Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Els besavis en deien can Felip, de la comuna, i no pas can Felipa, tal com pertocaria si no fos per aquest mal costum històric de traduir el nom de reis, papes, emperadors i altra gent de mal viure. Bé, de mal viure és una manera de parlar, perquè ja em diràs tu si campar de la suor d’altri no ha de ser molt millor que alçar-se per anar al tall (que és, pel que em diu un ocellet, l’original del calc castellà al tajo i tindria l’origen en l’època de la sega, quan es tallava el cereal arran arran, com si fos un cap de rei d’aquells que es van acomiadar a la francesa). En deien can Felip, doncs (això de rebatejar la latrina, excusat o cagadora, dic) en honor de l’insigne Felip V, el primer de la branca castellana, que en bon català (oriental) hauria de sonar ‘felipaquintu’ (‘felipequinto’ per als occidentals). Prova fefaent d’aquest fenomen fonètic és l’existència de l’edifici que hostatja el centre cívic del Poblenou de Barcelona, a la seu de l’antiga fàbrica de Can Felipa, dita així pel nom del fundador, Felipe Ferrando. En el barceloní de mitjan segle XIX, el nom castellà Felipe rimava amb pipa (*).

[Durant el regnat del Campechano, per cert, també es va popularitzar amb certa intenció transgressora la denominació Felipito per a l’ocupant actual, malauradament (senyal que la llengua barcelonina ja s’havia començat a degradar) en fonètica importada.]

Es veu d’una hora lluny que això de tractar els monarques pel nom de pila, com si fossin amiguets d’infantesa, és cosa que els convé a ells (si no, ja fa estona que s’haurien ocupat de tipificar-ho de delicte d’odi), per allò de la campechanía i la proximitat a la plebs i tota aquesta mandanga típica de societats endarrerides i feudals. Aquelles on poden arrelar fenòmens impropis del món civil com l’aporellisme i esguerros lingüístics com porfi. La maquinària de l’estat al complet (els quatre poders: executiu, legislatiu, judicial i televisiu) ha treballat a tot drap des de l’últim alè del Caudillo perquè això fos així. I a fe que se n’han sortit, perquè si un mèrit es pot atribuir a la marca España d’ahir, d’avui i de sempre és haver mantingut intacte des del temps de Sanxo Panxa la infraeducació de les classes populars, aquesta plebs que no baixa al carrer a protestar contra el racisme però que és capaç de sortir a aclamar ‘mi Felipeeee!’ suant tots com verros i saturats de greixos catòdics de bar sembrat de papers a terra i escuradents.

Però si ells volen nom propi, donem-los llinatge. Entre els trets diferencials que encara conservem (quants no n’hem perdut pel camí a còpia de llirisme-bonisme!) hi ha l’altra denominació, la de família: els borbons. A les Espanyes, l’ús de ‘los Borbones’ o ‘la família Borbón’ té regust de revista setinada i baveig de súbdit, però entre nosaltres serveix per al·ludir la tèrbola, dubtosíssima història del clan. La denominació ‘el Borbó’ per al monarca vigent (o en plural si volem abastar un arc de temps més gran) és pejorativa per se, per això és molt útil en situacions de certa formalitat. No cal etzibar, durant la tertúlia radiofònica, ‘el fill de sa mare desgraciat aquest d’en…’; dius ‘el borbó’ i ja ens hem entès. Una mica més il·lustrat és el derivat col·lectiu la borbonalla, que humilment us recomano que reserveu per al llenguatge escrit (excepcionalment, també per a cartells i pancartes, si pot ser amb rima. Uns quants suggeriments: antigalla, bordissalla, godalla i louetballa. I pleballa, per cert).

No sembla inoportú, arribats a tal punt, recordar que aquest llinatge de vida convulsa està emparentat amb el borboll, que ves per on és un ‘tumult, confusió’ (se’ls podria aplicar delicte de sedició per mera onomàstica) i tots els seus derivats: borbollada, borbollaire, borbolleig i, el més entranyable, borbolló. Visualitzeu un moment aquella imatge de la reina consort disputant-se amb la nora l’atenció de les filles a no sé pas quina catedral embalsamada i proveu de fer una frase que contingui l’expressió a borbollons. Segur que us sortirà sola. Això sí, el rei (i mai tan ben dit) de la família és el fantàstic borborigme, que es comenta sol: ‘Soroll intestinal produït per la mescla de gasos i líquids.’ I no m’endinso en el bubó (i la seva conseqüència més reeixida, la pesta bubònica) perquè no m’acuseu de prestar-me als acudits fàcils.

Ara que una part (minsa) dels espanyols diguem d’esquerres agiten les aigües antimonàrquiques, ni que sigui amb unes quantes dècades i milers de milions d’euros tard, s’han empescat una denominació enginyosa: Felipe Uve Palito. Com que no és exportable, no en direm res més. Em sorprèn, tanmateix, que una tradició més antiga i consolidada, inaugurada a la bella localitat de Xàtiva, com és la de penjar els felipequintos de cap per avall (en record de la cremà que al futur sobirà se li va escapar una mica de les mans) no hagi donat lloc a cap sobrenom. No ho sé, una cosa com ara ‘el capgirat’, ‘el trabucat’, ‘l’invertit’, ‘el capperavall’… Aquí hem badat, perquè de fet la icona es continua veient molt als actes de carrer, ara amb el rostre del seu homònim i descendent. Potser encara hi seríem a temps.

I com que no solament de pancartes viuen les manifestacions, us deixo la meva modesta contribució a la banda sonora d’avui, variació sobre una tonada popular reviscolada al segle XX pels Mesclat: ‘Si el rei vol Barcelona, Barcelona li darem: asseguts a can Felipa, homenatge li retrem.’

[*Segons el DIEC, una felipa és una ‘travessa de ferrocarril’. La gràcia és per què es diu així: de l’anglès sleeper, pròpiament ‘dormidor’, pronunciat ‘slipa’ o ‘selipa’, fins a deformar-se popularment en ‘felipa’.]

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.