D'esquerra a dreta: Lluís Recoder, Carles Campuzano, Marta Pascal, i Esperança Esteve, ahir a Barcelona (fotografia: Albert Salamé).

Un dels diputats històrics de Convergència al congrés espanyol, Carles Campuzano, va presentar ahir el seu llibre Reimaginem la independència (Editorial Catarata) a la Casa del Llibre de Barcelona. L’espai es va omplir de seguida perquè molta gent no tan solament volia escoltar-lo a ell, sinó també Marta Pascal i Lluís Recoder, bons representants de l’ala postconvergent més crítica amb Waterloo i Carles Puigdemont. Gran quantitat de premsa, i càmeres de televisió, amb expectació per a veure fins a quin punt independentistes notoris renegaven dels seus postulats, s’obrien en canal públicament i insultaven el president. I això, ahir, no va passar. L’acte, això sí, va servir perquè Carles Campuzano, públicament, fes costat a la idea de Marta Pascal de crear un partit nou allunyat de la unilateralitat representada pel Primer d’Octubre. Entre els assistents vam saber-hi veure més periodistes que polítics: Ignasi Farreras, Andreu Claret, Albert Sáez, Jordi Amat, Marçal Sintes. I l’absència, per problemes d’agenda de Miquel Puig, ara a ERC,

La independència, reimaginada

Carles Campuzano, vint-i-tres anys al congrés espanyol, va voler resumir de manera concisa la tesi del seu llibre, on estableix els quatre punts bàsics que segons ell han de regir el moviment independentista:

1. La independència no és com era, perquè el poder és més repartit, la qual cosa és una excel·lent notícia. ‘I hauria de permetre als partits catalans, però també als espanyols, de tenir un debat menys tràgic, heroic i èpic. Però és molt difícil tenint presos polítics i un judici com l’actual.’

2. Acceptem els límits. Hi són. En la qüestió nacional, segons Campuzano, n’hi ha tres. Primer, els límits de la democràcia. ‘Els qui anem a favor de la independència som més o menys el 50%. I això és molta gent, però és un límit. Hem de ser molts més.’ Segon: les normes i els procediments. ‘En un moviment com el sobiranista, la pulcritud és fonamental. Reivindico que el joc sigui en el marc de respecte a la normativa.’ I aquí el lletrat major del parlament, senyor Bayona, present a l’acte, dibuixava un gran somriure. I tercer: ‘Els límits de la complexitat identitària d’aquest país. La cohesió social ens marca uns límits.’

3. Els conflictes, segons Campuzano, només es resolen a partir de l’acord.

i 4. Les independències no són finalitats en si mateixes. No volem la independència perquè sí. Sinó per un model de país. Com garantim la prosperitat econòmica? Com afrontem les desigualtats socials? Per a això servirà la independència.

I fins aquí Campuzano anava bé, i fi, i elegant, fins que va arribar el moment d’unir-se a la proposta de Marta Pascal de crear un partit nou, allunyat de Puigdemont. Proposta que Pascal havia llançat hores abans a les planes de La Vanguardia amb l’ajut d’Enric Juliana. I aquí les paraules de Campuzano van contenir un lapsus important: ‘Des d’una mirada més partidista, el que és molt evident és que alguns compartim, n’estic segur, la necessitat d’una força política tranquil·la, serena, amb vocació d’utilitat, d’eficàcia, que posi l’autonomia i la indepen…, o la independència, al servei d’aquests quatre objectius.’

Vejam, família, que hi posi l’autonomia o que hi posi la independència, al servei dels objectius? Per què no és pas igual. Els psicòlegs experts en lapsus ja ens ajudaran. El periodista Marçal Sintes, present a la sala, ho va resumir així: ‘Això són tants anys demanant autonomia que s’ha fet un embolic, no hi donis més importància.’ Al cronista, aquest lapsus, el va desconcertar. Brindis al sol autonomista o debat seriós sobre els límits de la independència?

Marta Pascal i Txarango

Abans del discurs de Carles Campuzano va parlar l’esperada Marta Pascal, que va descriure Carles Campuzano de manera elogiosa en quatre punts (té curiositat infinita; és demòcrata; té conviccions i ideals; i sap escriure). Pascal va arribar a ser ditiràmbica (‘Jo de gran vull ser com Carles Campuzano’) i també metafòrica (‘És el moment d’arribar a l’objectiu de l’estat propi sense dreceres. Ja sabíem que el camí seria llarg’).

Una breu Pascal va vestir la seva intervenció amb una cita del conjunt Txarango, de l’àlbum Som riu, que fa així, dedicat a Campuzano: ‘Tant de bo que la vida no fos batalla i que et tregui a ballar quan balla.’ En plena implosió postconvergent i ‘tant de bo que la vida no fos batalla’, tu.

Lluís Recoder i la importància de la història

Lluís Recoder, històric convergent del sector moderat, triomfant exalcalde de Sant Cugat, va ser un altre dels ponents en l’acte d’ahir. Segons CampuzanoRecoder és un dels seus mestres. Recoder es va presentar com una persona ‘allunyada de la política i de la militància’ i va afirmar que “Campuzano diu coses al llibre molt allunyades de l’espai polític actual on es troba” i va fer aquest elogi de Carles Campuzano: ‘Sap història, i sap que oblidar-la és la millor manera de repetir els errors’.

La història, precisament, ens diu que Recoder és l’home que des del govern Mas va pilotar la venda de l’empresa pública Aigües del Ter Llobregat (ATLL), que proveeix aigua a centenars de milers de persones, a Acciona. L’operació de privatització va originar un caos tan descomunal que encara dura ara. Avui dia l’empresa té dos directors, un de públic i un de privat, que no es reconeixen entre si. La venda de Recoder va arribar als tribunals catalans, espanyols i europeus, perquè la competència es va queixar de falta de transparència i opacitat en l’operació. Ara la Generalitat es pot trobar que ha de tornar els mil milions que va cobrar per aquesta venda. La web de l’empresa ja ajuda a capir-ne el desastre.

D’esquerra a dreta: Marta Pascal, Esperança Esteve, Carles Campuzano i Lluís Recoder.

Esperança Esteve, socialista

Finalment, també va parlar la diputada socialista Esperança Esteve, que va fer la intervenció més sentida i apassionada de totes. Realment va parlar amb el cor. Va recordar com ella i Campuzano es van conèixer a Madrid i van treballar junts per fer lleis sobre el sector social. I com, tot i ser de partits polítics diferents, van acabar forjant una amistat que encara dura. I com ella podria entendre l’opció d’un estat propi, però sense mentir ni donar falses esperances a la gent.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb