molta cosa, presidents autonòmics, alcaldes o alcaldesses de grans ciutats, gent que veies molt als telenotícies. Amb la seua inèrcia veus que no són allí per a fer coses, sinó com a premi de jubilació. Cada quinze dies els tocarà votar i potser intervindran una vegada l’any.

—Com el definiríeu, el senat, doncs?
—Què és, o què hauria de ser? Tens la sensació que és un lloc on envien a qui no sabem què fer-ne. No sé si en el meu cas també és així o no [riu]. En teoria, és un lloc que podria tenir molt de sentit dins l’estat autonòmic. Tampoc no és una cambra de segona lectura perquè no volen que ho siga. Ara que no hi ha majories absolutes, tampoc no volen que es modifique cap llei. Volen que les tornen ràpidament al congrés. Es fa control al govern, i què? També es fa al congrés. Nosaltres, el dimarts; ells, el dimecres.

—Ara teniu Feijóo.
—Ara el control té un poquet més de focus per Feijóo, però acaba essent l’escenificació del bipartidisme. Ara Sánchez vol venir moltes vegades per a atonyinar Feijóo. Ell no té el temps limitat i pot estar una hora dient-li coses. Fan el cara a cara i després se’n van tots. Quan eixim nosaltres ja… Què és el senat? No ho sé [riu].

—I malgrat tot això, us agrada ser senador?
—Sí, perquè crec que si no hi som nosaltres, n’hi haurà uns altres. A més, hem demostrat que en sabem traure suc. Som útils perquè podem dur a una cambra tan silenciada els problemes del nostre país. Són damunt la taula i se’n parla a tots els plenaris. Abans quan parlàvem d’infrafinançament, o quan parlàvem de temes d’ací, era una cosa com rara, no estaven acostumats a escoltar aquestes coses, i ara sí. Moltes vegades, simplement, fent una pregunta escrita al govern aconsegueixes desbloquejar problemes pendents que eren en un calaix de l’administració. Evidentment, tot el que fem al congrés ha tingut una repercussió molt més brutal. I, personalment, és un aprenentatge continu.

—Què hi heu après?
—Uf, de tot! Una cosa important és aprendre que no m’he de clavar en tots els bassals [riu].

—Us heu clavat en molts.
—Sí, és una habilitat que tinc. Semblava que havies de marcar-ho tot, respondre-ho tot. I no, hi ha coses que no cal. Encara que no ho compartisques, no cal clavar-te en un embolic d’on no trauràs cap rendiment polític. Eixa ànsia de voler abraçar-ho tot… No, eres un i has d’intentar focalitzar i saber què prioritzar i no estar en totes les batalles perdudes o per perdre.

—Les xarxes socials us ajuden a cridar l’atenció, però també us ajuden a xafar els bassals.
—A vegades tenim eixides de to que han estat al límit de l’ocurrència o del ridícul. Entenc que no sóc gaire políticament correcte. No saps mai si n’has fet un gra massa o no. A vegades l’espontaneïtat de les xarxes fa que digues coses que després penses: què faig? Les esborre? Si les esborre serà pitjor?

—Amb la vostra hiperactivitat fa l’efecte que intenteu de demostrar que el senat no és una cambra inútil.
—No únicament per a reivindicar el senat, perquè tots diem que s’ha de canviar, encara que ningú no ho fa. A mi no em paguen per estar com estan tots, en pla relaxat, i cada quinze dies anar a prémer un botó. És traure suc de la situació, no reivindicar el senat. Si s’eliminara ara, crec que ningú no el trobaria a faltar. La vida de la gent continuaria igual. Però ja que hi som, no podem no treballar com tants: que dius: “Hòstia, per què fa trenta anys que ets ací?” Ha de ser molt avorrit, això.

—Hi ha els presidents Lerma i Fabra. Què fan?
—No res.

—…
—Lerma, especialment, que ho té més complicat perquè és al partit que dóna suport al govern i que té més de cent persones. Jo estic a soles, en un grup parlamentari xicotet on ningú em limita què puc fer. Al PP també són molts. Fabra es veu una mica més perquè fa oposició i de tant en tant signa alguna iniciativa i compta com a seua. Però és gent molt passiva. Lerma fa trenta anys que és al senat. Crec que ja hi ha après tot el que hi havia d’aprendre.

—Treballeu de gust, donant suport al govern de coalició liderat pel PSOE?
—No gens. No massa. Amb el PP era molt còmode. Tenien majoria absoluta i podies anar amb la destral sense cap problema. Podies dir coses contundents a Rajoy. Sabies que la gent ho esperava de nosaltres. Quan va haver-hi el canvi de govern, del Partit Socialista sí que n’esperàvem un poc més de col·laboració, però vam veure que ells tenien clars els nombres que els feien falta i que amb Esquerra, el PNB o Junts ja tenien majoria. Han estat molt prepotents. Però han passat coses. Per exemple, no van voler negociar l’elecció del president del senat amb nosaltres i no va eixir en primera votació per un vot que va ser el nostre. Veus que si alguna vegada et tenen en consideració és perquè els fas moltíssima falta, no perquè t’aprecien com a soci.

—Així i tot, a vegades us enganyen. Va passar al congrés amb la relació entre Joan Baldoví i la ministra Montero pel finançament.
—Moltes vegades, pactes coses que no acaben d’estar escrites, que depenen de la seua voluntat. La prova del valor que té la paraula del PSOE és que el gener del 2020 es va signar l’acord d’investidura de Sánchez que té una colla de punts i no se n’ha complida cap. És cert que hi ha hagut la covid i s’han trencat els plans, però per exemple es van comprometre a resoldre el tema del finançament en vuit mesos i n’han passats més de trenta. Enguany al pressupost hem aconseguit uns quants acords, com el retorn del tren de rodalia a Camporrobles, o la solució per als deutes d’alguns afectats de la pantanada. No està signat en cap document. Ho compliran o no ho compliran? Em queda la sensació d’estar cedint. Escolta, això és una cosa seriosa, compliu la paraula.

—En parleu al llibre, i és una qüestió que us ha ocupat prou durant aquests anys: l’eliminació dels vestigis franquistes a pobles i ciutats de tot l’estat espanyol.
—Ha sigut una faena de formigueta brutal. Hem anat poble per poble demanant que s’eliminaren els símbols. Al final n’hem perdut el compte, però n’hem pogut eliminar més de tres mil. És una barbaritat, això.

—És una barbaritat que encara n’hi hagués tants.
—I que siga un partit com Compromís que haja d’anar a qualsevol punt de l’estat a exigir que es retiren. I en molts casos ho hem aconseguit escrivint-los una carta. Tan senzill com això. Ningú ho havia fet fins ara.

—En canvi, en l’altre tema en què us heu escarrassat, els trens de rodalia, no heu tingut tanta sort.
—Tot continua igual. Ens hi hem abocat, n’hem parlat moltíssim. Quan els demanem explicacions, la resposta sempre és que tot funciona molt bé o que treballen per millorar-ho, perquè és un problema heretat i coses així. Això seria impensable si passara en un altre territori. Si passara a Madrid, obriria telediaris.

—Això ens duu a parlar del poc pes polític i la poca influència del País Valencià a l’estat espanyol.
—Som una colònia, això és claríssim! Som importants quant a població. Som una comunitat gran que no ha sigut mai cap problema per a l’estat. Hem sigut el lloc on estiuejar i d’on traure els recursos per a finançar la resta. Recorde la primera volta que vaig parlar al senat. Va ser sobre el finançament i recorde la cara de Montoro, com dient: “De què us queixeu si sou el Levante feliz…?” Ens deia que ens queixàvem de vici. No per enorgullir-se’n, o potser sí, però en el senat ens deien que no havien sentit parlar mai tan assíduament de País Valencià. Hi ha un sistema de traducció perquè quan no és sessió de control ni legislativa, puguem parlar valencià i tenim traductors del basc, del gallec, del català i del valencià i…

—…Del català i del valencià? De veres?
—De veres.

—Per què?
—Perquè quan es va aplicar van determinar-ho d’aquesta manera. I és curiós, perquè jo puc parlar més paregut a una persona de Lleida que a una de València. Ho deia perquè els traductors de valencià han d’anar al senat per si algú mai hi intervé. Fins ara, eixa gent no treballava, però ara sabran que treballaran cada dia.

—A un senador de les Illes, qui el tradueix?
—El català.

—No heu fet una moció per a aclarir això?
—Ho hem proposat moltes vegades. Les webs oficials del senat o de qualsevol ministeri també fan aquesta distinció entre valencià i català. Com en Renfe o moltíssims llocs. És absurd. T’ho dic com a mostra que érem invisibles i no es parlava mai.

—Deveu ser el senador que fa més preguntes escrites al govern. Per què ho feu?
—De preguntes orals, en pots fer una cada sis plens, duren tres minuts i has de tenir la sort que el ministre que t’interessa hi vaja eixe dia. En canvi, no hi ha límit per a presentar preguntes escrites i és una bona manera de fiscalitzar el govern. Tenen l’obligació de respondre dins un termini. Et diran que tot va bé, però és la manera que conste en un document oficial que m’he queixat de Renfe, o que la platja de tal poble no l’han arreglada com havien promès, per exemple. A més, això genera molta informació que serveix per als nostres batlles o regidors, per exemple. A vegades hem de repreguntar perquè no responen allò que demanes. N’hem fetes més de setze mil. Això és una barbaritat. Però a vegades aconsegueixes informació valuosa.

—Per què no us agrada el sistema de primàries que fa servir la coalició Compromís per a confegir les llistes electorals?
—Jo sé que és impopular dir-ho i que la gent n’està encantadíssima, i que ara som enmig del procés. Jo crec que és un procés que no acaba de ser un reflex real del nostre electorat. Moltes vegades, la competició és per veure qui apunta més gent, i apuntes gent que són amics teus, però que potser són d’extrema dreta i després no et votarà a les eleccions. A les primàries, sí, però a les eleccions, no. I aquesta és la gent que determina qui va a les candidatures i qui no hi va. Aquesta gent que s’hi apunta té el mateix pes que un militant que fa trenta anys que pega cartells. No acabe de veure clar aquest sistema. De fet, altres partits ja l’han abandonat. A Compromís estem en eixa reflexió, encara que ningú no vulga evidenciar-ho. A més, les primàries obrin ferides molt grans i humanament és fotut enfrontar-se amb companys.

—El sistema és complex, amb tot d’excepcions i sistemes correctius.
—Moltes vegades, el resultat de la votació no té res a veure amb el resultat final de la llista perquè s’han de fer equilibris dins la coalició, s’hi ha d’incorporar gent de fora, s’ha de complir estrictament la llei d’igualtat de gènere, has d’incorporar gent jove perquè és un compromís que tenim… Al final, has de corregir-ho tot.

—Aitana Mas ha decidit que només es presenta per ser número u per Alacant. Si no guanya no anirà a la llista.
—És un acte de molta valentia. Entenc que ha d’anar de número u perquè, a pesar del poc temps que fa que és a la primera línia, demostra que té molta capacitat i és una figura emergent amb molta potència. També és una prova d’aquesta complicació que comentàvem. Sense estar en eixe procés ja estic nerviós, jo que no m’hi jugue res.

— …
—[Riu.] El 2015 ho vaig viure com una experiència molt traumàtica. Fins i tot fa quatre anys, ajudant companys, també, veia que això és una barbaritat. El nostre coordinador, Alberto Ibáñez, es decantava per fer equips, no primàries, però va ser una proposta que no va prosperar. A Castelló s’ha presentat això, un equip.

—Les ferides que es fan en les primàries s’arrosseguen tota la legislatura?
—Sí. No totes, però n’hi ha que sí. Hi ha gent en qui confies que després del procés ja no hi pots confiar. És humà. Jo he confiat plenament en tu. Però en les primàries me la vas jugar i ara ja no m’avindré amb tu; continues treballant, però personalment n’ixes ferit. Com en qualsevol altre aspecte de la vida. Hi ha unes competicions que són sanes i unes que no ho són. Amb tot, no vull que parega que tinc un trauma infantil amb això. És un model que no em va agradar.

—De tots els sondatges electorals que s’han publicat fins ara, en cap no s’apunta clarament que el Botànic puga tornar a governar.
—Part del risc és què fa Unides Podem. Si supera la barrera del 5% de vots o no. Tenim uns blocs molt estables. La desaparició de Ciudadanos l’assimilaran el PP i Vox. Però la partida serà veure què fa l’abstenció i com queda Unides Podem.

—En cas que es pogués constituir un tercer Botànic, el paper de Compromís hauria de ser el mateix? Us ho pregunte en vista del presidencialisme que exhibeix Ximo Puig aquests darrers mesos.
—És una manera de governar el PSOE, no solament de Ximo Puig. Els qui hem patit el PSOE sabem què és això. És una maquinària de controlar-ho absolutament tot. Per exemple, pràcticament tots els grans mitjans de comunicació amb subvencions de diners públics. És un presidencialisme i un tracte com si governaren tots sols. Això ho vam veure ja en el primer Botànic. I ara dependrà molt de la força que tinguem els altres. Si creixem serà més fàcil, si anem cap arrere, serà més difícil.

—Quines conclusions en traieu quan analitzeu els vuit anys de govern? Era això el que volíeu en 2015?
—Et puc parlar del meu punt de vista molt personal. De fora tot sembla molt més fàcil que quan ets dins. I veus la burocràcia, o que acaben manant tècnics en compte de polítics. La sensació que no podem fer més, que has d’anar fent passes més prudents que no et demanaria el cos perquè no t’ho tomben, perquè no vinga el govern d’Espanya i et porte al Constitucional una reforma legal que has fet… Els canvis que faces han de ser irreversibles. Xarxa Llibres és irreversible. El PP no ho hauria fet mai de la vida, però seria una barbaritat que digueren que s’han de tornar a pagar els llibres de text. O que s’ha de retallar tot el sistema de dependència. Es podrà fer, podran intentar-ho, però que els coste més. També hi ha l’asfíxia econòmica que impedeix fer moltes coses.

—Políticament, una de les assignatures pendents del Consell és mantenir unes bones relacions amb el Principat?
—No hi ha hagut ni confrontació ni mala maror, però s’ha defugit de fer coses en conjunt. Fer coses amb Múrcia o amb Aragó no és cap problema, però si ho fas amb Catalunya tens por que et diguen catalanista i volem encendre la paella i no sé què més. Un dels casos més sagnants és el de la reciprocitat de les televisions públiques. I això és responsabilitat directa de Presidència. Per què no la tenim? Probablement perquè no interessa tenir una televisió que no controle Presidència… Ha sigut por que et puguen etiquetar de confabular per a trencar alguna cosa quan caldria fer molta més pinya en aspectes comuns d’infrastructures, de pensar que la perifèria també pintem.

—Si no hi ha prou vots i no podeu revalidar la plaça de senador, on us veieu?
—No em veig enlloc. Són etapes que passen. Vaig començar en la política municipal no remunerada. No aspirava a anar al senat, va ser una carambola com explique en el llibre, però no tinc cap ambició personal. Si s’ha acabat, s’ha acabat, i tocarà repensar la meua vida. Això té un punt final. Cada quatre anys, jugar-te-la…