Carles Alberola: “No ixes de la malaltia igual que vas entrar-hi”

Entrevista a l'actor i dramaturg, que avui rebrà el premi Narcís de l'Associació d'Actors i Actrius Profesionals Valencians · Alberola ja treballa en la segona temporada de la sèrie 'Després de tu'

VilaWeb
Alberola en un moment de la representació de 'Ficció'.
Esperança Camps Barber
29.06.2022 - 21:40
Actualització: 29.06.2022 - 21:42

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’actor i dramaturg Carles Alberola (Alzira, Ribera Alta, 1964) rebrà avui el premi Narcís que atorga l’Associació d’Actors i Actrius Professionals Valencians. Alberola diu que accepta el premi com un reconeixement personal però també col·lectiu per una tasca de més de trenta anys contant històries.

Es considera un home positiu i assegura que les millors històries són les que encara no s’han contat. Fem l’entrevista per telèfon perquè es refà d’una malaltia llarga amb final feliç. “Un no n’ix igual que hi entra”, diu, així i tot. Ja té ganes de recuperar tota l’energia que necessita per a posar fil a l’agulla als projectes que ha fet bullir aquests mesos.

Al costat del seu soci i amic Toni Benavent van crear, fa vint-i-vuit anys, Albena Produccions, amb títols tan recognoscibles com Currículum, Ficció, M’esperaràs?, Besos i Mandíbula afilada. A la televisió són els responsables d’Autoindefinits i Maniàtics, a Canal 9; i La Forastera i Açò és un destarifo, a À Punt Mèdia. La producció més recent és Després de tu, rodada amb la participació de TV3 i la col·laboració d’IB3. Actualment, l’equip d’Albena es troba abocat en l’escriptura i revisió de la segona temporada de la sèrie.

Com us trobeu?
—Em trobe bé, recuperant-me d’un procés que ha durat vora un any. Amb la tranquil·litat que tot ha eixit bé, però em cal un temps de recuperació per a tornar a estar en condicions de fer vida normal i pujar a un escenari amb tranquil·litat i assumir els reptes que comporta.

Rebeu el premi Narcís, un nou reconeixement que, en aquest cas, us arriba dels companys de professió.
—La primera reflexió que et ve al cap és que ja són trenta-set anys de professió. Ininterrompuda i plaent. La veritat és que em sent un afortunat. I també molt agraït que els meus companys hagen estimat que tot eixe treball, tot eixe esforç que és compartit amb moltíssima gent que té tant de talent, siga mereixedor d’aquest reconeixement. Això m’estimula a continuar. Jo pense que les millors històries encara s’han de contar, són el següent projecte, allò que realment paga la pena. No m’agrada mirar cap arrere, m’agrada mirar cap endavant. I aquest reconeixement em dóna forces per a continuar.

Hi havia antecedents a casa, de gent que es dedicàs al teatre, a les arts?
—No. De molt menut, quan tenia deu o onze anys, ja m’agradava molt llegir i anar al cinema. El teatre arribà després. I sempre deia que em volia dedicar a fer cinema, a contar històries. I això es va fer realitat. Va ser una sorpresa inicial, a casa, però en acabat vaig rebre molt de suport de tota la meua família.

Què és el teatre?
—És la meua vida. El territori on em sent més còmode, en totes les fases de creació d’una obra. Imaginar-la, escriure-la, assajar-la, representar-la. És un territori sempre apassionant, sempre de molt de vertigen [riu]. Després de tants anys, cada obra és encara com si fos la primera. Tens uns moments de soledat i al mateix temps tens uns moments màgics de col·laboració amb un equip molt ample, tant tècnic com artístic. És el territori on més temps passe. Sempre somniant o escrivint, imaginant…

I l’escenari, què és?
—A vegades m’ha semblat que era com ma casa. Moltes voltes, quan ets entre bambolines, a punt de començar una representació, penses: “Déu meu, què faig ací, tan tranquil com estaria a ma casa?” Però, de sobte, fas una passa endavant, entres a l’escenari, ets davant el públic i t’adones que eixa és ta casa, que és un lloc on estàs segur, còmode i entre amics.

Carles Alberola i Toni Benavent, al Teatre Olympia de València l’any 2014.

Fa prop de trenta anys que vàreu fundar Albena, amb Toni Benavent. Teniu una marca molt consolidada i molt característica. Quina ha estat la fórmula de l’èxit?
—Això de l’èxit sempre és molt relatiu i es pot mesurar de moltes maneres. Per a mi ho és, perquè cavalcar o navegar al costat de Toni tots aquests anys ha estat un regal. Ens vam conèixer fent teatre amateur i vam trobar que entre nosaltres hi havia una gran complementarietat, molta estima, moltes rialles. I moltes discussions, també, lògicament. Hem trobat un equilibri i un plaer. A tots dos ens agrada molt la nostra feina, ens agrada treballar amb gent i ens agrada respectar la gent. Som els primers que ens hem d’enamorar d’una història. A vegades no és ni una història, sinó una idea. I a partir d’això construïm un edifici amb molta gent que té molt de talent.

Escriviu a soles, però també en companyia d’autors reconeguts com ara Pasqual Alapont, Rodolf Sirera i Ferran Torrent. És complicada la comunió?
—Escriure a quatre mans o a sis és un acte de generositat, de voler compartir i de construir conjuntament. Quan escrius tot sol, parles molt amb tu mateix, quan treballes amb altres, el diàleg és continu. Sempre hi ha algú que porta el timó. Com que són projectes que normalment naixen de mi, i per a la nostra companyia, sóc jo un poc qui marca cap a on anar… Quan escrius per a la televisió, l’equip de guionistes és més gran. Es tracta que cadascú faça seua la idea i es genere un debat. El treball es fa invisible i desapareixen els límits de saber de qui és una història, una frase o una rèplica.

Com a actor, us heu especialitzat a fer personatges que cauen bé a la gent. No feu mai de dolent de la pel·lícula. Són personatges abraçables, que t’emportaries a casa.
—[Riu.] T’emportaries el personatge. A Carles Alberola potser no te l’emportaries. La nostra faena és això, construir una il·lusió, ser fidel a un patró, a un personatge. Transfigurar-te. He anat fent personatges amb uns signes recognoscibles. En la primera etapa, quan començava, sí que em vaig endinsar en una altra mena de personatges, però probablement són aquests amb qui em trobe més còmode i també els que crec que em poden fer donar la millor part de mi mateix.

Què és el públic?
—Hi ha moltes opinions, però per a mi el públic és qui dóna sentit a tot. El nostre treball consisteix a convertir una cosa molt privada, molt íntima, en un fet públic, una representació davant algú. I això és el que fem sovint, quan estem amb els nostres amics, amb la família, i els contem coses. Són els teus espectadors i els ho has de saber contar bé per a transmetre’ls emocions. Escric abraçat al públic, pensant en eixe públic imaginari que a vegades ets tu mateix, i intentant que allò que contes tinga sentit si arriba a algú. No únicament pel plaer de poder fer-ho perquè es trenque eixa quarta paret. Perquè jo, per damunt d’autor o actor, sóc espectador. M’agrada que compten amb mi quan en conten una història, sentir-m’hi implicat. I per això tenen tot el meu respecte i els tinc molt presents.

Heu notat una evolució en el públic d’ençà que vau començar?
—Allò que més he notat és que als anys vuitanta hi havia molta gent jove a les sales i ara cada volta n’hi ha menys. I això és molt preocupant. Crec que el teatre ha de trobar una connexió més estreta amb altres públics i això té a veure amb les maneres de fer, amb les maneres de contar les històries. Hi ha gent jove amb un talent impressionant que fa coses meravelloses. El repte és aconseguir que això arribe a la gent, perquè moltes vegades és un material desconegut.

Carles Alberola
Carles Alberola als premis Ciutat d’Alzira del 2015.

Teatre a banda, Albena ha sabut trobar formats televisius que han triomfat tant a l’antic Canal 9 com ara a À Punt.
—Quan era menudet, passava les hores llegint i anant al cinema, i sempre deia que volia dedicar-me a això, a ser director de cine. Amb Toni compartíem aquesta voluntat. De fet, quan vam muntar l’empresa ja la vam definir com a empresa de teatre i audiovisual, però ens va costar deu anys poder fer aquest pas. Vam pensar que primer havíem de fonamentar una marca teatralment reconeixedora i després demostrar que podia estar darrere de projectes audiovisuals. Quan vam complir els deu primers anys de companyia va ser quan ens van donar eixa oportunitat. I ens vam trobar amb molt de públic que ho va rebre molt bé i ens va ajudar molt. Hem pogut fer productes que connecten amb la gent. En definitiva, és el mateix, contar històries. La televisió té una potència increïble perquè entra a casa nostra.

Albena ha creat també una mena de quadre d’actors, que ha anat variant, però que són fàcilment identificables com a productes de la factoria Albena.
—Hi ha passat molta gent. Actors i actrius fantàstics. I tota aquesta gent s’ha mantingut en el temps, tant en el teatre com en l’audiovisual, i no tan sols ací, sinó que han tingut més treballs a l’estat espanyol. Tenim talent a cabassades. La qüestió important és formar un star system, una projecció, un reconeixement, com en vulguem dir. Hi ha gent meravellosa. Ja tenim unes quantes generacions d’actors, ara en tenim de totes les edats. Els joves vénen amb un nivell de formació molt més alt. Sempre ens hem sentit molt satisfets i per això els reconeixements que rebem els compartim amb tots aquells que han format part de la nostra trajectòria. No tindria gens de sentit no fer-ho així. Ens hem sabut envoltar de gent amb molt de talent, amb molta confiança, molt treballadora. Espere que en el futur continue havent-hi les oportunitats perquè la gent puga desenvolupar-se així.

Fa la sensació que aquest star system de què parleu sempre és en procés, que no s’arriba a consolidar mai.
—No es consolida perquè el nivell de producció audiovisual és molt baix. Hi ha pocs recursos, i no és per falta de voluntat, però els diners són molt limitats. Al teatre es fan coses molt interessants, però també necessitaríem més recursos. Any rere any, producció rere producció, per a assolir que el públic note la mateixa familiaritat amb els nostres actors que té amb els de fora. Que desitge veure una nova producció de tal o tal actor o actriu, que hi haja una expectativa… No sé si sempre començarem, però ens queda molta feina per fer.

Cal més suport institucional?
—Sí. Evidentment. Suport de les institucions públiques, però també inversió privada, no? Sempre és molt reticent a l’àmbit de la cultura. No ho acabe d’entendre. Crec que s’hauria d’ajudar amb desgravacions, per aconseguir inversions i canalitzar recursos. El benefici seria per a tota la societat. Això és una faena i un repte pendents. Jo, com a persona optimista que sóc, espere que succeïsca.

Reviscola, l’audiovisual, amb l’obertura d’À Punt?
—A la ficció, que és el que jo conec, s’han fet coses, però no tantes com caldrien, ni tantes com la direcció de la televisió desitjaria fer. I això passa perquè els recursos econòmics són molt escassos. Hi ha hagut una transformació del consum audiovisual. Per a ser competitius calen pressupostos més grans. No hi ha un problema de talent. N’hi ha molt, i molta gent ha de marxar per poder treballar.

L’experiència de Després de tu, de col·laboració entre tres televisions, seria un exemple a seguir?
—Sí. S’anirà cap a això. Sobretot, pels escassos recursos que hi ha a les televisions. Hem de treballar de manera conjunta. No és un camí fàcil, ni ha de tenir èxit d’entrada. És molt difícil en els diferents àmbits perquè cada societat té els seus referents. No és fàcil, però caminem cap a això. És una necessitat.

Hi haurà segona temporada de Després de tu?
—Sí. Hi treballem, ja. Som en la fase de guió i d’elaboració de les històries i espere que l’any vinent siga en antena.

Carles Alberola
Carles Alberola, a la presentació de la sèrie Després de tu el mes de febrer d’enguany.

Coneixeu la campanya perquè la gent es done de baixa de Netflix perquè no ofereix produccions doblades al català?
—No estic al cas de la campanya. Però et puc dir que nosaltres aquest mes de juny hem estrenat Mesperaràs? a Filmin i es pot veure en valencià subtitulat al castellà, o a l’anglès o al francès, que és com l’hem exhibida arreu del món, quan ha anat a festivals. S’ha mogut per diversos països i ho hem fet en la nostra llengua. Ignore el cas de Netflix, però és una realitat. Estem acostumats a veure productes en altres llengües i subtitulat. No crec que siga cap problema per a Netflix emetre ficció en gallec, en basc o en català… No seria un handicap per al consum. No sé si la gent s’ha d’esborrar o Netflix hauria de fer un pas arran d’això.

Quins projectes teniu?
—Ara vaig recuperant-me, però en aquest període de temps en què ets a casa i no pots fer la teua feina en primera fila de combat, penses i penses moltíssim. Tinc un fum de coses. Quatre o cinc projectes. Alguns escrits, altres esbossats, per a la temporada que ve i l’altra. Toni i jo sempre diem que una cosa és tota la faena que hem fet, però la que hem fet i no s’ha vist, les hores que hem dedicat a plantejar projectes, a vendre’ls, a escriure’ls, i que s’han quedat en el calaix… són moltes més. Passat l’estiu recuperarem coses com el Waterloo, el monòleg que havíem estrenat abans de la malaltia… I ens posarem a fer nous projectes teatrals i audiovisuals. Quan passes una situació com aquesta en què dius: “Hòstia, això es pot acabar de la nit al dia”, penses que cada projecte ha de valer molt la pena. Tant pel que contes com per la gent amb què t’has d’envoltar.

Us heu capficat molt, amb la malaltia?
—Hi ha moments en què ho veus tot molt negre, i repasses i penses i valores tot de coses. Després, el meu caràcter és de dir: “Això ho solucionarem i eixirà.” Durant tot el procés he estat positiu i, al límit de les meues capacitats, pensava en coses que havia de fer, no tan sols professionals, sinó personals. Com afrontar la vida d’una altra manera, potser no tan obsessiva per la feina. La veritat és que és un període d’aprenentatge. Segur que algunes coses les modificarem i algunes no. Perquè no pots canviar-ho tot, però no ixes de la malaltia igual que vas entrar-hi.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes