Carles Agustí a la seu del PDECat (fotografia: Elisabeth Magre).

Avui s’acaba la campanya de les primàries del PDECat per a triar el candidat a les eleccions municipals de Barcelona d’ací a un any. S’hi han presentat Neus Munté (entrevista) i Carles Agustí. Més de dos mil associats del partit decidiran els pròxims dies qui presidirà la llista electoral. Però encara poden canviar moltes coses. De fet, Carles Agustí exposa en aquesta entrevista algunes possibilitats que exigeixen una entesa amb altres formacions per a evitar una victòria de Manuel Valls o d’Ada Colau el 2019. Comencem parlant de Barcelona, abans de tractar també la qüestió de la República i alguns aspectes personals i vitals de Carles Agustí.

—Quines vibracions heu tingut durant la campanya de les primàries?
—Tinc bones sensacions i crec que el missatge que he transmès connecta amb els nostres associats. Més enllà d’un model de Barcelona clar, amb el lema ‘Obrim Barcelona’, també he procurat parlar dels temes que preocupen els associats. En aquesta primera fase voten els dos mil associats del Partit Demòcrata, i les preocupacions tenen a veure amb Ada Colau, la manca de projecte per a Barcelona, qui dibuixa un millor projecte de ciutat per als pròxims anys, però també hi ha preocupació per la situació del país, pel fet que Barcelona no exerceixi de capital de la República… I també preocupa el model de partit. Ja fa uns anys que aquest partit fa un exercici molt interessant de resituació que encara no hem culminat. Junts per Catalunya pot ser un bon port d’arribada per a fer realitat el partit modern, de segle XXI, àgil i amb estructura més líquida i horitzontal. Jo crec que he connectat amb les preocupacions dels associats i la sensació és bona. Estic satisfet.

—En què es diferencia la vostra proposta de la de Neus Munté? Què oferiu de diferent?
—Faig valdre la meva experiència i trajectòria política i professional. Per tant, un coneixement més bo de Barcelona. He estat comissionat de participació ciutadana i associacionisme, i això m’ha donat un coneixement molt capil·lar dels problemes i inquietuds de cada barri i cada districte de la ciutat. Des d’aquesta responsabilitat, jo portava la relació amb les sis mil associacions de Barcelona i amb els ciutadans. També faig valdre la meva expertesa en govern obert i transparència. Expertesa en les vies de transformació i modernització de les administracions públiques, els partits i la política des de l’obertura, la proximitat, la pedagogia, la comunicació… I també tinc una trajectòria internacional. Més enllà dels avals ciutadans que ens demanava la normativa de les primàries, vaig presentar vint avals de personalitats internacionals. Un dels accents que poso a la campanya és la vocació internacional. També vull destacar la meva aposta per Junts per Catalunya com a port d’arribada del debat sobre la construcció d’un partit realment modern i adaptat al segle XXI.

—Aquest port d’arribada implica la desaparició del PDECat?
—Tenim una oportunitat excel·lent per a decidir com es fa aquesta desembocadura a Junts per Catalunya en el congrés o l’assemblea que s’haurà de fer el juliol. Jo crec que l’assemblea ha de tractar d’això, precisament. De la construcció definitiva de Junts per Catalunya. Si el PDECat acaba dins de Junts per Catalunya o queda dissolt o bé si es transforma. No ho sé. Són fórmules que es poden fer servir. Però Junts per Catalunya era inicialment una marca electoral vinculada al Partit Demòcrata que ha estat d’èxit i que ens ha permès d’obrir molts espais. Hem de saber aprofitar aquesta oportunitat.

—Ada Colau abanderava el discurs de la participació en les eleccions de fa tres anys. Quina valoració feu de la seva gestió en aquest àmbit?
—Colau ha parlat de participació, però tot ha quedat en les paraules i no s’ha transformat en fets. I això defineix la seva trajectòria política en molts àmbits. Tots aquests principis, i també la lluita contra la desigualtat, contra els desnonaments, contra la pobresa, han quedat en paraules. Perquè les dades i els indicadors que tenim de tots aquests fenòmens diuen que hem empitjorat. Passa igual amb la participació ciutadana. S’han fet algunes coses interessants, com la plataforma Decidim, però poca cosa més. La multiconsulta, que era el gran pas endavant que es podia fer en aquest àmbit, ha fracassat perquè no s’hi ha dedicat l’atenció necessària. El model de participació ciutadana d’Ada Colau és del segle XX, en el millor dels casos. No és del segle XXI. Al món que avança en aquest segle, les ciutats impulsen models de govern obert. El govern obert inclou la participació ciutadana, però juntament amb transparència i dades obertes. És una estratègia conjunta i transversal a tota l’administració. Colau ha tornat al model del segle XX de participació ciutadana separada i aïllada com a tema a part de l’administració. Hem fet uns quants passos enrere.

—Quines són les actuacions més urgents que necessita la ciutat?
—L’àmbit social és prioritari. L’alcaldessa Colau es va presentar amb uns quants missatges de caràcter social, però les dades diuen que hem empitjorat en gairebé tots els indicadors. Tenim més gent que mai dormint al carrer. Som la ciutat europea amb més gent que dorm al carrer. Una dada molt trista. El preu del lloguer puja a uns nivells molt preocupants. Ja arribem als nou-cents euros de mitjana, i el 40% dels sous no arriben a mil euros. És fàcil detectar bosses de precarietat social i laboral evidents. Hi són. I massa sovint és una pobresa silenciosa, que es pateix en la intimitat i el silenci, i que exigeix treballar-hi de manera urgent. Proposo de recuperar la idea de l’alcalde Trias, el sou digne de ciutat. Ha de ser pactat amb tots els agents socials. Cal aconseguir que a Barcelona no hi hagi cap sou per sota dels mil euros. I una altra prioritat pensant en el país és que Barcelona exerceixi de capital de la República.

—Com es fa?
—Ara no ho fa. Ara s’hi posa d’esquena. L’alcaldessa es va posar el llaç un sol dia per a un homenatge als familiars dels presos. Això no s’hi val. Barcelona ha de ser capital de la República cada dia. I exercir de capital. Això vol dir bàsicament dues coses: encapçalar la restauració democràtica –d’una democràcia que ara mateix està desconstruïda– i ser al costat del govern del país en la implementació del resultat d’un referèndum vinculant com va ser el de l’1 d’octubre. Ens vam trencar literalment la cara per defensar la democràcia i el govern de la ciutat no pot mirar cap a una altra banda.

—Com encareu la possibilitat d’un candidat de Ciutadans o d’un bloc unionista que es digui Manuel Valls?
—Ara mateix és un interrogant. És una persona rebutjada a França i, a més, rebutjada pel seu autoritarisme. Per tant, ja s’ajusta al perfil de Ciutadans. És una persona sense més recorregut polític a França. I amb una ideologia que se suposava que era socialista i catalanista per influència de la seva família. I ara apareix a Ciutadans! La sensació és que Valls actua com un mercenari, com va fer el senyor Millo en el seu moment. Tant és amb quin partit es presenten. Són gent que tant pot anar a petar al Partit Comunista com a Ciutadans. I té un desconeixement absolut de la ciutat de Barcelona. D’altra banda, pot ser un candidat que, amb el seu discurs, aglutini bona part del vot unionista. I podria acabar essent la llista més votada, tenint en compte l’atomització del mapa de partits a Barcelona.

—I com es pot combatre, això?
—Això apel·la a les forces independentistes i, especialment, jo apel·lo a l’Alfred Bosch d’Esquerra Republicana, que és la força més reticent, perquè anem junts. Jo dic a l’Alfred Bosch que hem d’anar junts. Perquè junts guanyem. Si anem plegats amb els moviments que hi pugui haver, el de Jordi Graupera, Esquerra, el Partit Demòcrata i altres partits més petits, segur que no baixem de quinze o setze regidors, si és que no fem majoria absoluta. Recordem que als municipis governa automàticament la llista més votada si no hi ha una majoria alternativa clara. Si anem separats, per aquesta mateixa lògica, donem moltes opcions que la llista més votada sigui la d’Ada Colau o la de Manuel Valls. Ens podem trobar que, essent majoria els partits independentistes, Manuel Valls acabi d’alcalde de Barcelona. La gravetat d’aquesta possibilitat em sembla que és prou evident per a apel·lar a totes les forces independentistes i, especialment, a Esquerra Republicana i Alfred Bosch, amb els qui ens acabarem entenent si veuen aquesta situació de possible gravetat extrema.

—Vau ser companys d’escola o amics amb Manuel Valls de petits?
—Companys d’escola, no. Vam ser companys de barca. De barca! Vam coincidir a Cadaqués en un període de les nostres vides que hi passàvem algunes setmanes d’estiu. Jo ja no hi vaig. Però de petit, amb els meus pares, hi anàvem. I ell també. Jo era molt petit i no el recordo. Segons que m’han explicat els meus pares, compartíem barca amb el seu pare i hi havíem anat tots plegats. Jo tinc les imatges confuses. Potser tenia cinc o sis anys. I ell era una mica més gran. No recordo haver estat amic seu. Però puc dir que aleshores compartíem barca. Ara no. Ara anem en barques ben diferents.

—Abans heu parlat de Jordi Graupera. No us convenç la seva proposta de primàries obertes?
—El senyor Graupera i el Partit Demòcrata hem d’anar junts. El discurs que fa el senyor Graupera i el que faig jo són molt semblants. I podem parlar de les formes. Al Partit Demòcrata hem fet un exercici democràtic exemplar amb aquestes primàries. Eren unes primàries on es podria haver presentat en Graupera, si hagués volgut. Ell fa les seves primàries. I em sembla molt interessant. És interessant que sorgeixin moviments ciutadans amb força. Estem obligats a entendre’ns. En resum, cadascú ha de fer el seu procés. Quan en Graupera hagi fet el seu procés de primàries i tinguin els seus noms, podrem seure en una taula i trobar una fórmula amb criteris objectius sobre la força de cadascú. Podem parlar del sistema i les formes. No hem de descartar cap possibilitat.

—Tot aquest procés es fa en una situació completament excepcional perquè una figura important del partit a Barcelona és a la presó. Què podeu fer per Joaquim Forn i què n’espereu?
—Primer, hem de respectar qualsevol decisió que ell prengui. Hem de desitjar que surti de la presó tan aviat com sigui possible. Ningú no sap per quina raó és a la presó. Hi és per les seves idees i per haver gestionat amb absoluta perfecció un atemptat molt greu que hi va haver a Barcelona. Cal lluitar perquè surti de la presó aviat. Quan dic que Barcelona ha d’exercir de capital de la República per encapçalar la restauració democràtica, vol dir fer tot allò que estigui a les nostres mans i més perquè no hi hagi presos polítics. Si tenim en Joaquim Forn amb nosaltres al carrer –jo sóc optimista–, caldrà respectar la decisió que prengui. Si vol obrir una etapa de descans, o si decideix que vol tornar a la política… Caldrà respectar-ho absolutament. I evidentment, si ell decidís fer política i fer-la a Barcelona, podria ser una figura que ens englobés a tots en aquesta candidatura conjunta. Per què no? En definitiva, respectarem les seves decisions, no pot ser d’una altra manera.

—El país viu un període d’una certa confusió. Quin camí trobeu que cal prendre els mesos vinents?
—S’ha d’implementar clarament el resultat del referèndum vinculant de l’1 d’octubre. Vam votar un referèndum, el resultat va ser molt clar, i és un resultat confirmat tres vegades més: el 9-N, el 27-S i el 21-D. Sempre amb victòria de l’independentisme. No podem votar permanentment. Ja hem votat moltes vegades de manera vinculant. Referèndums i eleccions amb legalitat espanyola. I sempre ha guanyat l’independentisme. Per tant, el camí és implementar el resultat de l’1 d’octubre. Això no vol dir que demà mateix proclamem no-sé-què sense totes les garanties. O sí. No ho sé. Repensem l’estratègia si és necessari. Però hem d’implementar el resultat de l’1 d’octubre.

—L’estat està decidit a impedir-ho…
—Cert. Som davant d’un estat que tan sols vol aixafar-nos i fer-nos desaparèixer. Es pensa que pot liquidar el catalanisme i l’independentisme per sempre. Estan ben equivocats. No podem afluixar. Cada pas que fem enrere, l’estat el farà endavant. Hem de plantar cara des del govern i des del carrer. Jo defenso que es faci un govern. És molt necessari. Perquè el 155 va corcant les institucions. Però al costat del govern, la dignitat. I la dignitat vol dir investir Carles Puigdemont de la manera que sigui, encara que sigui un president legítim i que hi hagi un altre president de gestió aquí. És igual. Cal trobar la fórmula d’investir Carles Puigdemont. I dignitat també vol dir carrer. Continuar al carrer. El procés sempre l’ha dirigit el poble. I així continuarà essent. Aquesta és l’estratègia bona.

—Cal eixamplar la base per poder avançar?
—Quan es parla d’eixamplar, no es pot fer trampa. No hi ha ningú que no vulgui eixamplar sempre. És absurd negar-s’hi. Però si es parla d’eixamplar la base com una excusa per no implementar el resultat de l’1 d’octubre o per tornar a una suposada normalitat que no existeix ni existirà, jo no hi estic gens d’acord. Qui amplia la base de l’independentisme cada dia és l’estat espanyol amb les seves actuacions. Cal denunciar la vulneració constant de la democràcia, dels drets bàsics i dels principis de la llibertat.

—Sou fill de l’escriptor Carles Hac Mor. Com us ha influït això?
—M’ha influït del tot. Jo sóc catalanista pel meu pare. Sóc nacionalista, independentista… Per mi, tot és el mateix. Potser hi ha hagut una evolució, però és el mateix. M’ha influït completament, el meu pare. Venim d’ideologies diferents. Ell era militant de Bandera Roja, com Ferran Mascarell. Després va passar pel PSUC. Va ser dels qui va perdre la batalla ideològica en relació amb el nacionalisme. Va ser dels qui inicialment van anar cap a Nacionalistes d’Esquerra. I va anar fent una evolució de vot que, amb el tripartit, va acabar confluint amb allò que jo votava. Potser no coincidíem en totes les eleccions. Però vam confluir. Era molt d’esquerres, però primer era catalanista. Era independentista. Jo sóc catalanista perquè el meu pare em duia a les manifestacions de principi dels vuitanta en defensa de Pujol en el cas Banca Catalana i totes aquelles mogudes. El meu pare va aconseguir que jo fos independentista, però també va aconseguir –potser sense voler-ho tant– que jo fos convergent. Em va influir molt. I les converses que vam tenir van ser molt importants per a la meva formació.

—I quin paper ha de tenir la cultura a Barcelona?
—Jo veig amb preocupació la situació de la cultura a la ciutat. Hi ha una manca d’inversió cultural evident. I no parlo tan sols de Barcelona i d’Ada Colau. La diferència d’inversió en grans infrastructures culturals amb Madrid és escandalosa. Però també hi ha mancances en el suport a la creació cultural de format menor. Una bona part d’aquest sector viu pràcticament en la indigència. Quan recuperem el pols de les institucions i de l’economia, caldrà invertir en cultura. Que al capdavall és la base de tot. De la cultura, en surt l’evolució i progrés de la societat. En el debat sobre les fortaleses i febleses de Barcelona no hi ha la cultura. I això és preocupant. Hi ha la tecnologia, l’smart city, el Mobile, el turisme, el Barça… Però no hi ha aquella potència que havia tingut Barcelona com a node cultural d’àmbit internacional. I això cal reforçar-ho.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb